Vaig a l’enterrament de la mare d’una bona amiga a
un poblet del Baix Camp de Tarragona. Les dones es col·loquen a la dreta de
l’església i els homes a l’esquerra, això separa matrimonis i famílies en un
ritual que creia superat.
L’ofici és convencional i el sermó reiteratiu, la
idea principal és “Si creus en Mi aniràs al Cel” dono voltes a aquesta idea i
em poso nerviós, em tremolen els braços i m’emprenya que els del darrera i del
meu costat ho puguin veure. Intento creuar els braços sobre el pit sense massa
èxit, finalment recolzo les mans sobre el respatller del banc del davant. Ara
si, controlo el moviment.
Segueixo pensant, si hagués nascut als sorrals
d’Aràbia el meu Déu seria Al·là i resaria agenollat, de cara a La Meca, però si
hagués nascut a la riba del Ganges el meu Déu seria Krisna i fins i tot creuria
que les vaques són sagrades...
Així doncs davant d’aquest determinisme geogràfic
que condiciona la raó i la fe, perquè ens barallem i matem en nom d’un Déu
totalment incert i, al meu parer, poc probable?
Però sortint de l’església, al passeig proper, hi
ha una floristeria amb unes orquídies meravelloses de formes i colors intensos
i vellutats, són producte solsament de la selecció natural?, i penso amb els
peixos del meu aquari, tant bonics i amb
formes estranyes, i em faig la mateixa pregunta, no hi ha res més?
Suposo que aquestes preguntes són recurrents i
sense resposta possible, fins i tot el Papa Benet XVI, a Auschwitz, es
preguntava pel silenci de Déu...
M’he desviat del tema principal, el fet és que la
progressió de la malaltia és evident amb un increment notable dels tremolors.
Quan encara no prenia medicació em vaig presentar voluntari per participar en
un assaig clínic, et donen un nou producte per veure si funciona o té efectes
secundaris, també pot ser que et donin un “placebo”, una mica de bicarbonat o
alguna cosa innòcua per poder comparar, però el mateix dia de començar rebo el
resultat d’una biòpsia de pròstata. Tinc un carcinoma i s’ha d’operar.
En aquestes condicions no puc fer l’assaig clínic i
poso una altra pedra a la meva motxilla.
Ara, ja superat aquest tràngol, em concentro amb el
Parkinson i vaig a una trobada de malalts organitzada per l’associació que es
fa un cop al mes. D’entrada és com el que hem vist a les pel·lícules
d’Alcohòlics Anònims: Hola em dic Carles Salvador i soc un malalt de Parkinson
des de fa 3 anys, i la gent explica com es troba i que li passa. De fet es
instructiu i alliçonador, veus gent que esta pitjor que tu i això et consola
una mica però, al mateix temps, veus a on pots arribar.
Són les 7 del mati, em desperto i em poso de
costat, el braç sota el coixí, sento un lleuger cimbreix, ara comença a vibrar,
em giro panxa enlaire, ara millor, faig el mandra fins les 8, m’aixeco, al cap
de poc rebem una trucada, s’ha mort el pare de la parella del meu fill, feia 7
anys que estava malalt, 3 dels quals pràcticament immòbil. Morir-se per alguna
gent és una feina llarga, feixuga i difícil.
(Continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada