La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Cròniques del Parkinson ( VIII )


Ja ha passat l’estiu i estem entrats a la tardor. La malaltia segueix el seu curs inexorable i els tremolors s’han incrementat lleugerament, a més, a la tarda hi ha dies que tinc un neguit intern difícil de controlar, però seguim,,,

Hem començat el Club de Lectura a l’associació amb la lectura de la novel·la “El lector del tren de les 6:27”, del francès Jean-Paul Didierlaurent. És una novel·la diferent i sorprenent, amb uns personatges tendres que es fan estimar. Hi ha 8 persones inscrites i a la primera sessió erem 6 persones. El proper dia comentarem “El laberinto de las aceitunas” d’Eduardo Mendoza, relat, entre negre i humoristic,explicat pel seu protagonista, un detectiu sorgit del frenopàtic.

S’ha fet la Festa Solidaria contra el Parkinson amb resultats una mica, al meu entendre, decebedors. El local, a l’antiga fabrica Damm, era un xic desmarxat, massa gran, amb les diferents activitats desconnectades entre si, disperses i sense possibilitat de fer propaganda exterior ni posar musica que atregui al personal. És una llàstima perquè la causa s’ho mereixia.

Hi ha bones noticies sobre futurs tractaments. A l’Universitat de Barcelona han experimentat un nou component químic que sembla que atura la malaltia i fins i tot arriba a regenerar part de les cèl·lules malmeses. Ara per ara ho han experimentat amb cucs amb Parkinson (?), a vegades els científics són increïbles, i ara faran proves amb ratolins parkinsonians cedits per la Fundació Michael J. Fox, fundació creada per l’actor de la pel·lícula “Regreso al futuro”, al que van diagnosticar la malaltia als 28 anys i desprès d’un any de profunda crisi alcohòlica va ressorgir i crea aquesta fundació de referència mundial, a la que estic subscrit i m’informa  periòdicament de les seves activitats de recerca i divulgació.

Aquesta fundació és un model que em fa pensar que a nosaltres ens caldria un organisme similar o semblant a la Fundació Carreras o Pasqual Maragall, per donar a conèixer la malaltia i recollir fons per la investigació. És dur pensar-ho però ens fa falta un famós implicat.

Sigueu feliços.
(Continuarà...)

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Gegants de gel - Joan Benesiu



Novel·la de frontera, de límits, que és desenvolupa a Ushuaia, a la Terra del Foc, a l’Argentina més austral.

En aquest lloc remot es reuneixen, en un bar d’una polonesa, un grup de personatges que  cerquen la solitud i estar lo més lluny possible de les seves vides torturades i insòlites.

Així, al voltant d’una taula de bar, cadascun explica la seva vida, la seva història.

Són histories potents, de repressió, tortura i activisme polític (Xile, Mèxic, Argentina), d’amors perduts, etc.

Tot plegat però està farcit de cites cultes i pensaments filosòfics, ben escrits, però que a la llarga llastren una mica el text i li resten frescor.

Valoració:  @  @ o tres a tot estirar.

Recomanable si voleu fugir a l’hemisferi austral.

Contraindicat si no teniu motius per fugir i esteu prou bé a on esteu (valgui la redundància).

Edicions Periscopi: 296 pagines.

divendres, 21 de setembre de 2018

La ciudad de los prodigios - Eduardo Mendoza


 Feia temps que volia llegir aquesta novel·la, molt celebrada i considerada la millor del seu autor.

Aquestes expectatives, potser exagerades, m’han suposat una certa frustració.

La història es basa en l’ascens d’un pinxo astut i desaprensiu a la Barcelona compresa entre les exposicions universals de 1888 i 1929.

L’autor aprofita la novel·la per explicar-nos la situació social de l’època i les dificultats econòmiques i organitzatives per fer l’exposició del 29.

