La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

divendres, 19 de gener de 2018

Cròniques del Parkinson - ( V )


El conte nord-americà “¿Quién es Parky? té una voluntat divulgativa de la MP, ja que està escrit perquè els nens entenguin la malaltia. En aquest conte hi ha una carta anònima adreçada als amics i familiars  que és un magnífic resum de tot el que ens pot passar. La transcric a continuació:

Carta als amics i familiars

Tinc la malaltia de Parkinson. No és contagiosa ni hereditària. Ningú sap quina és la causa però algunes de les cèl·lules dopaminèrgiques del cervell comencen a morir ràpidament. Totes les persones perden lentament cèl·lules de dopamina a mesura que van envellint. Si, de cop, aquestes cèl·lules comencen a morir més rapit del normal es desenvolupa la malaltia de Parkinson, Es tracta d’una malaltia que progressa lentament i normalment apareix quan les persones es fan grans. Hi a medecines que ens poden ajudar. En diversos anys he provat medecines cada cop més fortes i noves. Algunes em fan sentir molt malament i és necessari fer molts ajustaments. Heu d’entendrem, tinc dies millors i dies en que estic pitjor.
Exposo les coses que em passen o em podran passar en un futur incert:

Emocions: A vegades ploro i sembla que estic molt enfadat, podeu pensar que és perquè m’heu fet mal. Probablement és pel Parkinson. Seguiu parlant-me i no feu cas de les llàgrimes, tot seguit estaré bé..

Temblors: Espereu que comenci a tremolar. A vegades ho faig i a vegades no. Ara les medecines tracten els tremolors. Si les mans, els peus o el cap em comencen a tremolar, ignoreu-lo. M’asseuré sobre les mans o me les posaré a les butxaques. Tracteu-me com sempre. Que importa un lleu tremolor entre amics?

La meva cara: Penseu que no em distrec amb vosaltres perquè no em veieu somriure o riure. Si veieu que us estic mirant i no tinc expressió a la cara, és pel Parkinson. Puc escoltar-vos, la meva intel·ligència és la mateixa, simplement passa que no m’és fàcil articular expressions facials. Si estic menjant pot ser que em taqui. És una cosa que em molesta, així que em netejaré.

Rigidesa: Estic preparat per sortir, m’aixeco, de cop amb prou feines em puc moure. Potser s’ha acabat l’efecte de la medicació. La rigidesa és un efecte del Parkinson. Doneu-me una mica de temps, seguiu parlant.

Exercici: Necessito caminar tots els dies, uns 3 o 4 kilòmetres és suficient. Camineu amb mí; en companyia el passeig és més agradable. Potser aniré més lent però al final arribo. Recordeu-me que si camino encorbat és perquè no m’he donat compte. Haig de fer exercicis d’estiraments i flexions tots els dies, si podeu ajudeu-me a fer-los.

La meva veu: A mesura que els tons més greus desapareixen notareu que la meva veu es fa més aguda i fluixa. Es pel Parkinson. Ja se que vosaltres podeu parlar més alt, més rapid i acabar les meves frases. No m’importa, deixeu que parli, que doni forma als meus pensaments i parli per mi mateix. Segueixo estant aquí, el meu cap esta bé. Com soc més lent amb els moviments, els meus pensaments també són més lents. Vull se part de la conversa. Deixeu-me parlar.

Endormiscament: Es possible que em queixi de no poder dormir. Si em veieu deambulant de nit, és pel Parkinson. No té res a veure amb el que he menjat ni amb les ganes que tingui d’anar al llit. És possible que faci una capcinada durant el dia. Deixeu que dormi quan pugui. No sempre puc controlar quan estic cansat o quan tinc ganes de dormir. Sigueu pacients amics meus. Us necessito. Soc la mateixa persona, simplement m’he tornat una mica més lent. No és fàcil parlar sobre el Parkinson, però ho intentaré si realment esteu interessats. Necessito als meus amics. Vull formar part de la vida.

Sisplau, no deixis de ser amic meu.

                                    -----------------------------------------

Certament encara no pateixo tots els símptomes que descriu la carta, però alguna cosa hi ha que comença a manifestar-se, alguna cosa que et diu, que s’insinua, que tot  anirà a pitjor i et fa pensar que perquè t’ha tocat la grossa ara  i no podia esperar als vuitanta anys...

Però no, t’ha tocat de ple i coneixes algú que et diu: “Millor tirar la copa que no saber on és”. Ho compreneu? Millor tirar la copa (pels tremolors) que no trobar-la (per l’Alzhéimer). Per tant, cal seguir i recordar sempre aquesta màxima:

“Prefereixo alegrar-me i pensar en les coses que puc fer que entristir-me i plorar per les que no puc fer”.

Sigueu feliços.
(Continuarà...)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada