La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dijous, 10 d’octubre de 2019

"Cròniques del Parkinson" - ( IX )

“No em tractis com un malalt, tracta’m com una persona”

Des de que vaig fer públic que tenia Parkinson he detectat, en els amics i coneguts, un tracte diferent ja que, al veurem, el primer que em diuen és: Com estàs? No em diuen: Hola, que tal?

I jo estic com sempre, a vegades lleugerament tremolos, en altres moments potser un xic inestable al caminar, però completament lúcid i observador d’aquest comportament dels altres que no saben exactament com tractar-te.

La gent no s’adona que al dir-me: Com estàs? em fa recordar el que em passa, el que tinc, el que s’ha convertit en el centre de la meva lluita per no perdre l’alegria de viure.

Aquesta dificultat per tractar a l’amic, al conegut, o fins i tot, al familiar, amb naturalitat, es fa palesa abastament a les residències de gent gran, on es pot observar que el tracte als nostres avis és completament infantiloide, com si en el seu deteriorament, s’haguesin convertit en criatures.

La premonició de que això li podia passar a portat a una bona amiga a silenciar la seva malaltia, tot i que és força evident, per tal d’escapolir-se a la llàstima pública, que tot i ser ben intencionada, ens situa en un pla diferent.

Entenc que no és fàcil, però hauríem de fer tots un esforç per intentar que les relacions amb els malalts, d’aquesta o altres malalties, siguin el més naturals possible i lluny dels estereotips habituals.

Sigueu feliços
                                                                 (Continuarà...)   

4 comentaris:

  1. Hola Carles, Estic d´acord en com davant la malaltia o la vellesa el tracte, sovint, és diferent., En hospitals o residències es tracte els ancians com si fossin nens o si van al metge acompanyats, les explicacions els hi donen als acompanyants. És molt frustrant. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Aurora,em sap greu però m'ha passat per alt el teu comentari i ara mesos despres l'he descobert. T'estic agraït pel teu recolzament.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Hola Carles, només puc donar-te la raó. És cert que no es fa amb mala intenció però ens fa sentir diferents quan, en realitat continuem sent, amb dificultats sí, és evident, però els mateixos que érem abans del dia D. Com bé dius, cal continuar amb la lluita per no perdre l'alegria de viure, això mai, que encara ens queden moltes lectures!! Ens veiem el dia 5 a la Biblioteca. Petons
    Marta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marta, no he controlat el blog i el seu comentari m'ha passat sense adona-me'n. Et demano disculpes. Ara confinat a casa crec que el podré continuar sense problemes i excuses .
      Una abraçada ben forta

      Elimina