En aquest ambient confús i especulatiu, el nostre heroi, Onofre Bouvila, sobre camí, a qualsevol preu, per escalar socialment i econòmicament, fins a esdevenir un prohom de Barcelona, tot i ser mirat amb cert menyspreu per les classes benestants de tota la vida.

La novel·la és fàcil de llegir i pot esdevenir interessant en molts aspectes, però al meu entendre sembla, en alguns passatges, un fulletó.

La trama canvia d’escenaris sense solució de continuïtat i alguns personatges són inversemblants i poc creïbles.

El final és molt previsible, tot i que pot deixar una petita escletxa per una possible continuació (que no crec probable).

En definitiva una novel·la distreta, poc exigent, de la que m’esperava molt més.
 
Valoració:   @  @  @

Recomanable si nomes voleu passar l’estona i no sou massa exigents.

Contraindicada si us penseu que és una gran novel·la.

Editorial Seix Barral:  544 pagines.

dimarts, 31 de juliol de 2018

Cròniques del Parkinson - (VII)


A “La Vanguardia” fan una entrevista al senyor Artur Amich, és un malalt de Parkinson que li van diagnosticar als 47 anys i ha publicat un llibre basat en els escrits del seu blog ( conviviendoconelparkinson.com) sobre la malaltia: “Parkinson, y ahora qué?”

En aquest text parla dels efectes, de l’evolució, dels tractaments, de les terapies pal·liatives, etc. És un llibre de referència per a mi i culpable, en gran mesura, de l’origen de les meves cròniques.

Aquesta entrevista m’estimula a escriure una carta al Director de “La Vanguardia”, carta que s’ha publicat el 19/VII/2018:

La malaltia de Parkinson

Sr. Director,

Acabo de llegir l'article sobre el Sr. Artur Amich, que pateix la malaltia del Parkinson i explica la seva lluita diària per superar les limitacions físiques que comporta aquesta malaltia (“Cada minut, cada segon”, Tendencies, 16/VII/2018).

 No és l'únic, lamentablemente que pateix aquesta malaltia, de caràcter degeneratiu i que afecta moltes persones, tot i que no és gaire coneguda. Per exemple no té el reso de l'Alzheimer.

Per millorar la qualitat de vida dels pacients i cercar nous medicaments calen recursos i la societat no pot deixar de recolzar aquestes investigacions. Potser, algun dia,ens  poden ajudar a nosaltres.

Vull destacar la labor que realitza l'Associació Catalana per al Parkinson, que ofereix als seus associats serveis de logopèdia, fisioteràpia, psicologia, etc. Aquests serveis són essencials per acceptar la malaltia i pal·liar, en la mesura del possible, els seus efectes devastadors.
                                      ------------------------------------

Ara arriba l’estiu, totes les teràpies entren en un període letàrgic, cal agafar forces per continuar al setembre i seguir el combat.

Un projecte que em fa molta il·lusió és dinamitzar un Club de Lectura pels associats de l’ACAP, una manera de fer contactes i relacionar-nos més enllà de la malaltia. Ja veurem la resposta dels associats.

Sigueu feliços.
(Continuarà...)

Els meus contes (IV): "El dilema del concurso de cuentos"


Aquest és un conte presentat a un concurs nacional de La Caixa i Radio Nacional   que explica, fil per randa, el dilema en que em vaig trobar l'any passat:

El dilema del concurso de cuentos 

Pedro Garrido era un auténtico amante de los libros, le gustaba leer e incluso tenía un blog donde comentaba las lecturas que había hecho y daba su opinión a unos potenciales lectores del ciberespacio.

De tanto leer tenía la vista miope y cansada y no podía dejar de llevar gafas como hubiera querido siempre desde pequeño.

Al jubilarse se apuntó a unas conferencias en la universidad, que hacían para gente mayor junto con alumnos jovenes y aunque a veces se dormía, en general las encontraba bastante interesantes. Fue en una clase de Historia del Arte especialmente aburrida donde se le ocurrió el cuento, la profesora hablaba y hablaba con voz monótona sobre los cuadros y los marcos suntuosos que les daban prestancia. Los alumnos jóvenes y de edades comprendidas entre dieciocho y veinte años tomaban apuntes frenéticamente. Pedro Garrido pensaba: ¿Cómo podían sacar alguna conclusión de aquel discurso monocorde?

El hecho es que le surgió la idea y, por primera vez en su vida, se puso a escribir un cuento original, un cuento personal extraído de su cerebro, una idea propia que tenía un sentido, un inicio, un pequeño desarrollo y un desenlace sorprendente.

Le salió redondo, sencillo, bien estructurado y efectivo, lo tituló “La galería de arte”, trataba de un critico de arte que visitaba una galería y…, pero esta es otra historia. (ver entrada del 21/03/2017).

Pedro Garrido estaba satisfecho de su cuento, pero ya se sabe, si no te lee nadie tu esfuerzo no tiene ni gracia ni recompensa. Casualmente en el Hogar del Jubilado, donde dirigía un Club de Lectura como voluntario, celebraban por Sant Jordi, unos Juegos Florales.

Animado por una compañera presentó el cuento y para su sorpresa ganó el primer premio, viéndolo publicado en un libro conmemorativo, junto con todos los trabajos presentados.

Para Pedro Garrido esto era impensable y el premio le produjo una euforia sorprendente. De repente quería presentarse a todos los concursos de cuentos posibles, pero sólo tenía uno.

Un único cuento para enviar, si, un cuento casi perfecto, pero que le había dejado la mente en blanco, sin nuevas ideas o posibles argumentos.

Y entonces sucedió, había un concurso nacional de cuentos hecho a su medida, solo tenía que enviarlo y esperar.

Enviarlo y esperar, eso era todo. Pero había una inconveniente, siempre hay un inconveniente en la vida, tenía que ser original y no estar publicado. De hecho su cuento había participado en un concurso y estaba publicado.

Pero, ¿quién lo sabría? ¿Quién podía llegar a detectar aquella pequeña publicación local? Sin darle más vueltas envió el cuento y se olvidó del tema.

Pasados ​​unos días Pedro Garrido recibió una llamada:

- Ha sido seleccionado como finalista del concurso de cuentos. El concurso final se hará el miércoles de la próxima semana en Sevilla y, si puede venir, le enviaremos los billetes de avión para su traslado.
Por cierto, el cuento es original y no ha sido publicado, ¿verdad?

Pedro se quedó sin palabras, bien, dijo, lo tengo en mi blog personal, se llama “Apunts de Lectura”.

- Caramba, le contestaron, consultaremos el tema.

Allí comenzó la desazón de Pedro Garrido, le dolía ocultar el hecho de que el cuento habia sido publicado y por otro lado sabía que si hablaba sería descalificado y él quería saber, de todas todas, si su cuento podía ganar el concurso. Quería saber su recorrido en un concurso nacional, en un concurso en el que, por ahora, estaba situado entre los 15 primeros finalistas, ¡a nivel nacional!

Al día siguiente recibió un correo electrónico:

- No hay problema con el blog, pero,  ¿el cuento es original? ¿No se ha publicado?

La pregunta era directa e insoslayable, no podía hacer como si nada, no podía hacer ver que no sabía las bases del concurso, ¿mentiría o no mentiría?

Aplazó la respuesta, dio vueltas a la cuestión, dudó, pregunto a sus familiares más próximos, pero lo sabía, sabía que no podía seguir, que no podía coger el avión e ir al concurso como si nada. Era todo una tontería, una nimiedad, solo era un concurso de cuentos, no tenía importancia, pero era simbólico, era un engaño y eso era suficiente.

Fue al ordenador y escribió un correo:

- El cuento no es original, ganó unos Juegos Florales locales y se publicó.

