La frase:

" Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits " - Khaled Hosseini a El caçador d'estels

dimecres, 27 d’abril de 2011

Estupor y temblores - Amélie Nothomb

Petita novel·la, suposadament autobiogràfica, que relata l’experiència de la protagonista, belga de naixement, a una empresa japonesa a on progressivament va fen cada cop treballs més degradants.
El relat, que en un principi és xocant i fresc en el seu plantejament, decau progressivament i, poc a poc, va perdent interès i esdevé reiteratiu (potser aquest és un mot excessiu).
Sorprèn la descripció que ens fa l’autora del caràcter japonès, molt poc favorable, així com d’humiliació constant que hi ha en les relacions laborals a l’empresa on treballa.
Tot plegat em fa pensar si ens podem prendre aquest text com representatiu d’una mena de fer “a la japonesa”.
Un altra cosa que sorprèn és el fet de que una empleada, tant poc rendible com és la nostra protagonista, pugui aguantar tot un any sencer a l’empresa.
En definitiva, m’he quedat un xic perplex i sense saber ben bé que pensar-ne. És creïble el relat? Son talment afixi les empreses japoneses?. No serà tot plegat un divertiment a costa dels nipons?
Espero alguna resposta dels amables lector del bloc que il·lumini el meu enteniment.

Valoració:     

Recomanable per a lector amants de l’originalitat inesperada.

Contraindicat als lectors cartesians.

Editorial Anagrama:  143 pag.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada