La frase:

" Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits " - Khaled Hosseini a El caçador d'estels

dimecres, 1 de setembre de 2010

Viatge a Escòcia

       És temps de vacances i com cada any aprofitem per fer un petit viatge
       Aquest any el lloc escollit és Escòcia. Tot era propici, la Núria, la nostra filla gran, venia amb nosaltres i, com a professora d’anglès, teníem el tema de l’idioma resolt.
       Cercar un vol econòmic i llogar un vehicle va ser senzill. La ruta a fer i l’estada al vespre ho resoldríem dia a dia amb els “bed and breakfast” i, eventualment, amb algun hotel i, si era necessari, fins i tot amb els “youth hostels”.
      Que es pot dir d’Escòcia?
      Paisatges de postal amb tots els tons del verd entrellaçats amb els blaus i grisos de les aigües dels llacs i cales que es van trobant a mesura que fas quilòmetres, per un territori ple de boscos i pastures, més abundants a mesura que anem cap al nord.
      Granges disseminades en la immensitat d’un territori bàsicament buit, especialment a l’extrem més septentrional. Aquí intueixes la duresa de l’hivern (a les 15 hores ja es fa de nit) i a on l’amenaça de la pluja persistent és constant.
      Al mirar aquests paisatges no puc evitar les referències cinèfiles i literàries que el meu imaginari personal m’imposa: “Cumbres borrascosas” de l’Emili Brontë, en els turons pelats per la força del vent, “Els ocells”, Alfred Hichcock, al veure una línia elèctrica plena de corbs, “El far del fi del mon”, al arribar a Cape Wrath, on tot fa pensar que s’acaba el mon i comença , més enllà, la “terra incognita”.


      Els castells et recorden “Ivanhoe”, de Walter Scott i les pel•lícules històriques sobre les lluites pel poder entre les reines Maria Estuardo i Isabel I.
      I que dir sobre el llac Ness?, que et fa transportar a la joventut, quan llegíem les darreres novetats sobre la recerca del monstre Nessi, l’últim dinosaure, espècie extingida fa ni més ni menys que 65 milions d’anys!
      Tots aquests paisatges, que han quedat gravats en la meva memòria, em recorden la diversitat del nostre entorn, tot i no ser aquestes, terres llunyanes.
      Amb el retorn només em queden les imatges d’uns dies, pocs, passats i viscuts amb complaença.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada