Josep Maria de Casacuberta
Enguany commemorem el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Josep Ma. de Casacuberta, esdevinguda el 24 de febrer de 1985, a Barcelona, on havia nascut l’any 1897. I val a dir que la commemoració bé mereix un ressò públic, per descomptat d’abast nacional. Per la meua banda, i immers dins la realitat valenciana, entenc que no fóra justificable ni decorós que al sud de la Sénia deixàrem passar l’oportunitat d’enfortir el record viu i encès d’aquell fill de Barcelona i espill de la catalanitat, que tant va estimar el País Valencià, sens dubte una de les seues debilitats.
La llengua i la pàtria
Casacuberta era fill d’una època que continuava alimentant-se d’aquella sensibilitat de la Il•lustració segons la qual la cultura –i al capdamunt, la llengua– és una eina poderosa de regeneració de les societats. I va viure amb tal intensitat aquesta convicció que el món del llibre –amb el conjunt del vast procés que abraça la redacció, edició i distribució– ben aviat esdevindria l’horitzó de la seua vida, la professional i també la privada. Ací es fa imprescindible fer memòria que el 1924 creava l’editorial Barcino i, per cert, remarquem que va esmerçar la seua saviesa, una bona part de les energies vitals i el patrimoni familiar (en sintonia exemplar amb el suport de la muller) a bastir aquest gran monument contemporani de la catalanitat.
Naturalment, l’ambiciós projecte regenerador que assignava a la Barcino constituïa el compromís personal d’un jove amb conviccions nacionals tan nítides que l’any 1917 participava en la primera junta directiva de Nostra Parla, per cert en companyia amb Ernest Martínez Ferrando. Recordem que l’objectiu central de l’entitat era vertebrar els territoris que comparteixen la llengua catalana, d’acord amb el postulat contundent de la identificació entre terra i llengua, un postulat (explicitat en termes com «la llengua és la concentració de la pàtria») que acabava de proclamar el president de Nostra Parla, el mallorquí Guillem Forteza, precisament en una conferència a Lo Rat Penat i que, al cap d’uns anys, seria exposat pel manifest a favor del marc nacional de la catalanitat, «Desviacions en el concepte de llengua i pàtria», que signaven Pompeu Fabra i Casacuberta, entre d’altres. Ben mirat, era «el somni» de la confraternitat entre el País Valencià i el Principat, que vindicava un altre líder de Nostra Parla, Adolf Pizcueta.
Els clàssics i el valencianisme polític
Fixem-nos bé que les referències que acabe d’adduir ens situen en plena època de formació del valencianisme polític, el qual era seguit i viscut com a un fenomen profundament propi, de Barcelona estant i alhora a través de viatges sovintejats, per part de Josep Ma. de Casacuberta, que per descomptat s’estimava el País Valencià en tant que constituent bàsic de la pròpia nació. Era exactament la doctrina que difonia Nostra Parla, la secció valenciana de la qual no va tardar gens a constituir-se, l’any 1918, en concret. Ací paga la pena de recordar alguns noms significatius del valencianisme que constituïren el cercle d’influència de Nostra Parla: a tall de mostra esmentem Jacint Ma. Mustieles, Ernest Martínez Ferrando, Lluís Cebrian Ibor, Francesc Aguirre Verdeguer, Francesc Caballero, Vicent Tomàs i Martí, Ignasi Villalonga, Adolf Pizcueta, Bernat Ortín Benedito, Francesc Almela i Vives, Francesc Soto i Mas o Àngel Sánchez Gozalbo, als quals encara cabria afegir Miquel Duran i Tortajada, Daniel Martínez Ferrando, Enric Navarro Borràs, Josep Ma. Bayarri, Pasqual Asins i Francesc Puig Espert, entre d’altres. Els noms precedents expressen el perfil del sector social valencià dins el qual es va moure, amb apassionament i generositat, Josep Ma. de Casacuberta, tot compartint les inquietuds més nobles d’aquell estol de joves valencianistes.
Definitivament, la causa valenciana va esdevenir un centre d’atenció i dedicació en la vida del fundador i factòtum de l’editorial Barcino, a través de la qual foren editats clàssics valencians bàsics, com la Crònica de Jaume I, els Furs de València (en edició de Germà Colón i Arcadi Garcia), Arnau de Vilanova, sermons de sant Vicent Ferrer (a cura del canonge J. Sanchis Sivera), Escipió i Aníbal i Escala de contemplació d’Antoni Canals, Poesies de Gilabert de Pròixita, el Tirant, l’Espill de Jaume Roig i Ausiàs March. Pel que fa als contemporanis, a Carles Salvador l’editorial de Casacuberta va publicar-li Les festes de Benassal (ara mateix en tenim en premsa la tercera edició); a Manuel Sanchis Guarner, Calendari de refranys i Els molins de vent de Mallorca; a Joan Fuster, Terra en la boca, Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer i Les originalitats; i d’Enric Valor va publicar el recull de rondalles Narracions de la Foia de Castalla. Ara, entre els autors valencians del seu temps, el més beneficiat per la producció de Barcino va ser F. Almela i Vives, de qui Casacuberta va publicar quatre títols (La catedral de València, Joan Lluís Vives, Sant Vicenç Ferrer i Les taronges amargues: poemes), a més de l’edició del Llibre de les dones, o Spill, de Jaume Roig. Per la seua banda, l’editor i erudit, especialista en Verdaguer, va aplegar un fons documental riquíssim sobre Verdaguer i el País Valencià, fuit del qual va ser l’estudi «Constantí Llombart, admirador i traductor de Jacint Verdaguer», publicat a la Revista Valenciana de Filología.
L’home pont entre Barcelona i València
A través d’una dedicació, exigent i dilatada, a l’edició de clàssics, Casacuberta exercí un mestratge definitiu damunt una part considerable dels especialistes en els nostres clàssics medievals, en representació dels quals n’hi haurà prou d’esmentar ací el professor Germà Colon. Del seu «admirable Casacuberta» Joan Fuster no sols va rebre ensenyances abundants sobre el tractament dels textos clàssics i la història social del català, sinó que l’any 1954 era introduït, de la mà del savi editor, en els cenacles literaris de Barcelona, sobretot en els més permeables a la joventut. En general, va ser gràcies a les gestions del creador de la Barcino que començà a créixer la participació valenciana en inicitives editorials del Principat. D’altra banda, ens és coneguda la intervenció activa de Casacuberta en l‘ingrés de M. Sanchis Guarner en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Fet i fet, la tensió amb què durant tota la vida Casacuberta va seguir la situació valenciana va manifestar-se, entre d’altres actuacions, en els viatges constants que va fer al país, sobretot a la ciutat de València. Sens dubte, el més conegut és el de 1935, en companyia de P. Fabra, J. Coromines i R. Aramon. Ara, de vingudes de Casacuberta a terres valencianes n’hi hagué moltes més: «n’he fetes més d’una setantena», durant les quals va conrear «el tracte freqüent amb nombrosíssims amics valencians, pertanyents a quatre generacions distintes», segons declarava al famós parlament que va fer a la Universitat de València durant l’homenatge al centenari Fabra, l’any 1968. Més amunt hem aportat una primera mostra de les amistats valencianes de Casacuberta, en concret de les adscrites al cercle de Nostra Parla. Doncs bé, poc després d’acabada la guerra, reprenia els contactes valencians –tant amb Lo Rat Penat com amb el grup Torre–, mitjançant personatges representatius, com ara Nicolau Primitiu, Xavier Casp, Miquel Adlert, Ricard Sanmartín, Francesc Soriano Bueso, Enric Soler i Godes, Josep Giner i mossèn Vicent Sorribes. Ens és ben coneguda la preocupació de Casacuberta per les dissensions que enfrontaven l’entorn de Carles Salvador amb el de Casp, així com la confiança que li mereixia Adolf Pizcueta, «verament l’home indicat per a tractar i orientar aquest afer».
Definitivament, mantenim lluminós el model de ciutadà, de patriota i de savi que va llegar-nos Josep Ma. de Casacuberta, l’erudit discret, rigorós i auster, generós i íntegre, l’antítesi colpidora de la superficialitat i la impostura, la mesquinesa i la corrupció que institucions públiques dels nostres dies projecten damunt el conjunt del cos social. Al mateix temps, el seu compromís nacional, certament insubornable, va dur-lo a apassionar-se, amb «un interès i un afecte autèntics», pel País Valencià, sens dubte el seu país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada