La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

divendres, 20 de novembre del 2020

Els meus poemes

Un instant a la platja.

Els vaig veure travessar el sorral,

apropant-se a la riba, tot cercant la pilota.

El seus cossos esbelts, joves i plens d’energia

destacaven sobre el blau de les onades.

El seus ulls reflectien la blancor de l’escuma.

Un vent suau feia voleiar els seus cabells i

empenyia la pilota platja enllà.

Els nens corrien i cridaven aliens al seu destí.

El seu joc era ple de l’alegria de viure.

Jo, assegut a la vora del moll, els mirava

enyoradís d’una joventut passada,

que no havia de tornar.

Però, que importava?

Era viu i podia contemplar la pltja,

podia resseguir l’embat de les onades

i sentir el seu brugit infinit.

Era l’hora baixa del capvespre i tot traspuava serenor,

Lentament vaig tornar cap a casa,

allà, la dona que estimava, m’esperava.


Aquest poema a guanyat el primer premi de poesia de l'Espai de la Gent Gran de l'Esquerra de l'Eixample.

Amb el Coronavirus no s'ha pogut celebrar...

 

dijous, 19 de novembre del 2020

Cròniques del Parkinson - ( X I )

“Un punt d’inflexió”

 A la vida hi han uns moments que marquen un punt d’inflexió, punts o fets que marquen un abans i un desprès, alguns són molt potents com el descobriment del nostre primer amor, el primer viatge en solitari a l’estranger, el nostre casament, el naixement d’un fill, etc...

D’altres són més subtils, més discrets i difícils de copsar, fets que poden passar desapercebuts per nosaltres mateixos.

 Ahir em va passar un d’aquets fets que, tot i ser banal, et fan pensar. Va succeir a La Caixa, a on el meu pretès agent em va oferir un rellotge detector de caigudes, incendis i altres desgràcies que segons ell em podria salvar la vida, una vida pel que és veia evident ,pel meu aspecte, era precís protegir pel mòdic preu d’uns vint i pico eurets al mes.

Aleshores vaig entendre que havia assolit un punt d’inflexió definitiu, que havia entrat, ja plenament, en el grup de la gent gran i que l’anterior punt d’inflexió que va ser el dia que em van deixar seure ,per primer cop, al metro, únicament havia sigut un avís precursor del que vindría després.

De tota manera ara penso que mentre puguem escoltar ofertes semblants amb filosofia no cal patir, com diuen els castellans: “Ladran luego cabalgamos”

O no era així?

 Sigueu feliços.

(Continuarà...)