Se había acabado el sueño del concurso de cuentos, había resuelto el dilema, con pena, con pesar por no saber hasta donde habría llegado, pero, como mínimo, tenía la conciencia tranquila y, pensándolo bien, ahora ya tenia un argumento para un nuevo cuento.


Aquesta vegada però, no he rebut cap trucada...                                              

dimarts, 17 de juliol de 2018

El cas Eduard Einstein - Laurent Seksik



Excel·lent novel·la que relata la història del fill esquizofrènic del Premi Nobel Albert Einstein, el creador de la teoria de la relativitat que va obrir nous horitzons al coneixement de la física.

L’autor escriu el seu relat diferenciant, a cada capítol, un dels tres personatges principals: Albert Einstein, la seva primera dona, mare del seu fill malalt, de la que es va divorciar, i el seu fill Eduard.

L’existència d’aquest fill, malalt incurable, és una realitat que supera les forces del científic, de manera que el deixa ens mans de la seva dona, la qual, tota sola, en tindrà cura fins a la seva mort.

El fill d’Einstein,aclaparat per la fama mundial del seu pare, discurseja d’una manera delirant però al mateix temps, lúcida i, certament, molt versemblant.

Al rerefons del relat hi ha l’ascensió del nazisme a l’Europa Central i la progressiva persecució dels jueus amb Albert Einstein com a peça a caçar, la qual cosa l’obligarà a emigrar als Estats Units, complicant, encara més, la relació amb el seu fill.

Al Club de Lectura on hem llegit aquest relat, hi ha una dona amb un fill discapacitat que s’ha sentit molt identificada amb aquesta història, especialment pel fet de que el seu marit es va desentendre del seu fill, incapaç d’afrontar la situació, deixant-los sòls en el seu dia a dia i el seu dolor.

Ela grans homes poden ser grans en alguna cosa però això no pressuposa que ho siguin en tots els actes de la seva vida.

Aquest és sens dubte un gran relat que ens mostra una història poc coneguda

Laurent Seksik també ha escrit una novel·la sobre els darrers dies de l’escriptor Stefan Zweig que no s’ha publicat aquí i que probablement deu ser molt interessant. És una llàstima.

Valoració:  @ @ @ @
 
Recomanable per conèixer una realitat punyent.

Contraindicada si no ens agrada conèixer la dura realitat d’un geni.

Angle Editorial:  267 pagines.

Per saber-ne més Laurent Seksik (en francès).

divendres, 29 de juny de 2018

Carles Salvador, Obra Poètica Completa


El passat dilluns, dia 25 de juny, es va presentar a la seu d’ Octubre, Centre de Cultura Contemporània, de València, la publicació, tutelada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “Carles Salvador, Obra Poètica Completa”.

Aquesta publicació, llargament esperada, marcarà, sens dubte, un punt d’inflexió en el  coneixement de l’obra poètica salvadoriana, facilitant, a les noves generacions, la difusió d’aquests poemes.

L’obra, editada acuradament, es pot considerar la cirereta del pastis del passat Any Carles Salvador, inclou un estudi exhaustiu del seu editor, el professor Lluís Meseguer, que ha fet una tasca de recerca laboriosa, pacient i sistemàtica.

A Carles Salvador li agradava jugar amb les paraules i crear una poesia que canta a l’amor, al desig, a la tendresa, al poble, a la Font en Segures, a les flors, al migdia, a la lluna, a les gavines..., en resum, una poesia mediterrània desacomplexada i plena del goig de viure.

A l’acte de presentació van participar els professors Lluís Roda i Josep Daniel Climent, autors de diferents treballs de recerca sobre l’obra del mestre, que van glosar sobre aquesta publicació i ens mostraren els seus amplis coneixements.

Es preveu realitzar uns actes similars a Benassal, el 21 d’agost, i al setembre a Barcelona, amb data per determinar.