A la
memòria de l’amic absent quan no tocava, escric aquests pobres mots, que no
estaran a la seva alçada, però que estan escrits des del dolor.
Els teus ulls em miren
des de la tenebra de
la teva absència.
El teu esguard
fugisser
s’esborra en el
temps.
Perquè ens vas deixar
ara que més et necessitàvem?
Quedem orfes de la
teva amistat,
del teu somriure,
de la teva saviesa....
Ja res serà el
mateix,
ens has deixat per
sempre,
però encara no era
l’hora dels adéus.
La teva mort em
recorda les meves morts,
morts mai oblidades, presents en el record.
Que curta és
l’existència a la roda del temps!
Esparreguera,
12 d’abril de 2014
