La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dissabte, 11 de maig de 2019

"Alex" - Pierre Lemaitre



“Alex” és una novel·la negra de l’escriptor francès Pierre Lemaitre que forma part d’una trilogia sobre l’inspector Camille, home intuïtiu i sagaç acomplexat per la seva curta estatura.

La novel·la és molt potent, a vegades fins i tot dura, però té una intensitat insòlita i uns girs inesperats que fan que el teu interès per la trama no decaigui en cap moment.

A  la meitat del relat creus que ja tot està dit i penses que farà l’escriptor amb les 150 o 200 pagines que et queden per llegir, però no cal patir, Pierre Lemaitre ens té un munt de sorpreses guardades que ens faran entretinguda la lectura restant.

Pierre Lemaitre es va fer famós al guanyar el Premi Goncourt, l’any 2013, amb la novel·la èpica “Ens veurem allà dalt” ambientada a la primera guerra mundial de la qual he rebut molt bones referències i està al meu sarró de les lectures pendents.

En definitiva, recomano llegir-lo i, si sou amants de la novel·la negra, ja esteu corrents a cercar-lo a la biblioteca més propera.


Valoració:  @  @  @  @  @

Recomanable en tots els aspectes.

Contraindicada si sou un xic aprensius.

Editorial Bromera:  496 pagines

Per saber-ne mésPierre Lemaitre

Els contes del meu sarró (V) - "El somni"


El somni

Ahir vaig somiar amb la Montserrat F. Tenia 16 anys i des de el primer dia que la conegué em vaig enamorar d’ella en un primerenc i tendre amor adolescent. Coincidíem a un agrupament escolta on hi havia una secció de noies i  organitzàvem,  alguns diumenges, unes petites festes casolanes a la part del darrera d’una perruqueria de la mare d’un company.

Tot era innocent, ens capbussàvem en un món desconegut, però encisador, a les palpentes.

Recordo que era la revetlla de Sant Joan, era una nit màgica, potser la primera nit en la que fèiem un ball tots sòls, sense la supervisió dels monitors. Al tocadiscs posàvem cançons d’Adamo, tendres i meloses, ensucrades, d’en Serrat, d’Adriano Celentano, dels Beatles, dels Gringos...i ballàvem maldestres, procurant no sobrepassar-nos en l’abraçada.

Jo estava encegat i li vaig dir que l’estimava, que volia sortir amb ella, que desitjava conèixer-la millor, que...,però no vaig reeixir, no volia ni parlar-ne, no sentia el mateix que jo. Que hi podia fer? Era jove e inexpert, no sabia seduir una dona com fan els galans de les pel·lícules. La tristor s’apoderà del meu cor, la festa s’havia acabat, res ja no tenia sentit i m’havia d’enretirar, marxar ben lluny d’ella i intentar sobreposar-me.

I així va ser, res no és per sempre i el remoli de l’existència ens atrapa i empeny endavant, vaig deixar els escoltes i mai més he tornat a trobar-la, fins avui, en un somni carregat de nostàlgia per un temps passat que no pot tornar.

Ara, si he de fer cas del somni, és una dona madura, de cabells grisos i silueta més aviat plena, carregada de fills que volten als seus peus amb edats indefinides. Serà realment com l’he somiat? Com puc tenir la certesa?

Sento una tibantor a la cama, tinc una contracció i em desperto tot seguit, el meu cap està ple d’imatges que em fan tornar al passat, encara fosqueja, però al carrer comença a sentir-se la remor d’un nou dia.

Intento reordenar els pensaments, qui era aquella dona que em mirava? Finalment ho tinc clar, era la Montserrat F. que em mira, cinquanta anys més tard d’aquella revetlla de Sant Joan, tot dient-me, sense paraules, que encara era aquí entre nosaltres, que la nostra vida ha estat plena, amb dificultats però també amb èxits i benaurances.

I ara que escric aquests mots, penso que potser no era ella, que tot és fruit de la meva imaginació desbocada i delirant imaginació  encesa per la ingesta del Sinemet Plus, medicament que prenc per combatre el Parkinson i que em provoca somnis evocadors que a traves de la nit m’han fet retornar a l’adolescència,als anys en que tot encara era possible i tot estava per fer.                                

divendres, 3 de maig de 2019

Creu de Sant Jordi a la Fundació Carles Salvador


Creu de Sant Jordi 2019

La Generalitat de Catalunya ha concedit la Creu de Sant Jordi a la Fundació Carles Salvador en reconeixement de la seva tasca de preservació i divulgació del llegat del mestre, gramàtic i poeta Carles Salvador, figura cabdal de les lletres valencianes i de la innovació pedagògica del segle XX.

dimarts, 26 de febrer de 2019

"1984" - George Orwell



Propera lectura
Acabo de llegir aquest clàssic modern que va ser premonitori del que està passant i pot arribar a ultrapassar en el més hiperbòlic dels nostres somnis.

George Orwell ens mostra un món controlat pel Partit i el Gran Germà, en una societat on no hi ha pensament individual i a on la discrepància ens porta a la desaparició.

