La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dilluns, 25 de setembre de 2017

Cròniques del Parkinson - ( II )


Vaig a l’enterrament de la mare d’una bona amiga a un poblet del Baix Camp de Tarragona. Les dones es col·loquen a la dreta de l’església i els homes a l’esquerra, això separa matrimonis i famílies en un ritual que creia superat.

L’ofici és convencional i el sermó reiteratiu, la idea principal és “Si creus en Mi aniràs al Cel” dono voltes a aquesta idea i em poso nerviós, em tremolen els braços i m’emprenya que els del darrera i del meu costat ho puguin veure. Intento creuar els braços sobre el pit sense massa èxit, finalment recolzo les mans sobre el respatller del banc del davant. Ara si, controlo el moviment.

Segueixo pensant, si hagués nascut als sorrals d’Aràbia el meu Déu seria Al·là i resaria agenollat, de cara a La Meca, però si hagués nascut a la riba del Ganges el meu Déu seria Krisna i fins i tot creuria que les vaques són sagrades...

Així doncs davant d’aquest determinisme geogràfic que condiciona la raó i la fe, perquè ens barallem i matem en nom d’un Déu totalment incert i, al meu parer, poc probable?

Però sortint de l’església, al passeig proper, hi ha una floristeria amb unes orquídies meravelloses de formes i colors intensos i vellutats, són producte solsament de la selecció natural?, i penso amb els peixos del  meu aquari, tant bonics i amb formes estranyes, i em faig la mateixa pregunta, no hi ha res més?

Suposo que aquestes preguntes són recurrents i sense resposta possible, fins i tot el Papa Benet XVI, a Auschwitz, es preguntava pel silenci de Déu...

M’he desviat del tema principal, el fet és que la progressió de la malaltia és evident amb un increment notable dels tremolors. Quan encara no prenia medicació em vaig presentar voluntari per participar en un assaig clínic, et donen un nou producte per veure si funciona o té efectes secundaris, també pot ser que et donin un “placebo”, una mica de bicarbonat o alguna cosa innòcua per poder comparar, però el mateix dia de començar rebo el resultat d’una biòpsia de pròstata. Tinc un carcinoma i s’ha d’operar.

En aquestes condicions no puc fer l’assaig clínic i poso una altra pedra a la meva motxilla.

Ara, ja superat aquest tràngol, em concentro amb el Parkinson i vaig a una trobada de malalts organitzada per l’associació que es fa un cop al mes. D’entrada és com el que hem vist a les pel·lícules d’Alcohòlics Anònims: Hola em dic Carles Salvador i soc un malalt de Parkinson des de fa 3 anys, i la gent explica com es troba i que li passa. De fet es instructiu i alliçonador, veus gent que esta pitjor que tu i això et consola una mica però, al mateix temps, veus a on pots arribar.

Són les 7 del mati, em desperto i em poso de costat, el braç sota el coixí, sento un lleuger cimbreix, ara comença a vibrar, em giro panxa enlaire, ara millor, faig el mandra fins les 8, m’aixeco, al cap de poc rebem una trucada, s’ha mort el pare de la parella del meu fill, feia 7 anys que estava malalt, 3 dels quals pràcticament immòbil. Morir-se per alguna gent és una feina llarga, feixuga i difícil.
                                                                                           (Continuarà...)                   

dilluns, 11 de setembre de 2017

La solterona - Edith Wharton


Edith Wharton és coneguda, bàsicament, per la novel·la “La edat de la innocència”, relat ambientat en els estaments de l’alta burgesia de Nova York del segle XIX, societat benestant que l’autora coneix abastament ja que en formava part.

Seguin en aquest ambient acomodat, de moral pretesament estricta i normes socials molt definides, l’escriptora ens planteja el dilema que sorgeix entre dos cosines amb motiu de la filla natural d’una d’elles.

Edith Wharton no qüestiona directament la seva societat però deixa clar, a través de la trama les seves contradiccions i falsedats.

La prosa de l’autora és nítida i precisa com un rellotge suïs, les pagines inicials del relat són fulgurants tot i que hi ha qui pensa que l’historia és un xic fulletonesca, crec que es tracta d’un gran relat.
 
Valoració@  @  @  @

Recomanable en tots els sentits.

Contraindicada si cerquem relats proletaris.

Editorial Impedimenta:  144 pagines.

Per saber-ne més:  Edith Wharton