La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dilluns, 24 de desembre de 2018

Delicioso suicidio en grupo - Arto Paasilinna


Curiosa novel·la que explora la tendència dels finlandesos al suïcidi, incentivada per la soledat, la foscor, el clima, l’alcoholisme, etc.

Arran de la trobada casual de dos suïcides en el mateix escenari es forma un grup que pretén organitzar un suïcidi col·lectiu.

El viatge en autocar, cap al seu destí final, li serveix a l’autor per descriure les vicissituds i angoixes vitals de cada aspirant a la mort prematura.

La novel·la tracta el tema amb delicadesa i un fi toc d’humor que facilita la lectura, però aquest tractament no evita que en el fons el relat sigui una crítica ferotge a la nostra manera de viure actual, que ens deixa a mercè de la soledat i el desassossec.

La novel·la és molt llegible, de prosa senzilla i directa, tot i que, a la fi, és una mica repetitiva.

L’autor, totalment desconegut per nosaltres, és molt famós a Finlàndia, amb una extensa obra publicada.

Valoració:  @  @  @

Recomanable en general (ha tingut molt bona acollida al Club de Lectura de la Biblioteca Vapor Vell).

Contraindicada si teniu tendències depressives.

Circulo de Lectores:  255 pagines.

Per saber-ne mésArto Paasilinna.

dimarts, 27 de novembre de 2018

"El laberinto de las aceitunas" - Eduardo Mendoza


Aquesta és una nova aventura que té com a protagonista el detectiu boig que va començar a apareixer a “La cripta embrujada”.

És una novel·la negra que limita amb l’absurd en una historia recargolada innecessariament i que se suposa que ha de ser molt divertida, cosa però que no s’ha complert en el meu cas.

Destaca, de tota manera, la riquesa del llenguatge que utilitza el protagonista, amb un lèxic antic, recargolat i força cerimoniós que delata la extensa cultura de l’escriptor.

Desprès de llegir aquest relat i, fa uns dies, “La ciudad de los prodigios”, comentada en aquest blog en una entrada del 21 de setembre d’aquest any, he arribat a la conclusió que Eduardo Mendoza és un escriptor sobrevalorat, probablement per les seves connexions polítiques amb l’esquerra més progre i formal.

Mendoza té facilitat i enginy per escriure, però alguna cosa li manca a les seves novel·les, en el meu humil parer, que no m’acaba de convèncer.
 
Valoració@  @

Poc recomanable a menys que vulgueu unicament passar una estona distreta e intranscendent.

Editorial Seix Barral304 pagines.

Per saber-ne mésEduardo Mendoza

dissabte, 24 de novembre de 2018

"Historia de mis calles" - Francisco González Ledesma



Interessant autobiografia d’un reputat periodista i escriptor de novel·les populars escrites amb el pseudònim de Silver Kane, per l’Editorial Bruguera.

Nascut l’any 1927 i desaparegut l’any 2015, la seva llarga vida li va permetre ser testimoni de la historia convulsa del nostre país.

De família humil, va estudiar d’advocat i periodisme tot pagant-se els estudis treballant a l’Editorial Bruguera a un ritme d’una novel·leta per setmana fins, tot passant pel “Correo Catalán”, esdevenir redactor en cap de “La Vanguardia”, en un ascens social notable.

L’escriptura de González Ledesma és molt senzilla, propera i directa. A traves de la seva vida ens explica la nostra historia, des de la postguerra fins els nostres dies.

Hem llegit aquesta autobiografia a dos Clubs de Lectura i ha agradat a tothom amb una unanimitat poques vegades aconseguida. Els lectors s’identifiquen amb les vivències de l’autor, probablement perquè al ser d’una certa edat coneixen de primera má aquelles èpoques dures de la postguerra i el franquisme.
Es tracta dons d’una autobiografia interessant que no deixa indiferent a ningú.

Valoració:  @  @  @  @

Recomanable per coneixer el nostre passat quotidià.

Contraindicada si cerquem un relat amb vides heroiques.

Editorial Planeta: 450 pagines.

Per saber-ne més: Francisco González Ledesma
  

dijous, 22 de novembre de 2018

Carta a La Vanguardia__


Sr. Director

La trampa urbana

17:45 Camino tranquil·lament pel carrer Tarragona i de cop i volta el peu dret s’enfonsa dins el desconegut i caic a terra en planxa. Resto uns segons immòbil assimilant el que ha passat i revisant l’estat del meu cos. Sembla que no m’he trencat res però em sento masegat.

Un amable vianant m’ajuda a aixecar-me i puc veure que un registre dels semàfors o l’enllumenat public, de dimensions considerables, no té la tapa corresponent. Passa gent, això s’ha d’avisar. Truco al 012: M’informen que aquesta conversa sera enregistrada. Marqui el 1 per... ,marqui el 2 per..., i aixì fins el 5. Quant parlo amb l’operador em diu que he de trucar al 010 perque això  és cosa de l’ajuntament.
Com soc obedient truco al 010 i em tornen a dir que la conversa serà enregistrada i que marqui, etc. etc. Finalment puc parlar amb un operador i puc denunciar el fet i el perill que representa pels vianants. Acabada la conversa un ordinador al qual no he sigut presentat pretén fer-me una enquesta sobre el servei. Penjo emprenyat.

Espero una estona, no passa res, he de marxar, finalment amb un amable vianant arrosseguem un contenidor de brossa i el posem mig tapant el forat.

21:30 Torno a passar per l’ indret i no han fet res. Tot segueix igual. Penso amb les avies i avis que podrien haver-se trencat el maluc i arruïnar, un xic més, a la Seguretat Social. Però estic content, ara sé que si un dia tinc un accident greu i puc arribar a tenir forces per trucar al 010 o al 012 un amable contestador gravarà els darrers instants de la meva mort per la posteritat.

Cordialment,

Carles Salvador Sales

Carta publicada a La Vanguardia amb el títol "Soc obedient", el dia 24/11/2018, i en el qual encara no han substituït la tapa desapareguda.             

dilluns, 19 de novembre de 2018

Algú com tú - Xavier Bosch


Algú com tu (Paperback)Xavier Bosch ens planteja una novel·la rosa de trama inversemblant, en la que una dona casada té una relació extra matrimonial, de 4 dies, que marcarà tota la seva vida.

Tot plegat segueix els clixés més habituals, l’afer passa a Paris, el protagonista és un home excepcional que ho té tot, bona planta, cultura, bon conversador, atent, detallista, etc.

Llegint aquesta novel·la he descobert qui vull ser en la propera reencarnació: el Jean Pierre, el protagonista d’aquest conte de fades!

Dit això, situat i acceptant aquest entorn i plantejament, la novel·la passa bé, especialment en el tram final a partir del moment de la separació dels protagonistes.

Resultat d'imatges de xavier boschDe fet aquest relat, Premi Ramon Llull, ha originat una gran controvèrsia al Club de Lectura del Vapor Vell i ens hem quedat sorpresos que una novel·la d’aquestes característiques fos el detonant de tanta polèmica.

Valoració:  @  @ 

Recomanable com a novel·la rosa lleugera.                 

Contraindicada si cerqueu literatura més consistent.

Editorial Planeta:  352 pagines.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Cròniques del Parkinson ( VIII )


Ja ha passat l’estiu i estem entrats a la tardor. La malaltia segueix el seu curs inexorable i els tremolors s’han incrementat lleugerament, a més, a la tarda hi ha dies que tinc un neguit intern difícil de controlar, però seguim,,,

Hem començat el Club de Lectura a l’associació amb la lectura de la novel·la “El lector del tren de les 6:27”, del francès Jean-Paul Didierlaurent. És una novel·la diferent i sorprenent, amb uns personatges tendres que es fan estimar. Hi ha 8 persones inscrites i a la primera sessió erem 6 persones. El proper dia comentarem “El laberinto de las aceitunas” d’Eduardo Mendoza, relat, entre negre i humoristic,explicat pel seu protagonista, un detectiu sorgit del frenopàtic.

S’ha fet la Festa Solidaria contra el Parkinson amb resultats una mica, al meu entendre, decebedors. El local, a l’antiga fabrica Damm, era un xic desmarxat, massa gran, amb les diferents activitats desconnectades entre si, disperses i sense possibilitat de fer propaganda exterior ni posar musica que atregui al personal. És una llàstima perquè la causa s’ho mereixia.

Hi ha bones noticies sobre futurs tractaments. A l’Universitat de Barcelona han experimentat un nou component químic que sembla que atura la malaltia i fins i tot arriba a regenerar part de les cèl·lules malmeses. Ara per ara ho han experimentat amb cucs amb Parkinson (?), a vegades els científics són increïbles, i ara faran proves amb ratolins parkinsonians cedits per la Fundació Michael J. Fox, fundació creada per l’actor de la pel·lícula “Regreso al futuro”, al que van diagnosticar la malaltia als 28 anys i desprès d’un any de profunda crisi alcohòlica va ressorgir i crea aquesta fundació de referència mundial, a la que estic subscrit i m’informa  periòdicament de les seves activitats de recerca i divulgació.

Aquesta fundació és un model que em fa pensar que a nosaltres ens caldria un organisme similar o semblant a la Fundació Carreras o Pasqual Maragall, per donar a conèixer la malaltia i recollir fons per la investigació. És dur pensar-ho però ens fa falta un famós implicat.

Sigueu feliços.
(Continuarà...)

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Gegants de gel - Joan Benesiu



Novel·la de frontera, de límits, que és desenvolupa a Ushuaia, a la Terra del Foc, a l’Argentina més austral.

En aquest lloc remot es reuneixen, en un bar d’una polonesa, un grup de personatges que  cerquen la solitud i estar lo més lluny possible de les seves vides torturades i insòlites.

Així, al voltant d’una taula de bar, cadascun explica la seva vida, la seva història.

Són histories potents, de repressió, tortura i activisme polític (Xile, Mèxic, Argentina), d’amors perduts, etc.

Tot plegat però està farcit de cites cultes i pensaments filosòfics, ben escrits, però que a la llarga llastren una mica el text i li resten frescor.

Valoració:  @  @ o tres a tot estirar.

Recomanable si voleu fugir a l’hemisferi austral.

Contraindicat si no teniu motius per fugir i esteu prou bé a on esteu (valgui la redundància).

Edicions Periscopi: 296 pagines.

divendres, 21 de setembre de 2018

La ciudad de los prodigios - Eduardo Mendoza


 Feia temps que volia llegir aquesta novel·la, molt celebrada i considerada la millor del seu autor.

Aquestes expectatives, potser exagerades, m’han suposat una certa frustració.

La història es basa en l’ascens d’un pinxo astut i desaprensiu a la Barcelona compresa entre les exposicions universals de 1888 i 1929.

L’autor aprofita la novel·la per explicar-nos la situació social de l’època i les dificultats econòmiques i organitzatives per fer l’exposició del 29.

En aquest ambient confús i especulatiu, el nostre heroi, Onofre Bouvila, sobre camí, a qualsevol preu, per escalar socialment i econòmicament, fins a esdevenir un prohom de Barcelona, tot i ser mirat amb cert menyspreu per les classes benestants de tota la vida.

La novel·la és fàcil de llegir i pot esdevenir interessant en molts aspectes, però al meu entendre sembla, en alguns passatges, un fulletó.

La trama canvia d’escenaris sense solució de continuïtat i alguns personatges són inversemblants i poc creïbles.

El final és molt previsible, tot i que pot deixar una petita escletxa per una possible continuació (que no crec probable).

En definitiva una novel·la distreta, poc exigent, de la que m’esperava molt més.
 
Valoració:   @  @  @

Recomanable si nomes voleu passar l’estona i no sou massa exigents.

Contraindicada si us penseu que és una gran novel·la.

Editorial Seix Barral:  544 pagines.

dimarts, 31 de juliol de 2018

Cròniques del Parkinson - (VII)


A “La Vanguardia” fan una entrevista al senyor Artur Amich, és un malalt de Parkinson que li van diagnosticar als 47 anys i ha publicat un llibre basat en els escrits del seu blog ( conviviendoconelparkinson.com) sobre la malaltia: “Parkinson, y ahora qué?”

En aquest text parla dels efectes, de l’evolució, dels tractaments, de les terapies pal·liatives, etc. És un llibre de referència per a mi i culpable, en gran mesura, de l’origen de les meves cròniques.

