La frase:

" Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits " - Khaled Hosseini a El caçador d'estels

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Memòries confidencials d'un editor. Tres escriptors amics - J. M. Castellet


Propera lecturaJ. M. Castellet fou director literari de Edicions 62 i, durant molts anys, el seu director i màxim responsable. 

Poc desprès de la seva desaparició apareixen aquestes senzilles memòries que volen repasar la seva vida profesional.

El que més sorprèn és la quantitat de relacions que va establir tot fen la seva feina, la seva cultura mastodòntica, la seva capacitat de treball i el seu do de gents.

De fet va ser un personatge que estava a totes les mogudes, tant culturals com politiques del seu temps.

A la part final del relat fa una petita ressenya de la seva relació amb tres escriptors reconeguts: Salvador Espriu, Baltasar Porcel i Montserrat Roig.

Aquets escriptors, a més de clients de l’editorial, van arribar a ser amics personals i, amb ells, coneix i comenta el procés creatiu de les seves obres.

Destaca la relació amb Porcel i explica els dubtes de l’escriptor al redactar el mecanoscrit de la novel·la El cor del senglar, obra que Castellet considera que és la més reeixida d’aquest autor (obra per cert llegida i comentada en aquest blog recentment).

Valoració@  @  @
 
Recomanable si us interessen petites xafarderies d’un editor i una editorial significativa com és Edicions 62.

Contraindicada si cerqueu secrets editorials inconfessables. Castellet és molt curos i amable amb tothom.

Edicions 62 .  200 pagines.                                                     

dilluns, 25 de setembre de 2017

Cròniques del Parkinson - ( II )


Vaig a l’enterrament de la mare d’una bona amiga a un poblet del Baix Camp de Tarragona. Les dones es col·loquen a la dreta de l’església i els homes a l’esquerra, això separa matrimonis i famílies en un ritual que creia superat.

L’ofici és convencional i el sermó reiteratiu, la idea principal és “Si creus en Mi aniràs al Cel” dono voltes a aquesta idea i em poso nerviós, em tremolen els braços i m’emprenya que els del darrera i del meu costat ho puguin veure. Intento creuar els braços sobre el pit sense massa èxit, finalment recolzo les mans sobre el respatller del banc del davant. Ara si, controlo el moviment.

Segueixo pensant, si hagués nascut als sorrals d’Aràbia el meu Déu seria Al·là i resaria agenollat, de cara a La Meca, però si hagués nascut a la riba del Ganges el meu Déu seria Krisna i fins i tot creuria que les vaques són sagrades...

Així doncs davant d’aquest determinisme geogràfic que condiciona la raó i la fe, perquè ens barallem i matem en nom d’un Déu totalment incert i, al meu parer, poc probable?

Però sortint de l’església, al passeig proper, hi ha una floristeria amb unes orquídies meravelloses de formes i colors intensos i vellutats, són producte solsament de la selecció natural?, i penso amb els peixos del  meu aquari, tant bonics i amb formes estranyes, i em faig la mateixa pregunta, no hi ha res més?

Suposo que aquestes preguntes són recurrents i sense resposta possible, fins i tot el Papa Benet XVI, a Auschwitz, es preguntava pel silenci de Déu...

M’he desviat del tema principal, el fet és que la progressió de la malaltia és evident amb un increment notable dels tremolors. Quan encara no prenia medicació em vaig presentar voluntari per participar en un assaig clínic, et donen un nou producte per veure si funciona o té efectes secundaris, també pot ser que et donin un “placebo”, una mica de bicarbonat o alguna cosa innòcua per poder comparar, però el mateix dia de començar rebo el resultat d’una biòpsia de pròstata. Tinc un carcinoma i s’ha d’operar.

En aquestes condicions no puc fer l’assaig clínic i poso una altra pedra a la meva motxilla.

Ara, ja superat aquest tràngol, em concentro amb el Parkinson i vaig a una trobada de malalts organitzada per l’associació que es fa un cop al mes. D’entrada és com el que hem vist a les pel·lícules d’Alcohòlics Anònims: Hola em dic Carles Salvador i soc un malalt de Parkinson des de fa 3 anys, i la gent explica com es troba i que li passa. De fet es instructiu i alliçonador, veus gent que esta pitjor que tu i això et consola una mica però, al mateix temps, veus a on pots arribar.

Són les 7 del mati, em desperto i em poso de costat, el braç sota el coixí, sento un lleuger cimbreix, ara comença a vibrar, em giro panxa enlaire, ara millor, faig el mandra fins les 8, m’aixeco, al cap de poc rebem una trucada, s’ha mort el pare de la parella del meu fill, feia 7 anys que estava malalt, 3 dels quals pràcticament immòbil. Morir-se per alguna gent és una feina llarga, feixuga i difícil.
                                                                                           (Continuarà...)                   

dilluns, 11 de setembre de 2017

La solterona - Edith Wharton


Edith Wharton és coneguda, bàsicament, per la novel·la “La edat de la innocència”, relat ambientat en els estaments de l’alta burgesia de Nova York del segle XIX, societat benestant que l’autora coneix abastament ja que en formava part.

Seguin en aquest ambient acomodat, de moral pretesament estricta i normes socials molt definides, l’escriptora ens planteja el dilema que sorgeix entre dos cosines amb motiu de la filla natural d’una d’elles.

Edith Wharton no qüestiona directament la seva societat però deixa clar, a través de la trama les seves contradiccions i falsedats.

La prosa de l’autora és nítida i precisa com un rellotge suïs, les pagines inicials del relat són fulgurants tot i que hi ha qui pensa que l’historia és un xic fulletonesca, crec que es tracta d’un gran relat.
 
Valoració@  @  @  @

Recomanable en tots els sentits.

Contraindicada si cerquem relats proletaris.

Editorial Impedimenta:  144 pagines.

Per saber-ne més:  Edith Wharton

diumenge, 6 d’agost de 2017

Cròniques del Parkinson . (I)


Tot va començar, ara deu fer uns 3 anys, amb una certa paralització, al caminar, del brac esquerre,que no balancejava i mantenia rígid enganxat al meu costat.

Això va durar uns mesos durant els quals Teresa, la meva dona, m’anava dient, quan anàvem a caminar: Mou el braç!

Res però ens feia sospitar el que vindria a continuació i així al cap d’un temps jo mateix vaig detectar un tremolor entre els dits índex i polze que s’anaven tocant sense la meva voluntat i, a més, si volia aturar-los, havia de concentrar-me i pensar constantment  que havia de fer-ho.Com és evident no pots estar-te tot el dia pensant en aturar el tremolor...

Aleshores anàrem al neuròleg que confirmà la meva sospita des del moment de començar el tremolor, tenia Parkinson, una malaltia degenerativa cerebral que afecta, bàsicament, el control del moviment.

Acceptar que tens una malaltia degenerativa que no té cura, que avança inexorablement i que et portarà a paratges i situacions desconegudes, no és fàcil. Et consola el pensar que, si més no així ho crec, les probabilitats de que tinguis Alzheimer i puguis perdre el teu jo, són reduïdes i ben mirat encara vols pensar que has tingut sort.

A partir d’aquí venen les consultes a Internet per entendré, per copsar els efectes evolutius de la malaltia, per veure o endevinar que acabarà succeint a llarg termini. Aleshores comences a conèixer més símptomes que no havies detectat o reconegut, com la pèrdua d’olfacte des de feia anys i que tu havies pensat que era degut al fet d’haver sigut un gran fumador ja feia uns quants anys.

Aleshores entens que aquella rigidesa al caminar és típica de la malaltia, que un cert embarbussament al parlar també és conseqüència del mateix, així com una certa lentitud en els moviments.

I ara, amb el cap ple d’informació, inicies el següent pas que és cercar un centre de reconegut prestigi per fer el seguiment de la malaltia, de la seva evolució imparable, inexorable.

I és així que acabo a l’Hospital Clínic de Barcelona, a on hi ha una unitat de diagnòstic i tractament dels trastorns del moviment que confirmen el primer diagnòstic, tot assegurar-me que estic en una primera fase de la malaltia.

Ara, ja passat un cert temps, el tremolor del braç esquerra ha disminuït lleugerament però ha començat el del braç dret, la rigidesa al caminar és irregular i pot fluctuar durant el dia.

Bé, ara sé que la malaltia és deguda a un dèficit de dopamina, un neurotransmissor que permet a les neurones cerebrals comunicar-se entre si. Per alguna raó desconeguda, el meu cos ha deixat o alterat el seu ritme de síntesis d’aquesta substància i això dificulta el meu moviment i la meva agilitat.

Passa el temps i els símptomes s’incrementen amb un cert tremolor de la mandíbula. Tot plegat ens porta a començar amb una medicació pal·liativa d’efectes incerts i poc clars.

La descoberta de l’Associació Catalana per al Parkinson em permet conèixer altres malalts i poder assistir a conferències i diversos tractaments com logopèdia, psicòloga, gimnàs adaptat, etc. Tot i que ara penso que encara no ho necessito ben segur que em seran necessaris en un futur indeterminat però, probablement, no molt llunya.

Perquè escric tot això? No ho se pas, tinc necessitat de escriureu i ja està. Calen mes raons? Potser és la meva teràpia.

                                                                                           (Continuarà...)                                                            

dilluns, 17 de juliol de 2017

El cor del senglar - Baltasar Porcel




Baltasar Porcel ha escrit una novel·la complexa, ambientada, com totes o quasi totes d’aquest autor, a Mallorca.

El relat és, en resum, la vida de Baltasar Guillem de Les Cases Velles, una vida que passarà per Cuba, França, els Estats Units,etc., i en la que apareixen personatges reals, com Cela, Miró, Villalonga, el contrabandista i financer Joan March, personatges que el mateix escriptor va conèixer personalment.

De fet Porcel va fer de secretari o alguna cosa semblant, de Camilo Jose Cela en la seva joventut.

Els judicis de Porcel sobre els personatges reals són implacables i responen al que recorda personalment d’aquella època.

En aquesta obra el mateix Porcel es presenta com el nebot del protagonista, cosa que el fa hereu d’una vida i uns fets mítics.

La història és força complexa i costa una mica agafar el fil però una vegada hem aprés el camí volem saber el que passa en aquesta vida tant convulsa i plena de misteris i tripijocs.

Josep Maria Castellet, editor d’Edicions 62, comenta a l’obra “Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics”, la seva relació amb Porcel i, concretament, els seus dubtes i vacil·lacions al escriure “El cor del senglar”, la novel·la que l’editor considera la seva millor obra.

Resultat d'imatges de baltasar porcelEn definitiva aquesta és una novel·la entretinguda però que necessita de tota la nostra atenció lectora per seguir la trama.

Valoració@  @  @  @

Recomanable si ens agrada la complexitat temàtica.

Contraindicada si no volem fer un esforç suplementari durant la lectura.

Edicions 62:  330 pag.

Per saber-ne mèsBaltasar Porcel   -  J. M. Castellet                                                   

divendres, 16 de juny de 2017

Els meus contes (II): "El comboi de la línia 3"


 El comboi de la línia 3

Hi ha gent que quan ha estat a les portes de la mort i se’n ha sortit diu que havien vist una llum al final del túnel.

Jo la veig cada dia, bé, si no hi ha una corba abans, quan llançat a tota velocitat porto gent amunt i avall, M’agrada la meva feina, sembla monòtona però de fet no ho és gens. Tinc un recorregut de 26 estacions d’una punta a l’altra de Barcelona passant pel centre. De fet crec que estic a la línia més interessant de la ciutat.

Al mati la gent està adormida, fan cara somnolenta i, alguns, emprenyada, són els que arriben tard i estan neguitosos. Dels que estan asseguts ni ha que s’adormen i, sense adonar-se’n, es recolzen amb el seu veí, tot fent capcinades.

A mig mati tot és més relaxat, el personal va a fer encàrrecs, a passejar, a comprar. A mitja tarda i al vespre tothom torna a casa, estan cansats després d’un dia llarg i feixuc.

Amb els anys els hàbits canvien, abans la gent, generalment dones, llegien, algunes llegien gruixudes novel·les, moltes vegades best sellers de tirades milionàries que les tenia atrapades i, si es despistaven, es passaven de parada. Una vegada vaig comptar la gent que llegia i la proporció va ser 8 dones per cada 2 homes lectors i això penso que no ha millorat Ara però el mòbil és el rei de la festa, tothom mira la pantalleta consultant el WhatsApp, escoltant música, mirant el correu, el Twitter o jugant al Candy Crash. Els diaris en paper quasi han desaparegut i ja no pots llegir el periòdic del teu veí mirant-lo per sobre de la seva espatlla.

Tot canvia, ara fins i tot hi ha conductores, on s’és vist!, però a mi m’agrada, crec que tenen un tacte més delicat, més fi, del comandament, potser són imaginacions meves i estic ple de prejudicis...Recordo quan hi havia un ajudant que obria i tancava les portes, sempre treia el cap de gairell i tocava el xiulet, si tothom havia pujat, abans de tancar-les i si havia alguna incidència corria de vagó a vagó amb aire d’autoritat.
  
La incidència més greu i que em fa més por és la gent que, desesperada. és llança a la via. A mi, per sort no m’ha passat mai però tinc companys que si han trobat i encara estan traumatitzats.

Tot canvia, els passatgers també, a la meva línea ara està ple de turistes que van al Parc Güell, a la Pedrera, a les Rambles, són gent de tot arreu, que parlen llengües diverses i fan força garbuix. I també hi ha els “pispes” que s’aprofiten dels despistats, moltes vegades turistes, deixant-los sense diners i sense papers.

Hi ha dies especials, com els dies amb partit del Barça, aleshores ja em puc preparar, empentes, càntics, xivarri, alguna baralla...

Els dies de concert, al Palau Sant Jordi, la gent hi va més tranquil·la i amb ganes de gaudir del seu músic preferit, alguns hi van tant d’hora, tant d’hora, que penso que quan han de començar ja deuen estar esgotats.

Ah! m’agrada la meva feina, però el que m’agradaria més seria que em traslladessin a la línia 1. Allà podria, desprès de la plaça de Sants, sortir a l’exterior, veure el sol i gaudir d’una pluja fina i d’un ventet suau i saludar els companys de Rodalies que passen pel meu costat i van a terres llunyanes.

Ah! qui pogués anar a la línia 1...           

dimarts, 23 de maig de 2017

Señora de rojo sobre fondo gris - Miguel Delibes


Miguel Delibes és un escriptor sòlid, potent, de paraula mesurada i justa que no defrauda mai.

En aquest relat, escrit en memòria de la seva dona Ángeles de Castro, narra la vida del protagonista, un pintor, amb la seva dona, una dona d’aptituds positives quasi extraordinàries.

De fet a la novel·la hi ha una frase, d’una gran bellesa, que és un resum de la vida d’aquest personatge femení: “Era una mujer que con su sola presència aligeraba la pesadumbre del vivir”

Potser si desconeixem les motivacions personals de l’autor la protagonista es descrita com un personatge excessivament perfecte, però sabent-ne el context la cosa canvia.

La novel·la està estructurada sense capítols en forma de relat del pintor a una de les filles, que està a la presó per motius polítics, explicant-li els darrers dies de la seva mare i, en general la seva vida plegats.
 
Valoració@  @  @  @

Recomanable en tots els aspectes.

Contraindicada si no us agraden les protagonistes quasi perfectes.

Ediciones Destíno:  152 pàgines.

Per saber-ne més:  Miguel Delibes

dimarts, 21 de març de 2017

Els contes del meu sarró - (I)


Ha estat una inspiració sobtada, de cop i volta la idea ha sorgit del meu cervell i m’he dit: Perquè no? I per això ara us mostro sota ei nom de  “Els contes del meu sarró,  el primer dels meus contes, a veure que en penseu...
                                                                                                          

La galeria d’art

Vaig a la galeria d’art de la Lluïsa Hurtado, una bona amiga que conec des de fa anys. Aquesta setmana inaugura una exposició del pintor Josep Pons, un artista emergent que comença a tenir força nomenada i del qual desconec completament la seva obra.

Saludo a la Lluïsa i ella em deixa tot seguit per atendre un possible comprador. Aquest és un negoci difícil i molt incert.

Els quadres exposats són, bàsicament, paisatges rurals amb boscos, praderes i camps de conreu pintats amb tons lluminosos i potents, amb pinzellades vigoroses i traç segur.

Tots els quadres tenen un magnetisme especial que em fa oblidar on sóc i que he vingut a escriure una crítica de l’exposició. A l’ambient una música suau, relaxant ajuda a incrementar la meva lassitud.

Arribo al fons de la sala, estic sol, un quadre immens em contempla des de la paret on només hi ha una única pintura, m’apropo lentament tot resseguint-lo amb ulls inquisitius, té un magnetisme especial, de fet penso que té una força inaudita.

És un paisatge rural amb un camp de civada a punt de segar, travessat per un camí que s’allunya de l’espectador dirigint-se a un punt més enllà de l’espai infinit.

M’apropo al quadre lentament, les seves dimensions exagerades fan que el meu camp visual en quedi atrapat. Una força irresistible m’empeny a tocar-lo, a cercar la textura de la seva pinzellada, apropo la mà, un dit, intento tocar-lo i no puc, el dit, la mà, s’enfonsa dins del quadre. Miro enrere, segueixo sol, he foradat el quadre?

Que puc fer? No puc tirar enrere, no veig la mà, el meu braç s’esmuny i jo el segueixo a poc a poc, tot endinsant-me en el paisatge seguint una força desconeguda que em fa seguir, seguir endavant.

Ara tot jo estic dins el quadre, això no pot ser, em dic a mi mateix, però als meus peus i davant meu tinc el camí vorejat de camps de civada a punt de segar. Un sol de migdia, lluminós i resplendent dona al paisatge una frescor insòlita, camino, camino i no puc parar, recordo vagament una galeria d’art, un passat remot, un món fet fonedís. Camino, camino i em sento lliure...

______________________________________________________

Barcelona, 20 de febrer de 2017

LA VANGUARDIA

Últimes notícies:

 Segons dades dels Mossos d’Esquadra encara no és tenen notícies del desaparegut crític d’art Llorenç Comas. La darrera vegada que se’l va veure va ser a la sala d'exposicions de la galerista Lluïsa Hurtado ja fa una setmana. Ara per ara no es tenen hipòtesis sobre la seva desaparició. La família esta destrossada temen el pitjor. Es prega, si algú la vist darrerament, ho comuniqui a la comissaria més propera.

-------------------------------------------------------------------------------------------
Nota: Aquest conte ha guanyat el 1r Premi, la Flor Natural de Prosa, en els Jocs Florals de l'Espai de Gent Gran Esquerra de l'Eixample.