La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

divendres, 16 de juny del 2017

Els meus contes (II): "El comboi de la línia 3"


 El comboi de la línia 3

Hi ha gent que quan ha estat a les portes de la mort i se’n ha sortit diu que havien vist una llum al final del túnel.

Jo la veig cada dia, bé, si no hi ha una corba abans, quan llançat a tota velocitat porto gent amunt i avall, M’agrada la meva feina, sembla monòtona però de fet no ho és gens. Tinc un recorregut de 26 estacions d’una punta a l’altra de Barcelona passant pel centre. De fet crec que estic a la línia més interessant de la ciutat.

Al mati la gent està adormida, fan cara somnolenta i, alguns, emprenyada, són els que arriben tard i estan neguitosos. Dels que estan asseguts ni ha que s’adormen i, sense adonar-se’n, es recolzen amb el seu veí, tot fent capcinades.

A mig mati tot és més relaxat, el personal va a fer encàrrecs, a passejar, a comprar. A mitja tarda i al vespre tothom torna a casa, estan cansats després d’un dia llarg i feixuc.

Amb els anys els hàbits canvien, abans la gent, generalment dones, llegien, algunes llegien gruixudes novel·les, moltes vegades best sellers de tirades milionàries que les tenia atrapades i, si es despistaven, es passaven de parada. Una vegada vaig comptar la gent que llegia i la proporció va ser 8 dones per cada 2 homes lectors i això penso que no ha millorat Ara però el mòbil és el rei de la festa, tothom mira la pantalleta consultant el WhatsApp, escoltant música, mirant el correu, el Twitter o jugant al Candy Crash. Els diaris en paper quasi han desaparegut i ja no pots llegir el periòdic del teu veí mirant-lo per sobre de la seva espatlla.

Tot canvia, ara fins i tot hi ha conductores, on s’és vist!, però a mi m’agrada, crec que tenen un tacte més delicat, més fi, del comandament, potser són imaginacions meves i estic ple de prejudicis...Recordo quan hi havia un ajudant que obria i tancava les portes, sempre treia el cap de gairell i tocava el xiulet, si tothom havia pujat, abans de tancar-les i si havia alguna incidència corria de vagó a vagó amb aire d’autoritat.
  
La incidència més greu i que em fa més por és la gent que, desesperada. és llança a la via. A mi, per sort no m’ha passat mai però tinc companys que si han trobat i encara estan traumatitzats.

Tot canvia, els passatgers també, a la meva línea ara està ple de turistes que van al Parc Güell, a la Pedrera, a les Rambles, són gent de tot arreu, que parlen llengües diverses i fan força garbuix. I també hi ha els “pispes” que s’aprofiten dels despistats, moltes vegades turistes, deixant-los sense diners i sense papers.

Hi ha dies especials, com els dies amb partit del Barça, aleshores ja em puc preparar, empentes, càntics, xivarri, alguna baralla...

Els dies de concert, al Palau Sant Jordi, la gent hi va més tranquil·la i amb ganes de gaudir del seu músic preferit, alguns hi van tant d’hora, tant d’hora, que penso que quan han de començar ja deuen estar esgotats.

Ah! m’agrada la meva feina, però el que m’agradaria més seria que em traslladessin a la línia 1. Allà podria, desprès de la plaça de Sants, sortir a l’exterior, veure el sol i gaudir d’una pluja fina i d’un ventet suau i saludar els companys de Rodalies que passen pel meu costat i van a terres llunyanes.

Ah! qui pogués anar a la línia 1...           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada