Fa 15 anys que
no he sortit del soterrani, des de la darrera exposició impressionista
itinerant. La mostra va ser molt agradable.
Ara estic aquí, a les fosques,
entre un Monet i un Cézanne poc valorats, sotmès a unes condicions de
temperatura i humitat uniformes i tan controlades que la meva existència és insípida.
Perquè, jo em dic, no puc pujar
a la sala d’exposicions?. És que sóc pitjor que aquell Toulouse-Lautrec que
tots admiren? Jo sóc un Pissarro, amb molt orgull, i no hauria d’estar aquí
sempre tancat.
Avui ha vingut un restaurador i ha
remenat tots els quadres del soterrani. Sembla que es prepara alguna cosa,
potser em pujaran a la sala gran. Ah!! Com m’agradaria estar penjat allà dalt,
a la vista de tothom.
El millor és quan venen els
grups de visitants amb un guia i escolten les explicacions i veus que a mesura
que entenen el sentit de la pintura aquesta els agrada més.
Però també hi ha els indiferents,
els que passen ràpidament i tan sòls et dediquen una mirada lleugera plena de
desinterès, Perquè venen? Perquè és el que cal fer? Perquè toca?
Bé, no sé si fer-me il·lusions,
ara per ara tot està en silenci i no veig clar el meu destí.
De fet jo tinc una història al
darrere. Pissarro em va pintar per encàrrec d’un marxant que tenia el quadre
mig emparaulat per un fabricant adinerat. Tot semblava lligat però, en el
darrer moment, se’n va desdir i el quadre, a mig pintar, va restar molt de
temps a un racò de l’estudi del pintor.
Pissarro pintava habitualment
paisatges i aquest, que reflexa l’entrada del poble de Voisins, el va acabar el
1872 venent-lo a un comerciant del poble conegut del marxant.
Ah, quina vida! Em van penjar a
una sala carregada de sofàs, gerros, cortines, figuretes I tauletes on rebien
les visites, més fosca que una cova.
Sense llum, els meus colors s’entristien I perdien la seva frescor, els visitans,
indiferents, prenien el te I les pastes que els oferia la senyora de la casa.
Ningú em mirava…
Però tot té una fi I al morir el
comerciant la seva filla em va vendre, sense cap remordiment, a un representant
del museu que casualment estiuejava al poble. Era el meu moment, sortir de la
foscor i anar a una galeria d’un museu on tothom em podria admirar i contemplar
la riquesa cromàtica d’aquest paisatge.
La realitat però, és que en tots
aquests anys únicament he sortit una vegada del soterrani, amb uns quants
companys, per anar a una exposició itinerant per Roma, Milà, Brussel·les i Barcelona. Van ser dies gloriosos que ara, en el record, m’ajuden a suportar
aquesta espera interminable.
-------------------------------------------------------------------------
Amic quadre, espero veure't aviat en un museu. Mentrestant, saluda de part meva el nostre comú amic Carles.
ResponEliminaQuan el conservador baixa al soterrani intento que els meus colors estiguin brillants i plens d'alegria cromàtica, però, ara per ara,, no es fixa amb mi i resto a l'espera d'uns temps millors. L'altre dia a TV3 van dir que al MACBA únicament exposen el 20% del seu fons, així que he de tenir paciència. Tanmateix el teu comentari m'ha omplert d'alegria.
ResponElimina