L’escriptor islandès A. Indridason es un autor que es
mou en el terreny de la novel·la negra amb obres que ens mostren l’ambient, els
paisatges i el clima dels països escandinaus.
Els seus personatges són més aviat freds, solitaris i
tancats en si mateixos, freqüentment aclaparats per traumes antics no resols
que condicionen les seves vides.
En aquesta obra destaca la incomunicació del comissari
que ha de resoldre el cas amb la seva filla adolescent i drogoaddicta. Crec que
hi ha un estereotip molt gastat al presentar sempre els investigadors com
essers desplaçats, amargats i generalment infeliços. Perquè els inspectors no
poden ser gent normal amb vides anodines? Potser el cas més paradigmàtic d’aquest tipus de personatges
senzills seria el comissari Maigret de George Simenon.
La nostra novel·la gira al voltant de la troballa
d’un cadàver antic que amaga un cas de violència de gènere explicat amb una
contundència aclaparadora i magistral. El relat és dur i, potser, una mica
irregular, però compleix abastament les expectatives d’una novel·la negra
estendard.
Crec que queda clar que no soc un gran amant d’aquest
tipus de literatura, entre altres coses perquè en el fons és previsible i tòpica,
però de tant en tant, en petites dosis, és agradable.
Recomanable pels incondicionals de la
novel·la negra.
Contraindicada
si no
us agraden descripcions dures de violència de gènere.
Editorial
RBA: 297 pagines.