"Cròniques del Parkinson" - ( IX )

“No em tractis com un malalt, tracta’m com una persona”

Des de que vaig fer públic que tenia Parkinson he detectat, en els amics i coneguts, un tracte diferent ja que, al veurem, el primer que em diuen és: Com estàs? No em diuen: Hola, que tal?

I jo estic com sempre, a vegades lleugerament tremolos, en altres moments potser un xic inestable al caminar, però completament lúcid i observador d’aquest comportament dels altres que no saben exactament com tractar-te.

La gent no s’adona que al dir-me: Com estàs? em fa recordar el que em passa, el que tinc, el que s’ha convertit en el centre de la meva lluita per no perdre l’alegria de viure.

Aquesta dificultat per tractar a l’amic, al conegut, o fins i tot, al familiar, amb naturalitat, es fa palesa abastament a les residències de gent gran, on es pot observar que el tracte als nostres avis és completament infantiloide, com si en el seu deteriorament, s’haguesin convertit en criatures.

La premonició de que això li podia passar a portat a una bona amiga a silenciar la seva malaltia, tot i que és força evident, per tal d’escapolir-se a la llàstima pública, que tot i ser ben intencionada, ens situa en un pla diferent.

Entenc que no és fàcil, però hauríem de fer tots un esforç per intentar que les relacions amb els malalts, d’aquesta o altres malalties, siguin el més naturals possible i lluny dels estereotips habituals.

Sigueu feliços
                                                                 (Continuarà...)