La frase:

" Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits " - Khaled Hosseini a El caçador d'estels

divendres, 8 de desembre de 2017

Cròniques del Parkinson - ( IV )


Mai hauria cregut que una de les seqüeles de la malaltia del Parkinson (MP a partir d’ara) seria la pèrdua progressiva de l’escriptura. Sense adonar-me’n la meva lletra, que mai ha estat gaire airosa, ha perdut claredat, les lletres s’apilonen com si l’extensió del paper blanc fos limitada i les paraules tinguessin por de caure del full.

El traç s’ha fet incert i cal concentrar-se per fer una exposició mitjanament llegible. Haure de fer caligrafia? Aixó seria tancar un cicle vital. No diuen que la gent gran torna a la infantesa? Ara però ens queda el recurs de l’ordinador que suporta totes les revisions que siguin necessàries. Per tant no ens podem queixar.

Resultat d'imatges de CREUERPer fer temps mentre arriba el nostre nét, hem anat amb la Teresa a fer un petit creuer fins a Gènova. A estat una experiència (ara tots hem de viure experiències...) curiosa. A la pròpia inestabilitat de la MP s’ha d’afegir el balanceig del vaixell, combinació que sortosament no ha estat letal i no he caigut per la borda. Altra cosa era a l’hora de dinar, total unes 3000 persones a l’assalt d’un bufet lliure, Aquesta activitat quasi cinegètica em produïa un increment notable de la mena vibració natural de manera que havia d’agafar fort el plat perquè les croquetes no sortissin disparades.

Perquè ara hi ha dies que entro en un estat de vibració interior que em recorda les classes de física quan ens explicaven la vibració dels electrons al voltant del nucli de l’àtom. A vegades aquest tremolor s’apodera del meu braç dret fent difícil la lectura del llibre que estic llegint obligant-me a agafar-lo amb força no sigui que es desmaneguin les paraules i caiguin al meus peus tot un grapat de lletres perdudes. Sortosament això no passa cada dia i puc gaudir de moments tranquils, especialment si faig alguna activitat que cridi la meva atenció.

Una d’aquestes activitats que he començat amb força és el taichi. Qui ho havia de dir, jo sempre tant escèptic amb les tècniques orientals! El meu cervell educat de cara les ciències sempre ha mirat amb desconfiança els remeis miraculosos inexplicables, potser serà que la MP me l’ha canviat tant sense adonar-me’n que ara accepta el que a la pràctica li funciona sense fer-se més preguntes.

Perquè la MP, a més dels efectes físics concrets, genera tot un reguitzell de preguntes sense resposta, preguntes que ningú, ni els especialistes, poden contestar. De fet el cervell és el més complex dels òrgans i esbrinar alguns dels seus secrets serà feina àrdua i feixuga.

Vaig a una conferència sobre la repercussió de la MP a l’àmbit familiar, és destaca especialment l’acceptació de la malaltia, encarant el dia a dia de manera positiva i activa  També és fa palès la necessitat d’evitar la sobrecàrrega del cuidador.

(Continuarà...)

diumenge, 19 de novembre de 2017

"Quan arriba la penombra" - Jaume Cabré


Jaume Cabré, després de publicar la magnifica novel·la Jo confesso” ens presenta aquest recull de contes que tenen en comú una temàtica  inquietant i tenebrosa.

“Quan arriba la penombra” és un recull de tretze relats, alguns relacionats entre ells, que explorent la part més fosca d’uns personatges inquietants.

Crec que el recull és irregular i, al meu parer, ni han alguns millors que d’altres.

Curiosament també explora la temàtica del personatge perdut dintre d’un quadre, tema que vaig desenvolupar en el meu conte “La galeria d’art”, en una coincidència força improbable.

De fet aquest és un recull força agradable que ens reafirma en la capacitat de Jaume Cabre com a fabulador d’històries.
 
Valoració@  @  @

Recomanable per una lectura distreta i sense complicacions formals o temàtiques.

Contraindicat si no ens agraden els contes o les histories tenebroses.

Editorial Proa:  279 pagines.

Per saber-ne més:   Jaume Cabre

dissabte, 11 de novembre de 2017

Cròniques del Parkinson - ( III )


Els metges sempre posen noms complexos a disfuncions comunes com ara la “disfàgia” que és la pèrdua progressiva de la facultat de deglució i de la parla per la disminució de la mobilitat de les cordes vocals. A la pràctica, en el seu primer estadi, es manifesta per un aprimament de la veu i una lleu afonia,

Intento superar això amb exercicis fonètics que practico amb ajuda del piano que dorm a casa des de fa molt de temps. També he intentat anar a una coral però les dificultats de lectura de les partitures, amb un constant canvi d’ulleres i una il·luminació inadequada em produïa una tensió excessiva, amb un increment del tremolor que feia inestable la partitura i aumentava les dificultats de lectura.

De fet a poc a poc entrem en una carrera d’obstacles que es van incrementant progressivament però que, ara per ara, puc controlar amb més o menys fortuna,

Fa uns dies vaig llegir a “La Vanguardia” que hi ha dues noves línies d’investigació contra el Parkinson esperançadores, una es basa en un fàrmac contra l’asma, el conegut “Ventolin” que sembla que bloqueja una proteïna cerebral que és sospitosa de causar la malaltia.

L’altra línia d’investigació ha obtingut neurones a partir de cèl·lules mare i les ha implantat al cervell de macacos amb bons resultats. Diu la crònica que en breu començaran els assaigs clínics en persones humanes, en breu vol dir a l’estiu de l’any que ve i, si tenim en compte que els assaigs clínics poden tardar 10 anys, aquestes investigacions, en cas de reeixir, serviran per les generacions futures.

Vaig a una nova sessió de teràpia de grup, l’ambient és distés, i hi ha intercanvi d’experiències i sensacions, cadascú ho viu a la seva manera e intenta seguir endavant. Els que viuen sols són els que ho tenen més magre perquè l’ajut i l’escalf de la parella no té preu, ens facilita el dia a dia i ens anima quan ho necessitem.

La vida continua amb tot el seu esplendor i tota la seva decadència... 
                                                                                          
(Continuarà...)        

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Memòries confidencials d'un editor. Tres escriptors amics - J. M. Castellet


Propera lecturaJ. M. Castellet fou director literari de Edicions 62 i, durant molts anys, el seu director i màxim responsable. 

Poc desprès de la seva desaparició apareixen aquestes senzilles memòries que volen repasar la seva vida profesional.

El que més sorprèn és la quantitat de relacions que va establir tot fen la seva feina, la seva cultura mastodòntica, la seva capacitat de treball i el seu do de gents.

De fet va ser un personatge que estava a totes les mogudes, tant culturals com politiques del seu temps.

A la part final del relat fa una petita ressenya de la seva relació amb tres escriptors reconeguts: Salvador Espriu, Baltasar Porcel i Montserrat Roig.

Aquets escriptors, a més de clients de l’editorial, van arribar a ser amics personals i, amb ells, coneix i comenta el procés creatiu de les seves obres.

Destaca la relació amb Porcel i explica els dubtes de l’escriptor al redactar el mecanoscrit de la novel·la El cor del senglar, obra que Castellet considera que és la més reeixida d’aquest autor (obra per cert llegida i comentada en aquest blog recentment).

Valoració@  @  @
 
Recomanable si us interessen petites xafarderies d’un editor i una editorial significativa com és Edicions 62.

Contraindicada si cerqueu secrets editorials inconfessables. Castellet és molt curos i amable amb tothom.

Edicions 62 .  200 pagines.                                                     

dilluns, 25 de setembre de 2017

Cròniques del Parkinson - ( II )


Vaig a l’enterrament de la mare d’una bona amiga a un poblet del Baix Camp de Tarragona. Les dones es col·loquen a la dreta de l’església i els homes a l’esquerra, això separa matrimonis i famílies en un ritual que creia superat.

L’ofici és convencional i el sermó reiteratiu, la idea principal és “Si creus en Mi aniràs al Cel” dono voltes a aquesta idea i em poso nerviós, em tremolen els braços i m’emprenya que els del darrera i del meu costat ho puguin veure. Intento creuar els braços sobre el pit sense massa èxit, finalment recolzo les mans sobre el respatller del banc del davant. Ara si, controlo el moviment.

Segueixo pensant, si hagués nascut als sorrals d’Aràbia el meu Déu seria Al·là i resaria agenollat, de cara a La Meca, però si hagués nascut a la riba del Ganges el meu Déu seria Krisna i fins i tot creuria que les vaques són sagrades...

Així doncs davant d’aquest determinisme geogràfic que condiciona la raó i la fe, perquè ens barallem i matem en nom d’un Déu totalment incert i, al meu parer, poc probable?

Però sortint de l’església, al passeig proper, hi ha una floristeria amb unes orquídies meravelloses de formes i colors intensos i vellutats, són producte solsament de la selecció natural?, i penso amb els peixos del  meu aquari, tant bonics i amb formes estranyes, i em faig la mateixa pregunta, no hi ha res més?

Suposo que aquestes preguntes són recurrents i sense resposta possible, fins i tot el Papa Benet XVI, a Auschwitz, es preguntava pel silenci de Déu...

M’he desviat del tema principal, el fet és que la progressió de la malaltia és evident amb un increment notable dels tremolors. Quan encara no prenia medicació em vaig presentar voluntari per participar en un assaig clínic, et donen un nou producte per veure si funciona o té efectes secundaris, també pot ser que et donin un “placebo”, una mica de bicarbonat o alguna cosa innòcua per poder comparar, però el mateix dia de començar rebo el resultat d’una biòpsia de pròstata. Tinc un carcinoma i s’ha d’operar.

En aquestes condicions no puc fer l’assaig clínic i poso una altra pedra a la meva motxilla.

Ara, ja superat aquest tràngol, em concentro amb el Parkinson i vaig a una trobada de malalts organitzada per l’associació que es fa un cop al mes. D’entrada és com el que hem vist a les pel·lícules d’Alcohòlics Anònims: Hola em dic Carles Salvador i soc un malalt de Parkinson des de fa 3 anys, i la gent explica com es troba i que li passa. De fet es instructiu i alliçonador, veus gent que esta pitjor que tu i això et consola una mica però, al mateix temps, veus a on pots arribar.

Són les 7 del mati, em desperto i em poso de costat, el braç sota el coixí, sento un lleuger cimbreix, ara comença a vibrar, em giro panxa enlaire, ara millor, faig el mandra fins les 8, m’aixeco, al cap de poc rebem una trucada, s’ha mort el pare de la parella del meu fill, feia 7 anys que estava malalt, 3 dels quals pràcticament immòbil. Morir-se per alguna gent és una feina llarga, feixuga i difícil.
                                                                                           (Continuarà...)                   

dilluns, 11 de setembre de 2017

La solterona - Edith Wharton


Edith Wharton és coneguda, bàsicament, per la novel·la “La edat de la innocència”, relat ambientat en els estaments de l’alta burgesia de Nova York del segle XIX, societat benestant que l’autora coneix abastament ja que en formava part.

Seguin en aquest ambient acomodat, de moral pretesament estricta i normes socials molt definides, l’escriptora ens planteja el dilema que sorgeix entre dos cosines amb motiu de la filla natural d’una d’elles.

Edith Wharton no qüestiona directament la seva societat però deixa clar, a través de la trama les seves contradiccions i falsedats.

La prosa de l’autora és nítida i precisa com un rellotge suïs, les pagines inicials del relat són fulgurants tot i que hi ha qui pensa que l’historia és un xic fulletonesca, crec que es tracta d’un gran relat.
 
Valoració@  @  @  @

Recomanable en tots els sentits.

Contraindicada si cerquem relats proletaris.

Editorial Impedimenta:  144 pagines.

Per saber-ne més:  Edith Wharton

diumenge, 6 d’agost de 2017

Cròniques del Parkinson . (I)


Tot va començar, ara deu fer uns 3 anys, amb una certa paralització, al caminar, del brac esquerre,que no balancejava i mantenia rígid enganxat al meu costat.

Això va durar uns mesos durant els quals Teresa, la meva dona, m’anava dient, quan anàvem a caminar: Mou el braç!

Res però ens feia sospitar el que vindria a continuació i així al cap d’un temps jo mateix vaig detectar un tremolor entre els dits índex i polze que s’anaven tocant sense la meva voluntat i, a més, si volia aturar-los, havia de concentrar-me i pensar constantment  que havia de fer-ho.Com és evident no pots estar-te tot el dia pensant en aturar el tremolor...

Aleshores anàrem al neuròleg que confirmà la meva sospita des del moment de començar el tremolor, tenia Parkinson, una malaltia degenerativa cerebral que afecta, bàsicament, el control del moviment.

Acceptar que tens una malaltia degenerativa que no té cura, que avança inexorablement i que et portarà a paratges i situacions desconegudes, no és fàcil. Et consola el pensar que, si més no així ho crec, les probabilitats de que tinguis Alzheimer i puguis perdre el teu jo, són reduïdes i ben mirat encara vols pensar que has tingut sort.

A partir d’aquí venen les consultes a Internet per entendré, per copsar els efectes evolutius de la malaltia, per veure o endevinar que acabarà succeint a llarg termini. Aleshores comences a conèixer més símptomes que no havies detectat o reconegut, com la pèrdua d’olfacte des de feia anys i que tu havies pensat que era degut al fet d’haver sigut un gran fumador ja feia uns quants anys.

Aleshores entens que aquella rigidesa al caminar és típica de la malaltia, que un cert embarbussament al parlar també és conseqüència del mateix, així com una certa lentitud en els moviments.

I ara, amb el cap ple d’informació, inicies el següent pas que és cercar un centre de reconegut prestigi per fer el seguiment de la malaltia, de la seva evolució imparable, inexorable.

I és així que acabo a l’Hospital Clínic de Barcelona, a on hi ha una unitat de diagnòstic i tractament dels trastorns del moviment que confirmen el primer diagnòstic, tot assegurar-me que estic en una primera fase de la malaltia.

Ara, ja passat un cert temps, el tremolor del braç esquerra ha disminuït lleugerament però ha començat el del braç dret, la rigidesa al caminar és irregular i pot fluctuar durant el dia.

Bé, ara sé que la malaltia és deguda a un dèficit de dopamina, un neurotransmissor que permet a les neurones cerebrals comunicar-se entre si. Per alguna raó desconeguda, el meu cos ha deixat o alterat el seu ritme de síntesis d’aquesta substància i això dificulta el meu moviment i la meva agilitat.

Passa el temps i els símptomes s’incrementen amb un cert tremolor de la mandíbula. Tot plegat ens porta a començar amb una medicació pal·liativa d’efectes incerts i poc clars.

La descoberta de l’Associació Catalana per al Parkinson em permet conèixer altres malalts i poder assistir a conferències i diversos tractaments com logopèdia, psicòloga, gimnàs adaptat, etc. Tot i que ara penso que encara no ho necessito ben segur que em seran necessaris en un futur indeterminat però, probablement, no molt llunya.

Perquè escric tot això? No ho se pas, tinc necessitat de escriureu i ja està. Calen mes raons? Potser és la meva teràpia.

                                                                                           (Continuarà...)