«L’espècie humana és singularment uniforme. La majoria dels homes treballen una gran part de temps per viure, i la mica de temps que els resta lliure, els resulta tan carregós que cerquen tots els mitjans possibles per desfer-se’n».
De Werther. Goethe.
MEMORÀNDUM
I. PARAULES
Quasi bé tot el millor de la memòria desapareix restant solsment una niciesa que poder recordar en ser hora oportuna. Divagacions, especulacions, simples «pensaments», i els acudits, i els monòlegs, ço és, els pensaments que han estat llavis endins, difícilment es poden recordar ni en llur intensitat, ni en llur capacitat, ni en número, ni en importància. El millor de nostra vida intel•lectual mor al temps de nàixer. Quanta filosofia s’haurà perdut només per ésser enfilada pel carrer, al llit o bé a la taula de menjar asseguts els senyors filòsofs davant un menú més o menys exquisit?
Tot ço que suposem general és ben particular nostre. I ara, en pretendre recordar l’estiueig intel•lectiu, ens trobem en que per cap banda podem començar a escriure alguna cosa que responga, en veritat de veritat, al que pensarem fent especulacions i divagacions durant l’espai d’unes hores de tarda a la muntanya, bo i prenent l’escalfor de la soleiada, el baum esquifit de la vegetació serrana i l’aigua freda de fontanelles encisadores, ultra la nostra vagància de perdre el temps per passatemps.
II. MÉS PARAULES
No obstant, tenim de l’estona tres impressions. Responen als sentits, com a bones impressions rebudes per bons sentits, hàbils i destres. Reconstruir els pensaments i el que no ha pogut ésser «pensament» —perquè en tota cosa d’ordre des de la fecundació al neiximent hi és el període de gestació—, ho trobem més que complicat, impossibilitat, per ço pot ser haurem d’inventar-ho de nou.
Així doncs, si als lectors no els sap greu, farem invent d’impensaments, però ajustant-nos debó debó a les impressions que rebérem i que per restar gravades sentits endins de la nostra carn, àmfora de terrissa amable i animada, podem ara oferir-les ben anotades, conforme ens les dicta la memòria.
III. CALENDARI: DIA, 29
Cel blau. Ens atrau les parets del Calvari, blanquejades de poc. Molsa, força molsa. Un senderó sorrenc, rectilini, fina al mig la porta del cementeri. Xiprers. Hi han dues rengleres de xiprers. També dues rengleres de casetes de calvari. Cascuna senyala el cel amb la punta de piràmide, de teules més blaves que el cel.
La catifa, i direm precisant millor, les dues catifes de molsa són guarnides per multitud de margaridetes. Tots saben com són aquestes flors: un botó d’or voltat d’ales blanquíssimes.
El sol de la tarda ompli el Calvari de retallades ombres.
Silenci. El silenci suficient per oir el monocorde de les cigales i el brugrit dels llacs de blat onejats pel ventijol.
Nota vilatana:
«Per entrar al Cementeri
pel Calvari hem de passar;
sembla fet per a pensar
en la Vida i son misteri.
El Calvari és nostra Vida
tota nafres i dissort
i al seu fi guaita la Mort
tota sola i pressentida.
Hi ha al Calvari antics afanys:
els xiprers que al cel s’arboren
verds i rectes, anys i anys.
Més endins tan sols els ossos
i les corques que laboren
i la pols dels nostres cossos».
Versos que trobarem anotats en la paret vora la porta i que indiquen un passavolant neguitós o un clergue inspirat de Kempis rondinaire d’aquesta forana part de la vila del Maestrat.
PRIMERA PART: LES IDEES I LES IMATGES
I. L’HOME TOMBAT
Ens vàrem tombar. Dessota nostre hi era la catifa verda i humida de la molsa, a les vores del cap pensador, un xiprer i per sobre el corpus, com un mantell necrológic, l’ombra de l’arbre, transparenta i reconfortant.
Ara tenim pensaments raríssims, car hi ha una rara diferéncia entre la qualitat dels pensaments nats en posició horitzontal i els nats en la verticalitat.
Fem una mica de suggestió:
Home és capficat tot un matí, segueix capficat per la tarda i continua així mateix les primeres hores del vespre. Home, volent, no aplega a pragmatitzar. Rendit, l’home va a jaure. El pensament actua: discurrix, raona. Dorm. Descansa. I diu al de matí només se lleva:
—Ja m’és esclarit el que ahir no acertava. Veritablement, el coixí és un bon conseller.
No, no és el coixí, ni la nit, ni el descans, ni la son. És la posició: l’horitzontalitat. De passar la nit en vetlla els colzes damunt la taula, el cap entre les mans, i la mirada vagarívola, no es trau res en clar. I si dorgués així tampoc, com no fos una dolor horrible.
El que sap la importància que té el tombar-se, ho fa i troba les coses d’este món, noves o, almenys, troba que haurien d’ésser noves.
I així és com es produïxen noves idees.
El progrés no és altra cosa més que la cristalització de les noves idees.
II. EL XIPRER
Aquest arbre, aquest xiprer que tenim nosaltres vora del cap pensador, vist des d’on som, no sembla xiprer. Ara no sabem on comença ni on acaba. Tronc amunt potser se fique al cel foradant-lo i, encara més, el passe lluint el vèrtix més a dalt del cel infinit. Tronc avall potser no termine vora la nostra mollera sinó que seguixca devallant eternament fins un caos sense termini. Així, aquest xiprer serà exposició, més que símbol, de l’eternitat.
Aquesta idea d’aquesta imatge no és renyida amb la sapiència que diu: la matèria no fina mai.
Aquest arbre, però, és fet de matèria.
Vejau com venim a pensar que el xiprer és etern: és a dir, que la matèria vívida és eterna, contradint la saviduria quan ensenya: tot mor!
Oh, les rares idees que néixen quan home pren l’horitzontalitat!
III. LA VIDA I LA MORT
Però no capim nosaltres com s’ha deixat dir tantes vegades que el xiprer és símbol de la mort, essent així que amb tanta facilitat havem trobat que més que símbol, és exposició de la vida.
La follia dels homes ho haurà pogut fer! Aquesta follia els ha dut a sembrar xiprers vora els cementeris i encara a dintre els tancats. Els que no som alienats deuríem segar els xiprers dels cementeris per llur impròpia localització.
I ara ens acut que, en segar-los, els mataríem i que es veuria contradita la nostra filosofia.
No, no podem. Fora una follia. No obstant, sembla de judici.
El sí i el no! Els dilemes eternament! La mort i la vida!
I ací terminaríem si no fórem audaços.
Posem la qüestió d’altre costat. Nosaltres vivim, clar és!, perquè pensem. Alguna cosa ens anima: l’ànima. Aquest ésser que ens anima és soterrat, tancat, dintre la nostra terrissa carnal i ha d’eixir a la vida en morir-nos. Així, la nostra vida és mort i la nostra mort és vida. Vida igual mort.
Oh, què rar! Sembla impossible, això!
Però adonem-nos si som posseïts de sofisma per traure-nos la malura.
No sé si podrem perqué, ai!, quina son ens pren. Tenim els ulls carregats... El cervell deixa poc a poc de pensar. Amb prou feines si el tacte, si l’oïda rep sensacions. Dormirem aviat, malgrat els nostres esforços per restar desperts i controlar si les nostres idees paradoxals son vernitzades de dolenteries filosòfiques.
No podem més i els ulls s’acluquen. Una lassitud domina els muscles i se desvaneixen les idees i les imatges...
Son, son, son...
Veritablement som dormits.
IV. LA SON I EL SOMNI
La vida podrà ésser la mort, però la son, que és part necessària de la vida —amb el permís dels savis alemanys—, té el caire de la mort i dubtem si no ho és, en efecte.
No pot ésser la vida, car dormits com som no res sabem dels colps del cor, ni del to del nostre respir tranquil•líssim. Ara mateix, que taquen la blavor del cel aqueixos dos corbs de volada pausa, i que la seva trajectòria dividix en dues parts el nostre cos estirat, no hi ha gens d’adonació i ens sap greu perquè guardàvem fa temps una salutació amable al senyor corb, en cas de guaitar-lo, ja que és comfrare en la civilitzada afició de gustar la carn morta. I ni sabem de les pessigolles que fa la ruera de formigues brunes que passeja la nostra faç buscant potser un cau per criar, ni tenim esment del tavà brunzidor que musiqueja vora l’orella dreta posant en perill la constinuïtat de la son.
Som tan a fora del món que talment semblem en el paradís de la mort.
Els cinc sentits corporals vaquen, i es comprén que un seïsme ampulós, un automòbil passant-nos de part a part o un primer toc de l’hora del judici valljosafat podrien fer-nos el retorn a la vida. A més, ni un pensament, ni un moviment, no res que indique que existim descobrix la nostra vitalitat.
És de suposar, i així seria segurament, que si un camperol cor magnànim, imaginació destra, assomés els nassos per dalt la tàpia i vegés com som a l’ombra del xiprer, tirat bocaenlaire, creuria de bona fe que hi és un suïcida vora el cementeri per no donar massa feina als soterradors en trasbalsar-nos de l’hostal a la casa necrológica.
Rònegament seríem capaços d’assegurar que no som mort si tinguéssim un somni, car és confirmat que ningun mort gaudeix la felicitat de somniar ni coses velles ni novelles.
Ço ja ens posaria contents, primera: per saber que vivim; segona: per traure-nos de davant el sofisma que entela l’intel•lecte.
Si poguéssim somniar! Bah! Ni cal intentar-ho. I és que de bo de veres havem mort.
V. SOMNI DE L’ENTERRO
1.
Certament i desgraciada som mort. Ho ha manifestat amb un crit d’horror la Blaieta, la filla de l’hostalera que ens portava al Calvari, com ja li teníem dit, l’ampolla de la llet, el vas de cristall i el paper de mostatxons. Després de l’ai! de consuetud ha obert les mans deixant caure inconscientment la berena al nostre costat, alhora se li ha desfet el pentinat descabellant-se-li per l’espatlla com una cascada aurífica i sinuosa, i portant-se les mans a la cara s’ha fet lluny amb plor i cridòria.
Ho ha manifestat després un vol de xicalla que ha vingut al Calvari per traure un niu de caderneres, que és penjat al branquilló d’un xiprer. No ha fet llàgrimes però ha caigut a la nostra vora un vol de pedres, tot i revolucionant la pau del lloc amb les paraules esfereïdores següents:
—A l’home del llibre que s’ha mort!— A l’home del llibre! Pedra! Pedra!
I eren tantes les pedres alades que novament el sol podia oscurir-se.
No res tenim de tirar en cara als petits discòbolos de vila perquè no podem fer valdre els drets a ésser mort com els morts. Solsment s’agraeix la manca de destresa, ja que no han encertat el rellotge d’or que a la butxaca de l’ermilla fa els seus ténues sostracs restant encara apte per a un estimat i vulgar record de família.
Ha certificat així mateix la defunció un pobre home que, sostenint una vara sota l’aixella i plegant un cigarret tot i fent força amb la punta de la barba al més alt del seu pit, menava una dotzena de cabres desitjoses de la molsa d’aquest verger i de l’herbei que amb grassosa ufana verdeja el cementeri. Anava a entrar l’home, però en veure la mort va girar veles i cabres, rondinant interjeccions baixes de veu i de moral, allunyant-se de nosaltres i de les declaracions al jutjat de pau de la municipalitat muntanyenca.
2.
La nostra faç ha esgrogueït com la cera envellida i s’ha estirat. La carn s’ha posat freda.
Als llavis quiets, s’ha adormit una ganyota que ha pujat de l’estòmec. Les puntes dels peus s’han separat buscant la terra.
Dels nassos ha eixit un cuc fosforescent que transformant-se en gaia papallona ha remuntat els aires.
A la nostra dreta hi ha una dalla la punta de la qual és sangonosa, i una olla de terrissa hel•lénica que manté vibrants i fresques dues gotes de la nostra sang.
Al coll i al mateix punt on és botonada la camisa hi és un foradet que s’enfila carn endins. Les meninxs han transformat la seua pastosa matéria en un doll d’aigua dolça per la que neden en promiscuada joia un estol de bestioletes assessines.
El cor és una corda de cronòmetre que té trencada una espira.
El líquid sinovial s’ha evaporat de les juntes i els tornets s’han descaragolat.
A una branca del xiprer s’ha posat un mussol que fa girar els propis ulls amb rapidesa, que extén les ales com un dosser i que del bec deixa caure paperetes de color on van impreses paraules d’òbit en ritme de versos ultraistes.
