La frase:

" Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits " - Khaled Hosseini a El caçador d'estels

dijous, 16 de gener de 2014

A la Margarida, en el record.

Vaig a visitar en antic amic de la Facultat, feia anys que no ens veiem, fa d’editor i sempre ha estat una persona brillant, culta i enginyosa. La vida ens ha separat però un fil invisible m’ha unit a ell a traves del temps.

Perquè el vaig a veure? No ho sé pas, serà per l’edat, que em fa retornar al passat? Desprès de la sorpresa inicial em diu: La Margarida és morta, va morir fa mig any.

Em quedo sense paraules, sempre em passa el mateix, com reaccionar davant de l’inevitable?

Recordo a la Margarida, la recordo jove, plena de vitalitat, amb el seu somriure ample i rialler, les seves dents blanques com la neu, la seva cabellera llarga, els seus comentaris farcits d’una fina ironia...

Ja no la tornaré a veure, el meu amic no la tindrà al seu costat en aquesta hora tardana en que tot ja esta pràcticament fet i nomes ens queden els records.

Penso en el poema de la Glòria Judal quan recorda a un esser estimat desaparegut:

On ets?

  On ets, que el silenci es fa pregon
  si la teva veu no el detura?
  Que m'ho conti el vent, si per ventura,
  ets encara on et cerquen els meus ulls.
  En el silenci hi dormen somnis negres
  i estrelles sense llum. Trenca'ls amb un conjur!
  Fes-me somriure! Digue'm tot allò que ens faci viure.
  Sigues prest, fidel a la crida!
  Quin degotar més lent, el pas dels dies...

Lamento no haver-los cercat  abans. Perquè escric aixó? Tampoc ho sé, però tinc la necessitat de fer-ho. 

Adéu Margarida, els que et barem conèixer no t’oblidem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada