El somni
Ahir vaig somiar amb la Montserrat F. Tenia 16 anys i
des de el primer dia que la conegué em vaig enamorar d’ella en un primerenc i
tendre amor adolescent. Coincidíem a un agrupament escolta on hi havia una
secció de noies i organitzàvem, alguns diumenges, unes petites festes
casolanes a la part del darrera d’una perruqueria de la mare d’un company.
Tot era innocent, ens capbussàvem en un món
desconegut, però encisador, a les palpentes.
Recordo que era la revetlla de Sant Joan, era una nit
màgica, potser la primera nit en la que fèiem un ball tots sòls, sense la
supervisió dels monitors. Al tocadiscs posàvem cançons d’Adamo, tendres i
meloses, ensucrades, d’en Serrat, d’Adriano Celentano, dels Beatles, dels
Gringos...i ballàvem maldestres, procurant no sobrepassar-nos en l’abraçada.
Jo estava encegat i li vaig dir que l’estimava, que
volia sortir amb ella, que desitjava conèixer-la millor, que...,però no vaig
reeixir, no volia ni parlar-ne, no sentia el mateix que jo. Que hi podia fer?
Era jove e inexpert, no sabia seduir una dona com fan els galans de les
pel·lícules. La tristor s’apoderà del meu cor, la festa s’havia acabat, res ja
no tenia sentit i m’havia d’enretirar, marxar ben lluny d’ella i intentar
sobreposar-me.
I així va ser, res no és per sempre i el remoli de
l’existència ens atrapa i empeny endavant, vaig deixar els escoltes i mai més
he tornat a trobar-la, fins avui, en un somni carregat de nostàlgia per un
temps passat que no pot tornar.
Ara, si he de fer cas del somni, és una dona madura,
de cabells grisos i silueta més aviat plena, carregada de fills que volten als
seus peus amb edats indefinides. Serà realment com l’he somiat? Com puc tenir
la certesa?
Sento una tibantor a la cama, tinc una contracció i
em desperto tot seguit, el meu cap està ple d’imatges que em fan tornar al
passat, encara fosqueja, però al carrer comença a sentir-se la remor d’un nou
dia.
Intento reordenar els pensaments, qui era aquella
dona que em mirava? Finalment ho tinc clar, era la Montserrat F. que em mira,
cinquanta anys més tard d’aquella revetlla de Sant Joan, tot dient-me, sense
paraules, que encara era aquí entre nosaltres, que la nostra vida ha estat
plena, amb dificultats però també amb èxits i benaurances.
I ara que escric aquests mots, penso que potser no
era ella, que tot és fruit de la meva imaginació desbocada i delirant imaginació
encesa per la ingesta del Sinemet Plus,
medicament que prenc per combatre el Parkinson i que em provoca somnis
evocadors que a traves de la nit m’han fet retornar a l’adolescència,als anys
en que tot encara era possible i tot estava per fer.
“Alex” és una novel·la negra de
l’escriptor francès Pierre Lemaitre que forma part d’una trilogia sobre
l’inspector Camille, home intuïtiu i sagaç acomplexat per la seva curta
estatura.