El sol s’ha congestionat de dolor i ha baixat la faç per no esguardar l’escena.
3.
Ha vingut un doctor, porta a les mans, per fer la inquisició mèdica, les eines d’un picapedrer: el martell i l’escapre. És acompanyat del «sereno», «aquell qui canta amb veu prima i exquisida la llangor de les hores vilatanes de la nit», i l’home que fa justícia als veïns ha comparegut així mateix com a testimoni de vista.
El doctor sens pendre el pols ha dit:
—Se li ha trencat la corda, ja es veu.
I posant l’escapre al frontal ha fet saltar la tapa del cervell.
Els tres homes s’agenollen, alhora, per veure millor.
Doctor.— Té el cervell mig buid.
Jutje.— I això?
Doctor.— Li l’ha rosegat el cuc de les preocupacions. Eixe cuc en morir l’home surt pels nassos i es transforma en papallona.
Segueix la inquisició.
«Sereno».— Oh, quantes formigues!
Doctor.— No són formigues, Quiquet.
Jutje.— Puix ho semblen. Qué són?
Doctor.— Idees. Li han aigualit les meninxs.
«Sereno».— Oh, quines idees més fosques!
Doctor posa l’escapre a la tapa del pit i a colps de martell fa saltar les costelles.
Doctor.— Aquí tenim el cor. Té la corda trencada, comprovació de que la ciència és infalible.
Jutje.— I això no es pot apanyar?
Doctor.— Ja ho veurem a casa. Quiquet, posa’t el cor a la faixa.
«Sereno».— Aquesta corda és de ferro?
Doctor.— Suposo que aquesta és d’acer. Qui té d’acer la corda del cor és qui més anys pot viure. Però no hi ha que fer-la treballar massa, pot rompre’s.
Jutje.— Com aquest pobre home. Sempre anava llegint. Quiquet, ja veus a qué porten els diaris i els llibres.
«Sereno».— No som res, no som res!
Finida la inquisició han vingut una munió de dones i d’infants. Ens amortallen bolcant-nos amb el mantell necrològic de L’ombra del xiprer. Començat l’enterro ploren tots i oïm clarament la veu de la Blaieta, angoixada i escanyida:
—Pobre senyor! En tan bon home com era!
En aplegar al cementeri hom cava una fossa i sobtadament ens deixen caure al seu fons, com cau a terra una fruita madura quan s’amolla de l’arbre.
I al colp tètric i ressonant, despertem conformadíssims del passat.
VI. LA REALITAT I ELS DUBTES
Si bé hem despertat del somni que desitjàvem, no hem obert els ulls a la claror del dia, ha estat suficient obrir-los a la raó.
El cor batega i el respir pot comptar-se, els muscles fan tensió i una formigor ens corre per la cara. La corbata ens apreta el coll una mica massa.
S’ou clarament la xerradissa dels ocells i la música monocorde de les cigales.
Ens assabentem de bell nou que som al calvari tombats sobre la molsa passant el temps intel•lectualment, que és com es passa sense perdre’l.
Ara tenim ja idees clares del que havem pensat, encara que no encertaríem a manifestar-les congruentment.
Havem pensat que quan dormim també vivim i que la mort no és la vida.
Però sentim la punyida del tedi. Després de la son i del somniar ens sap greu alçar un braç, doblegar una cama, obrir les parpelles i fins enfilar uns judicis metafísics en ajut del bastiment de la nostra tesi.
Restem així una estona que ens serà tan bo com és dolça. Ara el cos és las. Obrim els ulls i els tornem a tancar com si obréssim i tanquéssim les ventalles d’un balcó.
Ah! És de creure que no som solitaris al calvari. Ens ha semblat veure que hi és una persona un xic apartada.
Qui serà? Bah! Una al•lucinació, un altre somni, un d’aqueixos somnis que els esperits simples en diuen de desperts.
I si fos realment una persona?
No ens amoïnem! Adonem-nos poc a poc del que ens volta. Una imatge, una bella imatge potser ens faça companya i no és convenient fer-la desaparèixer per la nostra incontinència.
Poc a poquet... Així... Els ulls s’obrin poc a poquet i es guaiten les coses sense fer sorolls...
«Elogi del xiprer», BSCC, IX, 1928, pp. 261-270.