Aquesta entrevista m’estimula a escriure una carta al Director de “La Vanguardia”, carta que s’ha publicat el 19/VII/2018:

La malaltia de Parkinson

Sr. Director,

Acabo de llegir l'article sobre el Sr. Artur Amich, que pateix la malaltia del Parkinson i explica la seva lluita diària per superar les limitacions físiques que comporta aquesta malaltia (“Cada minut, cada segon”, Tendencies, 16/VII/2018).

 No és l'únic, lamentablemente que pateix aquesta malaltia, de caràcter degeneratiu i que afecta moltes persones, tot i que no és gaire coneguda. Per exemple no té el reso de l'Alzheimer.

Per millorar la qualitat de vida dels pacients i cercar nous medicaments calen recursos i la societat no pot deixar de recolzar aquestes investigacions. Potser, algun dia,ens  poden ajudar a nosaltres.

Vull destacar la labor que realitza l'Associació Catalana per al Parkinson, que ofereix als seus associats serveis de logopèdia, fisioteràpia, psicologia, etc. Aquests serveis són essencials per acceptar la malaltia i pal·liar, en la mesura del possible, els seus efectes devastadors.
                                      ------------------------------------

Ara arriba l’estiu, totes les teràpies entren en un període letàrgic, cal agafar forces per continuar al setembre i seguir el combat.

Un projecte que em fa molta il·lusió és dinamitzar un Club de Lectura pels associats de l’ACAP, una manera de fer contactes i relacionar-nos més enllà de la malaltia. Ja veurem la resposta dels associats.

Sigueu feliços.
(Continuarà...)

Els meus contes (IV): "El dilema del concurso de cuentos"


Aquest és un conte presentat a un concurs nacional de La Caixa i Radio Nacional   que explica, fil per randa, el dilema en que em vaig trobar l'any passat:

El dilema del concurso de cuentos 

Pedro Garrido era un auténtico amante de los libros, le gustaba leer e incluso tenía un blog donde comentaba las lecturas que había hecho y daba su opinión a unos potenciales lectores del ciberespacio.

De tanto leer tenía la vista miope y cansada y no podía dejar de llevar gafas como hubiera querido siempre desde pequeño.

Al jubilarse se apuntó a unas conferencias en la universidad, que hacían para gente mayor junto con alumnos jovenes y aunque a veces se dormía, en general las encontraba bastante interesantes. Fue en una clase de Historia del Arte especialmente aburrida donde se le ocurrió el cuento, la profesora hablaba y hablaba con voz monótona sobre los cuadros y los marcos suntuosos que les daban prestancia. Los alumnos jóvenes y de edades comprendidas entre dieciocho y veinte años tomaban apuntes frenéticamente. Pedro Garrido pensaba: ¿Cómo podían sacar alguna conclusión de aquel discurso monocorde?

El hecho es que le surgió la idea y, por primera vez en su vida, se puso a escribir un cuento original, un cuento personal extraído de su cerebro, una idea propia que tenía un sentido, un inicio, un pequeño desarrollo y un desenlace sorprendente.

Le salió redondo, sencillo, bien estructurado y efectivo, lo tituló “La galería de arte”, trataba de un critico de arte que visitaba una galería y…, pero esta es otra historia. (ver entrada del 21/03/2017).

Pedro Garrido estaba satisfecho de su cuento, pero ya se sabe, si no te lee nadie tu esfuerzo no tiene ni gracia ni recompensa. Casualmente en el Hogar del Jubilado, donde dirigía un Club de Lectura como voluntario, celebraban por Sant Jordi, unos Juegos Florales.

Animado por una compañera presentó el cuento y para su sorpresa ganó el primer premio, viéndolo publicado en un libro conmemorativo, junto con todos los trabajos presentados.

Para Pedro Garrido esto era impensable y el premio le produjo una euforia sorprendente. De repente quería presentarse a todos los concursos de cuentos posibles, pero sólo tenía uno.

Un único cuento para enviar, si, un cuento casi perfecto, pero que le había dejado la mente en blanco, sin nuevas ideas o posibles argumentos.

Y entonces sucedió, había un concurso nacional de cuentos hecho a su medida, solo tenía que enviarlo y esperar.

Enviarlo y esperar, eso era todo. Pero había una inconveniente, siempre hay un inconveniente en la vida, tenía que ser original y no estar publicado. De hecho su cuento había participado en un concurso y estaba publicado.

Pero, ¿quién lo sabría? ¿Quién podía llegar a detectar aquella pequeña publicación local? Sin darle más vueltas envió el cuento y se olvidó del tema.

Pasados ​​unos días Pedro Garrido recibió una llamada:

- Ha sido seleccionado como finalista del concurso de cuentos. El concurso final se hará el miércoles de la próxima semana en Sevilla y, si puede venir, le enviaremos los billetes de avión para su traslado.
Por cierto, el cuento es original y no ha sido publicado, ¿verdad?

Pedro se quedó sin palabras, bien, dijo, lo tengo en mi blog personal, se llama “Apunts de Lectura”.

- Caramba, le contestaron, consultaremos el tema.

Allí comenzó la desazón de Pedro Garrido, le dolía ocultar el hecho de que el cuento habia sido publicado y por otro lado sabía que si hablaba sería descalificado y él quería saber, de todas todas, si su cuento podía ganar el concurso. Quería saber su recorrido en un concurso nacional, en un concurso en el que, por ahora, estaba situado entre los 15 primeros finalistas, ¡a nivel nacional!

Al día siguiente recibió un correo electrónico:

- No hay problema con el blog, pero,  ¿el cuento es original? ¿No se ha publicado?

La pregunta era directa e insoslayable, no podía hacer como si nada, no podía hacer ver que no sabía las bases del concurso, ¿mentiría o no mentiría?

Aplazó la respuesta, dio vueltas a la cuestión, dudó, pregunto a sus familiares más próximos, pero lo sabía, sabía que no podía seguir, que no podía coger el avión e ir al concurso como si nada. Era todo una tontería, una nimiedad, solo era un concurso de cuentos, no tenía importancia, pero era simbólico, era un engaño y eso era suficiente.

Fue al ordenador y escribió un correo:

- El cuento no es original, ganó unos Juegos Florales locales y se publicó.

Se había acabado el sueño del concurso de cuentos, había resuelto el dilema, con pena, con pesar por no saber hasta donde habría llegado, pero, como mínimo, tenía la conciencia tranquila y, pensándolo bien, ahora ya tenia un argumento para un nuevo cuento.


Aquesta vegada però, no he rebut cap trucada...                                              

dimarts, 17 de juliol de 2018

El cas Eduard Einstein - Laurent Seksik



Excel·lent novel·la que relata la història del fill esquizofrènic del Premi Nobel Albert Einstein, el creador de la teoria de la relativitat que va obrir nous horitzons al coneixement de la física.

L’autor escriu el seu relat diferenciant, a cada capítol, un dels tres personatges principals: Albert Einstein, la seva primera dona, mare del seu fill malalt, de la que es va divorciar, i el seu fill Eduard.

L’existència d’aquest fill, malalt incurable, és una realitat que supera les forces del científic, de manera que el deixa ens mans de la seva dona, la qual, tota sola, en tindrà cura fins a la seva mort.

El fill d’Einstein,aclaparat per la fama mundial del seu pare, discurseja d’una manera delirant però al mateix temps, lúcida i, certament, molt versemblant.

Al rerefons del relat hi ha l’ascensió del nazisme a l’Europa Central i la progressiva persecució dels jueus amb Albert Einstein com a peça a caçar, la qual cosa l’obligarà a emigrar als Estats Units, complicant, encara més, la relació amb el seu fill.

Al Club de Lectura on hem llegit aquest relat, hi ha una dona amb un fill discapacitat que s’ha sentit molt identificada amb aquesta història, especialment pel fet de que el seu marit es va desentendre del seu fill, incapaç d’afrontar la situació, deixant-los sòls en el seu dia a dia i el seu dolor.

Ela grans homes poden ser grans en alguna cosa però això no pressuposa que ho siguin en tots els actes de la seva vida.

Aquest és sens dubte un gran relat que ens mostra una història poc coneguda

Laurent Seksik també ha escrit una novel·la sobre els darrers dies de l’escriptor Stefan Zweig que no s’ha publicat aquí i que probablement deu ser molt interessant. És una llàstima.

Valoració:  @ @ @ @
 
Recomanable per conèixer una realitat punyent.

Contraindicada si no ens agrada conèixer la dura realitat d’un geni.

Angle Editorial:  267 pagines.

Per saber-ne més Laurent Seksik (en francès).

divendres, 29 de juny de 2018

Carles Salvador, Obra Poètica Completa


El passat dilluns, dia 25 de juny, es va presentar a la seu d’ Octubre, Centre de Cultura Contemporània, de València, la publicació, tutelada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “Carles Salvador, Obra Poètica Completa”.

Aquesta publicació, llargament esperada, marcarà, sens dubte, un punt d’inflexió en el  coneixement de l’obra poètica salvadoriana, facilitant, a les noves generacions, la difusió d’aquests poemes.

L’obra, editada acuradament, es pot considerar la cirereta del pastis del passat Any Carles Salvador, inclou un estudi exhaustiu del seu editor, el professor Lluís Meseguer, que ha fet una tasca de recerca laboriosa, pacient i sistemàtica.

A Carles Salvador li agradava jugar amb les paraules i crear una poesia que canta a l’amor, al desig, a la tendresa, al poble, a la Font en Segures, a les flors, al migdia, a la lluna, a les gavines..., en resum, una poesia mediterrània desacomplexada i plena del goig de viure.

A l’acte de presentació van participar els professors Lluís Roda i Josep Daniel Climent, autors de diferents treballs de recerca sobre l’obra del mestre, que van glosar sobre aquesta publicació i ens mostraren els seus amplis coneixements.

Es preveu realitzar uns actes similars a Benassal, el 21 d’agost, i al setembre a Barcelona, amb data per determinar.

divendres, 8 de juny de 2018

"El Sha o la desmesura del poder" - Ryszard Kapúscínski



El gran reporter Kapúscínski em fa viatjar, aquesta vegada per l’Iran revolucionari que va provocar la caiguda de l’anomena’t Sha de Persia.

Aquesta revolta li serveix d’excusa per comentar les desmesures dels poders totalitaris.

El relat se sustenta seguint unes fotografies de l’època que li permeten anar comentant les diferents  etapes del regim fins arribar a la seva destrucció i substitució pel govern dels aiatol·làs.

Kapúscínski és un fi observador que sap copsar dins de l’enrenou l’essencial del que esta passant i pot mostrar, en paraules, el que molts han pensat i no saben expressar-ho.

Aquesta potser no és la millor obra de l’autor, alguna de les quals em comentat en aquest blog, com pot ser “Ebano” i “Viatges amb Herodot” però, en qualsevol cas, és un plaer llegir-la i així comprendre millor els excessos i els impulsos  del poder absolut.

Valoració@  @  @  @
Recomanable si us agrada l’historia contemporània ben explicada.

Contraindicada si cerqueu una novel·la d’aventures.

Editorial Anagrama: 180 pagines.

Per saber-ne més:  Ryszard Kapúscínski

divendres, 25 de maig de 2018

Els meus contes (III): "El quadre"



Fa 15 anys que no he sortit del soterrani, des de la darrera exposició impressionista itinerant. La mostra va ser molt agradable.

Ara estic aquí, a les fosques, entre un Monet i un Cézanne poc valorats, sotmès a unes condicions de temperatura i humitat uniformes i tan controlades que  la meva existència és insípida.

Perquè, jo em dic, no puc pujar a la sala d’exposicions?. És que sóc pitjor que aquell Toulouse-Lautrec que tots admiren? Jo sóc un Pissarro, amb molt orgull, i no hauria d’estar aquí sempre tancat.

Avui ha vingut un restaurador i ha remenat tots els quadres del soterrani. Sembla que es prepara alguna cosa, potser em pujaran a la sala gran. Ah!! Com m’agradaria estar penjat allà dalt, a la vista de tothom.

El millor és quan venen els grups de visitants amb un guia i escolten les explicacions i veus que a mesura que entenen el sentit de la pintura aquesta els agrada més.

Però també hi ha els indiferents, els que passen ràpidament i tan sòls et dediquen una mirada lleugera plena de desinterès, Perquè venen? Perquè és el que cal fer? Perquè toca?

Bé, no sé si fer-me il·lusions, ara per ara tot està en silenci i no veig clar el meu destí.

De fet jo tinc una història al darrere. Pissarro em va pintar per encàrrec d’un marxant que tenia el quadre mig emparaulat per un fabricant adinerat. Tot semblava lligat però, en el darrer moment, se’n va desdir i el quadre, a mig pintar, va restar molt de temps a un racò de l’estudi del pintor.

Pissarro pintava habitualment paisatges i aquest, que reflexa l’entrada del poble de Voisins, el va acabar el 1872 venent-lo a un comerciant del poble conegut del marxant.

Ah, quina vida! Em van penjar a una sala carregada de sofàs, gerros, cortines, figuretes I tauletes on rebien les visites,  més fosca que una cova. Sense llum, els meus colors s’entristien I perdien la seva frescor, els visitans, indiferents, prenien el te I les pastes que els oferia la senyora de la casa. Ningú em mirava…

Però tot té una fi I al morir el comerciant la seva filla em va vendre, sense cap remordiment, a un representant del museu que casualment estiuejava al poble. Era el meu moment, sortir de la foscor i anar a una galeria d’un museu on tothom em podria admirar i contemplar la riquesa cromàtica d’aquest paisatge.

La realitat però, és que en tots aquests anys únicament he sortit una vegada del soterrani, amb uns quants companys, per anar a una exposició itinerant per Roma, Milà, Brussel·les i Barcelona. Van ser dies gloriosos que ara, en el record, m’ajuden a suportar aquesta espera interminable.

       -------------------------------------------------------------------------                                                      
Aquest conte a guanyat el 3r Premi: Viola de prosa, als Jocs Florals de l’Espai de la Gent Gran de l’Esquerra de l’Eixammple.                                                   

dimecres, 21 de març de 2018

Cròniques del Parkinson - ( VI )


El bisbe de la teoria de l’alliberament, Pere Casaldàliga, establert a Brasil, ha fet 90 anys. Comenten a Catalunya Radio que pateix la malaltia del Parkinson, amb problemes de mobilitat i una veu molt prima, destaquen però que té el cap molt clar . Aquesta noticia em fa recordar que l’antic alcalde, rector i afiliat al PSUC, de Santa Coloma, Lluís Hernàndez, ja desaparegut, també va patir la malaltia.

Començo a fer logopèdia, es tracta de reforçar la veu de manera que les cordes vocals no perdin elasticitat. Els exercicis són senzills, molt repetitius, fent escales i intercalant els sons, regulant la respiració. Un dels exercicis consisteix en bufar aire dintre d’una ampolleta d’aigua mitjançant un tub de plàstic de 30 cm. de llarg i 0,8 cm. de diàmetre. És el que se’n diu tècnica lax vox i la podeu trobar a YouTube. Si a més de bufar feu diversos sons i practiqueu cada dia una estona, podreu cantar aviat el Rigoletto.

Tota aquesta practica m’ha permès fer una conferència a la Biblioteca Vapor Vell sobre el tema “Àfrica, terra de conflictes”, i parlar durant quasi dues hores sense els problemes de veu que em preocupaven. Això per a mi ha sigut un desafiament i la bona acollida ha estat reconfortant, de manera que ja estic pensant com millorar-la.

La practica de la fisioteràpia també dona els seus fruits i la Teresa em diu que mai havia caminat tant dret com ara, jo que sempre anava amb el cap tirat endavant. Ja ho diuen els castellans: A la vejez viruelas.

He començat a prendre levodopa, el medicament estrella d’aquesta malaltia, medicament que no l’atura, però si que combat els seus efectes. La finalitat és per reduir els tremolors, bàsicament de les mans. Els resultats són relatius, però en qualsevol cas hi ha una millora evident, tot i que no absoluta. Potser a la llarga s’haurà d’augmentar la dosi, cal, de tota manera, anar amb compte amb els efectes secundaris ja que pot produir comportaments additius, com el joc, les compres compulsives, etc. Només faltaria aquesta!

És curiós, escric aquestes cròniques i em sento totalment alliberat, com si tot això no m’afectes, mentre escric escolto l’adàgio d’Albinoni, la musica em transporta, tanco els ulls i la meva ment viatja a indrets desconeguts on no hi ha dolor ni patiment, on tot és calma i tendresa.

Sigueu feliços.
(Continuarà...)