Hi ha gent que quan ha estat a les portes de la
mort i se’n ha sortit diu que havien vist una llum al final del túnel.
Jo la veig cada dia, bé, si no hi ha una corba
abans, quan llançat a tota velocitat porto gent amunt i avall, M’agrada la meva
feina, sembla monòtona però de fet no ho és gens. Tinc un recorregut de 26
estacions d’una punta a l’altra de Barcelona passant pel centre. De fet crec
que estic a la línia més interessant de la ciutat.
Al mati la gent està adormida, fan cara somnolenta
i, alguns, emprenyada, són els que arriben tard i estan neguitosos. Dels que
estan asseguts ni ha que s’adormen i, sense adonar-se’n, es recolzen amb el seu
veí, tot fent capcinades.
A mig mati tot és més relaxat, el personal va a
fer encàrrecs, a passejar, a comprar. A mitja tarda i al vespre tothom torna a
casa, estan cansats després d’un dia llarg i feixuc.
Amb els anys els hàbits canvien, abans la gent,
generalment dones, llegien, algunes llegien gruixudes novel·les, moltes vegades
best sellers de tirades milionàries que les tenia atrapades i, si es
despistaven, es passaven de parada. Una vegada vaig comptar la gent que llegia
i la proporció va ser 8 dones per cada 2 homes lectors i això penso que no ha
millorat Ara però el mòbil és el rei de la festa, tothom mira la pantalleta
consultant el WhatsApp, escoltant música, mirant el correu, el Twitter o jugant
al Candy Crash. Els diaris en paper quasi han desaparegut i ja no pots llegir
el periòdic del teu veí mirant-lo per sobre de la seva espatlla.
Tot canvia, ara fins i tot hi ha conductores, on s’és
vist!, però a mi m’agrada, crec que tenen un tacte més delicat, més fi, del
comandament, potser són imaginacions meves i estic ple de prejudicis...Recordo
quan hi havia un ajudant que obria i tancava les portes, sempre treia el cap de
gairell i tocava el xiulet, si tothom havia pujat, abans de tancar-les i si
havia alguna incidència corria de vagó a vagó amb aire d’autoritat.
La incidència més greu i que em fa més por és la
gent que, desesperada. és llança a la via. A mi, per sort no m’ha passat mai
però tinc companys que si han
trobat i encara estan traumatitzats.
Tot canvia, els passatgers també, a la meva línea
ara està ple de turistes que van al Parc Güell, a la Pedrera, a les Rambles,
són gent de tot arreu, que parlen llengües diverses i fan força garbuix. I
també hi ha els “pispes” que s’aprofiten dels despistats, moltes vegades turistes,
deixant-los sense diners i sense papers.
Hi ha dies especials, com els dies amb partit del
Barça, aleshores ja em puc preparar, empentes, càntics, xivarri, alguna
baralla...
Els dies de concert, al Palau Sant Jordi, la gent
hi va més tranquil·la i amb ganes de gaudir del seu músic preferit, alguns hi
van tant d’hora, tant d’hora, que penso que quan han de començar ja deuen estar
esgotats.
Ah! m’agrada la meva feina, però el que
m’agradaria més seria que em traslladessin a la línia 1. Allà podria, desprès
de la plaça de Sants, sortir a l’exterior, veure el sol i gaudir d’una pluja
fina i d’un ventet suau i saludar els companys de Rodalies que passen pel meu
costat i van a terres llunyanes.
Ah! qui pogués anar a la línia 1...