Els contes del meu sarró (V) - "El somni"

El somni

Ahir vaig somiar amb la Montserrat F. Tenia 16 anys i des de el primer dia que la conegué em vaig enamorar d’ella en un primerenc i tendre amor adolescent. Coincidíem a un agrupament escolta on hi havia una secció de noies i  organitzàvem,  alguns diumenges, unes petites festes casolanes a la part del darrera d’una perruqueria de la mare d’un company.

Tot era innocent, ens capbussàvem en un món desconegut, però encisador, a les palpentes.

Recordo que era la revetlla de Sant Joan, era una nit màgica, potser la primera nit en la que fèiem un ball tots sòls, sense la supervisió dels monitors. Al tocadiscs posàvem cançons d’Adamo, tendres i meloses, ensucrades, d’en Serrat, d’Adriano Celentano, dels Beatles, dels Gringos...i ballàvem maldestres, procurant no sobrepassar-nos en l’abraçada.

Jo estava encegat i li vaig dir que l’estimava, que volia sortir amb ella, que desitjava conèixer-la millor, que...,però no vaig reeixir, no volia ni parlar-ne, no sentia el mateix que jo. Que hi podia fer? Era jove e inexpert, no sabia seduir una dona com fan els galans de les pel·lícules. La tristor s’apoderà del meu cor, la festa s’havia acabat, res ja no tenia sentit i m’havia d’enretirar, marxar ben lluny d’ella i intentar sobreposar-me.

I així va ser, res no és per sempre i el remoli de l’existència ens atrapa i empeny endavant, vaig deixar els escoltes i mai més he tornat a trobar-la, fins avui, en un somni carregat de nostàlgia per un temps passat que no pot tornar.

Ara, si he de fer cas del somni, és una dona madura, de cabells grisos i silueta més aviat plena, carregada de fills que volten als seus peus amb edats indefinides. Serà realment com l’he somiat? Com puc tenir la certesa?

Sento una tibantor a la cama, tinc una contracció i em desperto tot seguit, el meu cap està ple d’imatges que em fan tornar al passat, encara fosqueja, però al carrer comença a sentir-se la remor d’un nou dia.

Intento reordenar els pensaments, qui era aquella dona que em mirava? Finalment ho tinc clar, era la Montserrat F. que em mira, cinquanta anys més tard d’aquella revetlla de Sant Joan, tot dient-me, sense paraules, que encara era aquí entre nosaltres, que la nostra vida ha estat plena, amb dificultats però també amb èxits i benaurances.

I ara que escric aquests mots, penso que potser no era ella, que tot és fruit de la meva imaginació desbocada i delirant imaginació  encesa per la ingesta del Sinemet Plus, medicament que prenc per combatre el Parkinson i que em provoca somnis evocadors que a traves de la nit m’han fet retornar a l’adolescència,als anys en que tot encara era possible i tot estava per fer.