La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dimarts, 31 de juliol de 2018

Cròniques del Parkinson - (VII)


A “La Vanguardia” fan una entrevista al senyor Artur Amich, és un malalt de Parkinson que li van diagnosticar als 47 anys i ha publicat un llibre basat en els escrits del seu blog ( conviviendoconelparkinson.com) sobre la malaltia: “Parkinson, y ahora qué?”

En aquest text parla dels efectes, de l’evolució, dels tractaments, de les terapies pal·liatives, etc. És un llibre de referència per a mi i culpable, en gran mesura, de l’origen de les meves cròniques.

Aquesta entrevista m’estimula a escriure una carta al Director de “La Vanguardia”, carta que s’ha publicat el 19/VII/2018:

La malaltia de Parkinson

Sr. Director,

Acabo de llegir l'article sobre el Sr. Artur Amich, que pateix la malaltia del Parkinson i explica la seva lluita diària per superar les limitacions físiques que comporta aquesta malaltia (“Cada minut, cada segon”, Tendencies, 16/VII/2018).

 No és l'únic, lamentablemente que pateix aquesta malaltia, de caràcter degeneratiu i que afecta moltes persones, tot i que no és gaire coneguda. Per exemple no té el reso de l'Alzheimer.

Per millorar la qualitat de vida dels pacients i cercar nous medicaments calen recursos i la societat no pot deixar de recolzar aquestes investigacions. Potser, algun dia,ens  poden ajudar a nosaltres.

Vull destacar la labor que realitza l'Associació Catalana per al Parkinson, que ofereix als seus associats serveis de logopèdia, fisioteràpia, psicologia, etc. Aquests serveis són essencials per acceptar la malaltia i pal·liar, en la mesura del possible, els seus efectes devastadors.
                                      ------------------------------------

Ara arriba l’estiu, totes les teràpies entren en un període letàrgic, cal agafar forces per continuar al setembre i seguir el combat.

Un projecte que em fa molta il·lusió és dinamitzar un Club de Lectura pels associats de l’ACAP, una manera de fer contactes i relacionar-nos més enllà de la malaltia. Ja veurem la resposta dels associats.

Sigueu feliços.
(Continuarà...)

Els meus contes (IV): "El dilema del concurso de cuentos"


Aquest és un conte presentat a un concurs nacional de La Caixa i Radio Nacional   que explica, fil per randa, el dilema en que em vaig trobar l'any passat:

El dilema del concurso de cuentos 

Pedro Garrido era un auténtico amante de los libros, le gustaba leer e incluso tenía un blog donde comentaba las lecturas que había hecho y daba su opinión a unos potenciales lectores del ciberespacio.

De tanto leer tenía la vista miope y cansada y no podía dejar de llevar gafas como hubiera querido siempre desde pequeño.

Al jubilarse se apuntó a unas conferencias en la universidad, que hacían para gente mayor junto con alumnos jovenes y aunque a veces se dormía, en general las encontraba bastante interesantes. Fue en una clase de Historia del Arte especialmente aburrida donde se le ocurrió el cuento, la profesora hablaba y hablaba con voz monótona sobre los cuadros y los marcos suntuosos que les daban prestancia. Los alumnos jóvenes y de edades comprendidas entre dieciocho y veinte años tomaban apuntes frenéticamente. Pedro Garrido pensaba: ¿Cómo podían sacar alguna conclusión de aquel discurso monocorde?

El hecho es que le surgió la idea y, por primera vez en su vida, se puso a escribir un cuento original, un cuento personal extraído de su cerebro, una idea propia que tenía un sentido, un inicio, un pequeño desarrollo y un desenlace sorprendente.

Le salió redondo, sencillo, bien estructurado y efectivo, lo tituló “La galería de arte”, trataba de un critico de arte que visitaba una galería y…, pero esta es otra historia. (ver entrada del 21/03/2017).

Pedro Garrido estaba satisfecho de su cuento, pero ya se sabe, si no te lee nadie tu esfuerzo no tiene ni gracia ni recompensa. Casualmente en el Hogar del Jubilado, donde dirigía un Club de Lectura como voluntario, celebraban por Sant Jordi, unos Juegos Florales.

Animado por una compañera presentó el cuento y para su sorpresa ganó el primer premio, viéndolo publicado en un libro conmemorativo, junto con todos los trabajos presentados.

Para Pedro Garrido esto era impensable y el premio le produjo una euforia sorprendente. De repente quería presentarse a todos los concursos de cuentos posibles, pero sólo tenía uno.

Un único cuento para enviar, si, un cuento casi perfecto, pero que le había dejado la mente en blanco, sin nuevas ideas o posibles argumentos.

Y entonces sucedió, había un concurso nacional de cuentos hecho a su medida, solo tenía que enviarlo y esperar.

Enviarlo y esperar, eso era todo. Pero había una inconveniente, siempre hay un inconveniente en la vida, tenía que ser original y no estar publicado. De hecho su cuento había participado en un concurso y estaba publicado.

Pero, ¿quién lo sabría? ¿Quién podía llegar a detectar aquella pequeña publicación local? Sin darle más vueltas envió el cuento y se olvidó del tema.

Pasados ​​unos días Pedro Garrido recibió una llamada:

- Ha sido seleccionado como finalista del concurso de cuentos. El concurso final se hará el miércoles de la próxima semana en Sevilla y, si puede venir, le enviaremos los billetes de avión para su traslado.
Por cierto, el cuento es original y no ha sido publicado, ¿verdad?

Pedro se quedó sin palabras, bien, dijo, lo tengo en mi blog personal, se llama “Apunts de Lectura”.

- Caramba, le contestaron, consultaremos el tema.

Allí comenzó la desazón de Pedro Garrido, le dolía ocultar el hecho de que el cuento habia sido publicado y por otro lado sabía que si hablaba sería descalificado y él quería saber, de todas todas, si su cuento podía ganar el concurso. Quería saber su recorrido en un concurso nacional, en un concurso en el que, por ahora, estaba situado entre los 15 primeros finalistas, ¡a nivel nacional!

Al día siguiente recibió un correo electrónico:

- No hay problema con el blog, pero,  ¿el cuento es original? ¿No se ha publicado?

La pregunta era directa e insoslayable, no podía hacer como si nada, no podía hacer ver que no sabía las bases del concurso, ¿mentiría o no mentiría?

Aplazó la respuesta, dio vueltas a la cuestión, dudó, pregunto a sus familiares más próximos, pero lo sabía, sabía que no podía seguir, que no podía coger el avión e ir al concurso como si nada. Era todo una tontería, una nimiedad, solo era un concurso de cuentos, no tenía importancia, pero era simbólico, era un engaño y eso era suficiente.

Fue al ordenador y escribió un correo:

- El cuento no es original, ganó unos Juegos Florales locales y se publicó.

Se había acabado el sueño del concurso de cuentos, había resuelto el dilema, con pena, con pesar por no saber hasta donde habría llegado, pero, como mínimo, tenía la conciencia tranquila y, pensándolo bien, ahora ya tenia un argumento para un nuevo cuento.


Aquesta vegada però, no he rebut cap trucada...                                              

dimarts, 17 de juliol de 2018

El cas Eduard Einstein - Laurent Seksik



Excel·lent novel·la que relata la història del fill esquizofrènic del Premi Nobel Albert Einstein, el creador de la teoria de la relativitat que va obrir nous horitzons al coneixement de la física.

L’autor escriu el seu relat diferenciant, a cada capítol, un dels tres personatges principals: Albert Einstein, la seva primera dona, mare del seu fill malalt, de la que es va divorciar, i el seu fill Eduard.

L’existència d’aquest fill, malalt incurable, és una realitat que supera les forces del científic, de manera que el deixa ens mans de la seva dona, la qual, tota sola, en tindrà cura fins a la seva mort.

El fill d’Einstein,aclaparat per la fama mundial del seu pare, discurseja d’una manera delirant però al mateix temps, lúcida i, certament, molt versemblant.

Al rerefons del relat hi ha l’ascensió del nazisme a l’Europa Central i la progressiva persecució dels jueus amb Albert Einstein com a peça a caçar, la qual cosa l’obligarà a emigrar als Estats Units, complicant, encara més, la relació amb el seu fill.

Al Club de Lectura on hem llegit aquest relat, hi ha una dona amb un fill discapacitat que s’ha sentit molt identificada amb aquesta història, especialment pel fet de que el seu marit es va desentendre del seu fill, incapaç d’afrontar la situació, deixant-los sòls en el seu dia a dia i el seu dolor.

Ela grans homes poden ser grans en alguna cosa però això no pressuposa que ho siguin en tots els actes de la seva vida.

Aquest és sens dubte un gran relat que ens mostra una història poc coneguda

Laurent Seksik també ha escrit una novel·la sobre els darrers dies de l’escriptor Stefan Zweig que no s’ha publicat aquí i que probablement deu ser molt interessant. És una llàstima.

Valoració:  @ @ @ @
 
Recomanable per conèixer una realitat punyent.

Contraindicada si no ens agrada conèixer la dura realitat d’un geni.

Angle Editorial:  267 pagines.

Per saber-ne més Laurent Seksik (en francès).

divendres, 29 de juny de 2018

Carles Salvador, Obra Poètica Completa


El passat dilluns, dia 25 de juny, es va presentar a la seu d’ Octubre, Centre de Cultura Contemporània, de València, la publicació, tutelada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “Carles Salvador, Obra Poètica Completa”.

Aquesta publicació, llargament esperada, marcarà, sens dubte, un punt d’inflexió en el  coneixement de l’obra poètica salvadoriana, facilitant, a les noves generacions, la difusió d’aquests poemes.

L’obra, editada acuradament, es pot considerar la cirereta del pastis del passat Any Carles Salvador, inclou un estudi exhaustiu del seu editor, el professor Lluís Meseguer, que ha fet una tasca de recerca laboriosa, pacient i sistemàtica.

A Carles Salvador li agradava jugar amb les paraules i crear una poesia que canta a l’amor, al desig, a la tendresa, al poble, a la Font en Segures, a les flors, al migdia, a la lluna, a les gavines..., en resum, una poesia mediterrània desacomplexada i plena del goig de viure.

A l’acte de presentació van participar els professors Lluís Roda i Josep Daniel Climent, autors de diferents treballs de recerca sobre l’obra del mestre, que van glosar sobre aquesta publicació i ens mostraren els seus amplis coneixements.

Es preveu realitzar uns actes similars a Benassal, el 21 d’agost, i al setembre a Barcelona, amb data per determinar.

divendres, 8 de juny de 2018

"El Sha o la desmesura del poder" - Ryszard Kapúscínski



El gran reporter Kapúscínski em fa viatjar, aquesta vegada per l’Iran revolucionari que va provocar la caiguda de l’anomena’t Sha de Persia.

Aquesta revolta li serveix d’excusa per comentar les desmesures dels poders totalitaris.

El relat se sustenta seguint unes fotografies de l’època que li permeten anar comentant les diferents  etapes del regim fins arribar a la seva destrucció i substitució pel govern dels aiatol·làs.

Kapúscínski és un fi observador que sap copsar dins de l’enrenou l’essencial del que esta passant i pot mostrar, en paraules, el que molts han pensat i no saben expressar-ho.

Aquesta potser no és la millor obra de l’autor, alguna de les quals em comentat en aquest blog, com pot ser “Ebano” i “Viatges amb Herodot” però, en qualsevol cas, és un plaer llegir-la i així comprendre millor els excessos i els impulsos  del poder absolut.

Valoració@  @  @  @
Recomanable si us agrada l’historia contemporània ben explicada.

Contraindicada si cerqueu una novel·la d’aventures.

Editorial Anagrama: 180 pagines.

Per saber-ne més:  Ryszard Kapúscínski

divendres, 25 de maig de 2018

Els meus contes (III): "El quadre"



Fa 15 anys que no he sortit del soterrani, des de la darrera exposició impressionista itinerant. La mostra va ser molt agradable.

Ara estic aquí, a les fosques, entre un Monet i un Cézanne poc valorats, sotmès a unes condicions de temperatura i humitat uniformes i tan controlades que  la meva existència és insípida.

Perquè, jo em dic, no puc pujar a la sala d’exposicions?. És que sóc pitjor que aquell Toulouse-Lautrec que tots admiren? Jo sóc un Pissarro, amb molt orgull, i no hauria d’estar aquí sempre tancat.

Avui ha vingut un restaurador i ha remenat tots els quadres del soterrani. Sembla que es prepara alguna cosa, potser em pujaran a la sala gran. Ah!! Com m’agradaria estar penjat allà dalt, a la vista de tothom.

El millor és quan venen els grups de visitants amb un guia i escolten les explicacions i veus que a mesura que entenen el sentit de la pintura aquesta els agrada més.

Però també hi ha els indiferents, els que passen ràpidament i tan sòls et dediquen una mirada lleugera plena de desinterès, Perquè venen? Perquè és el que cal fer? Perquè toca?

Bé, no sé si fer-me il·lusions, ara per ara tot està en silenci i no veig clar el meu destí.

De fet jo tinc una història al darrere. Pissarro em va pintar per encàrrec d’un marxant que tenia el quadre mig emparaulat per un fabricant adinerat. Tot semblava lligat però, en el darrer moment, se’n va desdir i el quadre, a mig pintar, va restar molt de temps a un racò de l’estudi del pintor.

Pissarro pintava habitualment paisatges i aquest, que reflexa l’entrada del poble de Voisins, el va acabar el 1872 venent-lo a un comerciant del poble conegut del marxant.

Ah, quina vida! Em van penjar a una sala carregada de sofàs, gerros, cortines, figuretes I tauletes on rebien les visites,  més fosca que una cova. Sense llum, els meus colors s’entristien I perdien la seva frescor, els visitans, indiferents, prenien el te I les pastes que els oferia la senyora de la casa. Ningú em mirava…

Però tot té una fi I al morir el comerciant la seva filla em va vendre, sense cap remordiment, a un representant del museu que casualment estiuejava al poble. Era el meu moment, sortir de la foscor i anar a una galeria d’un museu on tothom em podria admirar i contemplar la riquesa cromàtica d’aquest paisatge.

La realitat però, és que en tots aquests anys únicament he sortit una vegada del soterrani, amb uns quants companys, per anar a una exposició itinerant per Roma, Milà, Brussel·les i Barcelona. Van ser dies gloriosos que ara, en el record, m’ajuden a suportar aquesta espera interminable.

       -------------------------------------------------------------------------                                                      
Aquest conte a guanyat el 3r Premi: Viola de prosa, als Jocs Florals de l’Espai de la Gent Gran de l’Esquerra de l’Eixammple.                                                   

dimecres, 21 de març de 2018

Cròniques del Parkinson - ( VI )


El bisbe de la teoria de l’alliberament, Pere Casaldàliga, establert a Brasil, ha fet 90 anys. Comenten a Catalunya Radio que pateix la malaltia del Parkinson, amb problemes de mobilitat i una veu molt prima, destaquen però que té el cap molt clar . Aquesta noticia em fa recordar que l’antic alcalde, rector i afiliat al PSUC, de Santa Coloma, Lluís Hernàndez, ja desaparegut, també va patir la malaltia.

Començo a fer logopèdia, es tracta de reforçar la veu de manera que les cordes vocals no perdin elasticitat. Els exercicis són senzills, molt repetitius, fent escales i intercalant els sons, regulant la respiració. Un dels exercicis consisteix en bufar aire dintre d’una ampolleta d’aigua mitjançant un tub de plàstic de 30 cm. de llarg i 0,8 cm. de diàmetre. És el que se’n diu tècnica lax vox i la podeu trobar a YouTube. Si a més de bufar feu diversos sons i practiqueu cada dia una estona, podreu cantar aviat el Rigoletto.

Tota aquesta practica m’ha permès fer una conferència a la Biblioteca Vapor Vell sobre el tema “Àfrica, terra de conflictes”, i parlar durant quasi dues hores sense els problemes de veu que em preocupaven. Això per a mi ha sigut un desafiament i la bona acollida ha estat reconfortant, de manera que ja estic pensant com millorar-la.

La practica de la fisioteràpia també dona els seus fruits i la Teresa em diu que mai havia caminat tant dret com ara, jo que sempre anava amb el cap tirat endavant. Ja ho diuen els castellans: A la vejez viruelas.

He començat a prendre levodopa, el medicament estrella d’aquesta malaltia, medicament que no l’atura, però si que combat els seus efectes. La finalitat és per reduir els tremolors, bàsicament de les mans. Els resultats són relatius, però en qualsevol cas hi ha una millora evident, tot i que no absoluta. Potser a la llarga s’haurà d’augmentar la dosi, cal, de tota manera, anar amb compte amb els efectes secundaris ja que pot produir comportaments additius, com el joc, les compres compulsives, etc. Només faltaria aquesta!

És curiós, escric aquestes cròniques i em sento totalment alliberat, com si tot això no m’afectes, mentre escric escolto l’adàgio d’Albinoni, la musica em transporta, tanco els ulls i la meva ment viatja a indrets desconeguts on no hi ha dolor ni patiment, on tot és calma i tendresa.

Sigueu feliços.
(Continuarà...)