Orwell va escriure aquesta utopia negativa (distòpia) desprès de la seva experiència a la Guerra Civil Espanyola i en plena Segona Guerra Mundial contra el nazisme. Aquestes experiències totalitàries marquen l’esperit de la trama a on els protagonistes intenten infructuosament decidir el seu destí.

La novel·la impressiona i fa pensar si, en l’època del Big Data i el control dels mitjans informàtics per grans grups que escapen a la nostra supervisió, no són una antesala del que pot arribar a succeir a les nostres societats democràtiques.

En qualsevol cas es tracta d’una gran novel·la, escrita amb claredat narrativa i progressiva angoixa existencial. Si no l’heu llegit no us la podeu perdre.

Valoració:  @  @  @  @

Recomanable per a tothom i especialment pels joves.

Contraindicada si no voleu conèixer un possible futur no desitjable.

Per saber-ne més:   George Orwell                             

dilluns, 24 de desembre de 2018

Delicioso suicidio en grupo - Arto Paasilinna


Curiosa novel·la que explora la tendència dels finlandesos al suïcidi, incentivada per la soledat, la foscor, el clima, l’alcoholisme, etc.

Arran de la trobada casual de dos suïcides en el mateix escenari es forma un grup que pretén organitzar un suïcidi col·lectiu.

El viatge en autocar, cap al seu destí final, li serveix a l’autor per descriure les vicissituds i angoixes vitals de cada aspirant a la mort prematura.

La novel·la tracta el tema amb delicadesa i un fi toc d’humor que facilita la lectura, però aquest tractament no evita que en el fons el relat sigui una crítica ferotge a la nostra manera de viure actual, que ens deixa a mercè de la soledat i el desassossec.

La novel·la és molt llegible, de prosa senzilla i directa, tot i que, a la fi, és una mica repetitiva.

L’autor, totalment desconegut per nosaltres, és molt famós a Finlàndia, amb una extensa obra publicada.

Valoració:  @  @  @

Recomanable en general (ha tingut molt bona acollida al Club de Lectura de la Biblioteca Vapor Vell).

Contraindicada si teniu tendències depressives.

Circulo de Lectores:  255 pagines.

Per saber-ne mésArto Paasilinna.

dimarts, 27 de novembre de 2018

"El laberinto de las aceitunas" - Eduardo Mendoza


Aquesta és una nova aventura que té com a protagonista el detectiu boig que va començar a apareixer a “La cripta embrujada”.

És una novel·la negra que limita amb l’absurd en una historia recargolada innecessariament i que se suposa que ha de ser molt divertida, cosa però que no s’ha complert en el meu cas.

Destaca, de tota manera, la riquesa del llenguatge que utilitza el protagonista, amb un lèxic antic, recargolat i força cerimoniós que delata la extensa cultura de l’escriptor.

Desprès de llegir aquest relat i, fa uns dies, “La ciudad de los prodigios”, comentada en aquest blog en una entrada del 21 de setembre d’aquest any, he arribat a la conclusió que Eduardo Mendoza és un escriptor sobrevalorat, probablement per les seves connexions polítiques amb l’esquerra més progre i formal.

Mendoza té facilitat i enginy per escriure, però alguna cosa li manca a les seves novel·les, en el meu humil parer, que no m’acaba de convèncer.
 
Valoració@  @

Poc recomanable a menys que vulgueu unicament passar una estona distreta e intranscendent.

Editorial Seix Barral304 pagines.

Per saber-ne mésEduardo Mendoza

dissabte, 24 de novembre de 2018

"Historia de mis calles" - Francisco González Ledesma



Interessant autobiografia d’un reputat periodista i escriptor de novel·les populars escrites amb el pseudònim de Silver Kane, per l’Editorial Bruguera.

Nascut l’any 1927 i desaparegut l’any 2015, la seva llarga vida li va permetre ser testimoni de la historia convulsa del nostre país.

De família humil, va estudiar d’advocat i periodisme tot pagant-se els estudis treballant a l’Editorial Bruguera a un ritme d’una novel·leta per setmana fins, tot passant pel “Correo Catalán”, esdevenir redactor en cap de “La Vanguardia”, en un ascens social notable.

L’escriptura de González Ledesma és molt senzilla, propera i directa. A traves de la seva vida ens explica la nostra historia, des de la postguerra fins els nostres dies.

Hem llegit aquesta autobiografia a dos Clubs de Lectura i ha agradat a tothom amb una unanimitat poques vegades aconseguida. Els lectors s’identifiquen amb les vivències de l’autor, probablement perquè al ser d’una certa edat coneixen de primera má aquelles èpoques dures de la postguerra i el franquisme.
Es tracta dons d’una autobiografia interessant que no deixa indiferent a ningú.

Valoració:  @  @  @  @

Recomanable per coneixer el nostre passat quotidià.

Contraindicada si cerquem un relat amb vides heroiques.

Editorial Planeta: 450 pagines.

Per saber-ne més: Francisco González Ledesma