La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dissabte, 11 de maig de 2019

"Alex" - Pierre Lemaitre



“Alex” és una novel·la negra de l’escriptor francès Pierre Lemaitre que forma part d’una trilogia sobre l’inspector Camille, home intuïtiu i sagaç acomplexat per la seva curta estatura.

La novel·la és molt potent, a vegades fins i tot dura, però té una intensitat insòlita i uns girs inesperats que fan que el teu interès per la trama no decaigui en cap moment.

A  la meitat del relat creus que ja tot està dit i penses que farà l’escriptor amb les 150 o 200 pagines que et queden per llegir, però no cal patir, Pierre Lemaitre ens té un munt de sorpreses guardades que ens faran entretinguda la lectura restant.

Pierre Lemaitre es va fer famós al guanyar el Premi Goncourt, l’any 2013, amb la novel·la èpica “Ens veurem allà dalt” ambientada a la primera guerra mundial de la qual he rebut molt bones referències i està al meu sarró de les lectures pendents.

En definitiva, recomano llegir-lo i, si sou amants de la novel·la negra, ja esteu corrents a cercar-lo a la biblioteca més propera.


Valoració:  @  @  @  @  @

Recomanable en tots els aspectes.

Contraindicada si sou un xic aprensius.

Editorial Bromera:  496 pagines

Per saber-ne mésPierre Lemaitre

Els contes del meu sarró (V) - "El somni"


El somni

Ahir vaig somiar amb la Montserrat F. Tenia 16 anys i des de el primer dia que la conegué em vaig enamorar d’ella en un primerenc i tendre amor adolescent. Coincidíem a un agrupament escolta on hi havia una secció de noies i  organitzàvem,  alguns diumenges, unes petites festes casolanes a la part del darrera d’una perruqueria de la mare d’un company.

Tot era innocent, ens capbussàvem en un món desconegut, però encisador, a les palpentes.

Recordo que era la revetlla de Sant Joan, era una nit màgica, potser la primera nit en la que fèiem un ball tots sòls, sense la supervisió dels monitors. Al tocadiscs posàvem cançons d’Adamo, tendres i meloses, ensucrades, d’en Serrat, d’Adriano Celentano, dels Beatles, dels Gringos...i ballàvem maldestres, procurant no sobrepassar-nos en l’abraçada.

Jo estava encegat i li vaig dir que l’estimava, que volia sortir amb ella, que desitjava conèixer-la millor, que...,però no vaig reeixir, no volia ni parlar-ne, no sentia el mateix que jo. Que hi podia fer? Era jove e inexpert, no sabia seduir una dona com fan els galans de les pel·lícules. La tristor s’apoderà del meu cor, la festa s’havia acabat, res ja no tenia sentit i m’havia d’enretirar, marxar ben lluny d’ella i intentar sobreposar-me.

I així va ser, res no és per sempre i el remoli de l’existència ens atrapa i empeny endavant, vaig deixar els escoltes i mai més he tornat a trobar-la, fins avui, en un somni carregat de nostàlgia per un temps passat que no pot tornar.

Ara, si he de fer cas del somni, és una dona madura, de cabells grisos i silueta més aviat plena, carregada de fills que volten als seus peus amb edats indefinides. Serà realment com l’he somiat? Com puc tenir la certesa?

Sento una tibantor a la cama, tinc una contracció i em desperto tot seguit, el meu cap està ple d’imatges que em fan tornar al passat, encara fosqueja, però al carrer comença a sentir-se la remor d’un nou dia.

Intento reordenar els pensaments, qui era aquella dona que em mirava? Finalment ho tinc clar, era la Montserrat F. que em mira, cinquanta anys més tard d’aquella revetlla de Sant Joan, tot dient-me, sense paraules, que encara era aquí entre nosaltres, que la nostra vida ha estat plena, amb dificultats però també amb èxits i benaurances.

I ara que escric aquests mots, penso que potser no era ella, que tot és fruit de la meva imaginació desbocada i delirant imaginació  encesa per la ingesta del Sinemet Plus, medicament que prenc per combatre el Parkinson i que em provoca somnis evocadors que a traves de la nit m’han fet retornar a l’adolescència,als anys en que tot encara era possible i tot estava per fer.                                

divendres, 3 de maig de 2019

Creu de Sant Jordi a la Fundació Carles Salvador


Creu de Sant Jordi 2019

La Generalitat de Catalunya ha concedit la Creu de Sant Jordi a la Fundació Carles Salvador en reconeixement de la seva tasca de preservació i divulgació del llegat del mestre, gramàtic i poeta Carles Salvador, figura cabdal de les lletres valencianes i de la innovació pedagògica del segle XX.