La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dimecres, 22 d’abril de 2020

·Cròniques del Parkinson" ( X )


“Des del confinament”

Nuestra soledad en las obras de Edward Hopper – VEIN MagazineAvui repasso les Cròniques i me n’adono que fa mig any que no en faig cap. Això que vol dir, que he interioritzat tant la malaltia que no tinc necessitat de escriure-ho, o bé que la mandra m’ha impedit fer-ho?

Potser és una mica de tot, de fet crec que la meva malaltia evoluciona lentament com sembla que és un fet habitual si els símptomes són bàsicament tremolors i una certa inestabilitat motora, Això ens dona un ample marge per tenir l’esperança de que les pitjors seqüeles de la malaltia no m’acabin afectant. Altra cosa és la pèrdua gradual de la visió que em fa dificultós llegir amb comoditat, tot i que la tecnologia ens ajuda (lupes electròniques, ebooks i fins i tot aplicacions que et llegeixen) de manera que ara  tinc temps per llegir una obra pendent des de sempre: “Ulisses” de James Joyce. Un consell, si no teniu un cert grau de masoquisme no entreu en aquest parany, és una obra difícil, a estones incomprensible, amb referències literaries amagades únicament entenedores pels experts.

Per contrarestar aquest turment intercalo una novel·la negra excel·lent: “Irene” de Pierre Lemaitre, que recomano vivament.

Com mitigar aquestes disfuncions? (per dir-ho així), de fet ajuda molt la pràctica de l’exercici físic: caminar, estiraments, fisioteràpia, logopèdia, etc, i fer treballar la ment com estudiar anglès, l’eterna assignatura pendent.

I ara què? Amb el confinament pel coronavirus totes les nostres pautes de comportament s’han evaporat i diluït. Les caminades han estat substituïdes per passejades al voltant de la taula del menjador i el passadís. Els estiraments i la fisioteràpia professional s’han transformat en automassatges maldestres i la logopèdia en cantades desafinades al bany. L’estudi es basa en els nombrosos cursos d’anglès recopilats en tots aquests anys amb resultats més aviat mediocres, molts dels quals no funcionen perquè el seu sistema operatiu ja no és compatible amb el meu ordinador.

 Ara, per variar ,he iniciat l’estudi de l’alfabet Braille, de concepció molt senzilla, basat en les variacions de sis únics punts agrupats de tres en tres amb una lògica cartesiana. És un bon exercici tàctil i sensorial.

Aquesta sacsejada inesperada ens trenca tots el nostres esquemes vitals. Serem capaços de canviar alguns dels comportaments socials més nocius? Algunes coses hauríem de gestionar diferent per no caure en les mateixes mancances. Tinc els meus dubtes però aquesta és una oportunitat única per intentar-ho.

La geologia i l’estudi dels fòssils m’ha fet interioritzar que la supervivència de les especies és limitada i es pot produir un col·lapse inesperat. Recordem, per exemple, l’extinció dels  dinosaures, molt coneguda, però també dels mamuts, els trilobits, les torri-te-les, els nummulits i tants d’altres.

Que no sigui la nostra espècie la inductora de la seva pròpia extinció, pensem que si això passés la Terra seguiria girant al voltant  del Sol i navegant indiferent a través d’un espai infinit anomenat Univers.

Mentrestant, alguns amics i coneguts han traspassat en soledat, deixant-nos el cor encongit i trasbalsat i amb la tristesa de la seva mancança.Sortosament molts d'altres han superat la infecció i ens mostren que això es pot superar.

Somio, quant tot això acabi, en passejar per la platja i fer realitat un poema que vaig escriure fa temps:

La Platja

Camino per la platja deserta
i els meus peus deixen empremtes,
a la sorra fina.

Empremtes que les onades
aniran esborrant,
com s’esborra la meva memòria
al pas fugisser del temps.

On queden els records en aquesta horabaixa?

El sol de ponent
pinta el cel de colors daurats,
groguencs i ataronjats,
abans d’arribar la foscor de la nit.

Camino per la platja
i el fil daurat dels meus pensaments
es trenca en mil bocins
per la remor de les onades.

Camino per la platja
i veig els pescadors immòbils,
a la vora de la mar,
pendents del fil,
com qui espera l’impossible.

Camino, i no puc parar
perquè els meus pensaments
m’aclaparen,
i sento, lluny de mi,
una veu que em crida
i segueixo caminant
fins que arriba la nit.


Cuideu-vos,  sigueu feliços.i Bon Sant Jordi

dilluns, 6 d’abril de 2020

Carpas para la Wehrmacht - Ota Pavel



Curiosa novel·la curta escrita pel fill del protagonista, el periodista esportiu Ota Pavel com a teràpia per superar la malaltia mental que patia.

La narració és centra en les vivències del seu pare, un venedor d’aspiradores Electrolux, entre els anys 30 i 40 el segle passat.

El pare de l’Ota era un home extravertit, apassionat de la pesca i capaç de vendre qualsevol cosa a la gent més refractaria.

El relat és entretingut , força divertit i de fàcil lectura j tot i ajudar a l’Ota a superar la seva malaltia no va poder evitar la seva mort soptada, als quaranta-dos anys, deguda a un atac de cor.

Valoració:  @  @  @

Recomanat  per passar una bona estona sense escalfar-se el cap.

Contraindicat  si cerqueu una novel·la complexa.

Sajalin Editor :  125 pagines.

Per saber-ne mésOta Pavel                                                                  

dimarts, 4 de febrer de 2020

La mujer de verde - Arnaldur Indridason



L’escriptor islandès A. Indridason es un autor que es mou en el terreny de la novel·la negra amb obres que ens mostren l’ambient, els paisatges i el clima dels països escandinaus.

Els seus personatges són més aviat freds, solitaris i tancats en si mateixos, freqüentment aclaparats per traumes antics no resols que condicionen les seves vides.

En aquesta obra destaca la incomunicació del comissari que ha de resoldre el cas amb la seva filla adolescent i drogoaddicta. Crec que hi ha un estereotip molt gastat al presentar sempre els investigadors com essers desplaçats, amargats i generalment infeliços. Perquè els inspectors no poden ser gent normal amb vides anodines? Potser  el cas més paradigmàtic d’aquest tipus de personatges senzills seria el comissari Maigret de George Simenon. 

La nostra novel·la gira al voltant de la troballa d’un cadàver antic que amaga un cas de violència de gènere explicat amb una contundència aclaparadora i magistral. El relat és dur i, potser, una mica irregular, però compleix abastament les expectatives d’una novel·la negra estendard.

Crec que queda clar que no soc un gran amant d’aquest tipus de literatura, entre altres coses perquè en el fons és previsible i tòpica, però de tant en tant, en petites dosis, és agradable.

Valoració:  @  @  @

Recomanable pels incondicionals de la novel·la negra.

Contraindicada si no us agraden descripcions dures de violència de gènere.

Editorial RBA:  297 pagines.

Per saber-ne més:  Arnaldur Indridason                                            

dilluns, 2 de desembre de 2019

Clarissa - Stefan Zweig


Aquesta és la darrera obra que va escriure Stefan Zweig abans de suïcidar-se colpit pels estralls del nazisme durant la Segona Guerra Mundial.

La novel·la recrea la vida d’una dona des de la infantesa fins a la fi de la Primera Guerra Mundial. El relat té la presició estilística habitual d’aquest autor amb pinzellades psicològiques notables.

La trama s’endinsa en les conseqüències de la relació de la protagonista, d’origen austríac i un jove francès, potencial enemic, durant la guerra. La solució d’aquest conflicte, un xic rebuscada, ens deixa lleugerament sorpresos i el desenllas final de la novel·la ens sorpren del tot per la seva contundència i simplicitat.

De tota manera Stefan Zweig és un autor de lectura fàcil, d’aparença sencilla peró de contingut potent i agradable de llegir.

Valoració:  @  @  @
Recomanada a tots els amants d’aquest escriptor i en general a tothom que li agradin les histories ben contades.
Resultat d'imatges de stefan zweigContraindicada si cerqueu un relat trepidant i aventurer.
Editorial Acantilado:  190 pagines.
Per saber-ne més:  Stefan Zweig                           

dijous, 10 d’octubre de 2019

"Cròniques del Parkinson" - ( IX )

“No em tractis com un malalt, tracta’m com una persona”

Des de que vaig fer públic que tenia Parkinson he detectat, en els amics i coneguts, un tracte diferent ja que, al veurem, el primer que em diuen és: Com estàs? No em diuen: Hola, que tal?

I jo estic com sempre, a vegades lleugerament tremolos, en altres moments potser un xic inestable al caminar, però completament lúcid i observador d’aquest comportament dels altres que no saben exactament com tractar-te.

La gent no s’adona que al dir-me: Com estàs? em fa recordar el que em passa, el que tinc, el que s’ha convertit en el centre de la meva lluita per no perdre l’alegria de viure.

Aquesta dificultat per tractar a l’amic, al conegut, o fins i tot, al familiar, amb naturalitat, es fa palesa abastament a les residències de gent gran, on es pot observar que el tracte als nostres avis és completament infantiloide, com si en el seu deteriorament, s’haguesin convertit en criatures.

La premonició de que això li podia passar a portat a una bona amiga a silenciar la seva malaltia, tot i que és força evident, per tal d’escapolir-se a la llàstima pública, que tot i ser ben intencionada, ens situa en un pla diferent.

Entenc que no és fàcil, però hauríem de fer tots un esforç per intentar que les relacions amb els malalts, d’aquesta o altres malalties, siguin el més naturals possible i lluny dels estereotips habituals.

Sigueu feliços
                                                                 (Continuarà...)   

dimecres, 9 d’octubre de 2019

Cosmos - Carl Sagan



Carl Sagan va ser un astrofísic que va excel·lir fent de dibulgador científic i explicant l’Univers al gran públic a traves d’una sèrie de 13 documentals innovadors i d’excel·lent factura.

Aquesta obra, pensada per emetre per la televisió, va ser molt aplaudida i visionada arreu del món. L’essència d’aquell treball és la base d’aquest llibre que ens explica la formació de l’Univers des de el Big Bang fins els nostres dies.

Per aquestes pagines naveguem a traves del Cosmos visionant estrelles, galàxies , nebuloses, supernoves i forats negres, en un espai quasi infinit i inabastable.

Deixeu volar la imaginació i endinseu-vos en aquest Univers exterior en el qual el planeta probablement habitable mes proper, de l’estrella Alfa Centauri, està a 4 milions d’anys llum !!!

I en el rerefons de tota l’obra és plantejen les grans preguntes: Hi ha vida més enllà del nostre Sistema Solar? I en cas afirmatiu: Serà una forma de vida similar a la nostra, basada en el carboni i els aminoàcids, o serà una cosa totalment diferent?

La conclusió, ara per ara, és que no tenim altre món que aquest i faríem bé de cuidar-lo perquè el seu equilibri és fràgil i fàcilment podem estar abocats a la nostra extinció (recordeu l’extinció dels dinosaures?) doncs això.

Valoració:  @  @  @  @
 
Recomanat si teniu un esperit obert que vol mirar més enllà dels nostres límits.

Contraindicat si no voleu escalfar-vos les neurones excesivament.
  
Per saber-ne més:   Carl Sagan    
                         

dilluns, 29 de juliol de 2019

"El callejón de los milagros" - Naguib Mahfuz



Aquesta és una novel·la coral centrada en les vides dels habitants d’un carreró de El Caire. Un modest carreró en el que el café, la barberia, el basar, un bloc de pisos i els seus inquilins forment un microcosmos de gent atrapada per les seves contradiccions ambicions i menudeses.

“El callejón de los milagros” és l’obra més coneguda del primer i únic Premi Nobel de Literatura  arab, l’any 1988, l’egipci Naguib Mahfuz, escriptor prolífic i força desconegut entre nosaltres.

L’obra esta redactada d’una manera lineal amb escriptura molt senzilla i transparent, destacant, en cada capitol , les vivencies d’un personatge.

En certa manera aquesta novel·la, escrita als anys quaranta, emb recorda “El edifició Yacubian” de l’escriptor  Alaa al-Aswuani, tot i que aquesta, de publicació molt recent, té una trama més actual en la que ja apareix l’islamisme radical.

Valoració:  @  @  @  @

Recomanada per a tothom ja que és de lectura fàcil i agradable.

Contraindicada en cas de que no us agradin les histories senzilles de cultures diferents a la nostra i les redaccions planeres.

Editorial Booket:  320 pagines

Per saber-ne més:   Naguib Mahfuz