La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

divendres, 20 de novembre de 2020

Els meus poemes

Un instant a la platja.

Els vaig veure travessar el sorral,

apropant-se a la riba, tot cercant la pilota.

El seus cossos esbelts, joves i plens d’energia

destacaven sobre el blau de les onades.

El seus ulls reflectien la blancor de l’escuma.

Un vent suau feia voleiar els seus cabells i

empenyia la pilota platja enllà.

Els nens corrien i cridaven aliens al seu destí.

El seu joc era ple de l’alegria de viure.

Jo, assegut a la vora del moll, els mirava

enyoradís d’una joventut passada,

que no havia de tornar.

Però, que importava?

Era viu i podia contemplar la pltja,

podia resseguir l’embat de les onades

i sentir el seu brugit infinit.

Era l’hora baixa del capvespre i tot traspuava serenor,

Lentament vaig tornar cap a casa,

allà, la dona que estimava, m’esperava.


Aquest poema a guanyat el primer premi de poesia de l'Espai de la Gent Gran de l'Esquerra de l'Eixample.

Amb el Coronavirus no s'ha pogut celebrar...

 

dijous, 19 de novembre de 2020

Cròniques del Parkinson - ( X I )

“Un punt d’inflexió”

 A la vida hi han uns moments que marquen un punt d’inflexió, punts o fets que marquen un abans i un desprès, alguns són molt potents com el descobriment del nostre primer amor, el primer viatge en solitari a l’estranger, el nostre casament, el naixement d’un fill, etc...

D’altres són més subtils, més discrets i difícils de copsar, fets que poden passar desapercebuts per nosaltres mateixos.

 Ahir em va passar un d’aquets fets que, tot i ser banal, et fan pensar. Va succeir a La Caixa, a on el meu pretès agent em va oferir un rellotge detector de caigudes, incendis i altres desgràcies que segons ell em podria salvar la vida, una vida pel que és veia evident ,pel meu aspecte, era precís protegir pel mòdic preu d’uns vint i pico eurets al mes.

Aleshores vaig entendre que havia assolit un punt d’inflexió definitiu, que havia entrat, ja plenament, en el grup de la gent gran i que l’anterior punt d’inflexió que va ser el dia que em van deixar seure ,per primer cop, al metro, únicament havia sigut un avís precursor del que vindría després.

De tota manera ara penso que mentre puguem escoltar ofertes semblants amb filosofia no cal patir, com diuen els castellans: “Ladran luego cabalgamos”

O no era així?

 Sigueu feliços.

(Continuarà...)

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Defensa cerrada - Petros Márkaris

Márkaris és un escriptor d’origen grec que ha creat el personatge de l’inspector Kostas Jaritus, home senzill que ha de resoldre casos policíacs de manifesta complexitat.

 

Aquesta novel·la s’emmarca de ple en el gènere de la novel·la negra. En aquest cas l’aparició sobtada, desprès d’un terratrèmol, d’ un cadàver en una esllavissada serà el desencadenant d’una investigació que anirà complicant-se progressivament.

L’autor domina la trama i la fa desenvolupar sense dificultat portant-la a un final potser un poc previsible i intercalant, a més, algun conflicte personal del comissari amb la finalitat  d’humanitzar el personatge.

Un detall curiós, per reiteratiu, és les continues referències al trànsit infernal de la ciutat d’Atenes la qual cosa ens fa pensar que l’autor n’està força tip.

No soc gaire amant de la novel·la negra perquè crec que el seu esquema narratiu és tancat, reiteratiu i previsible. De tota manera, de tant en tant, pot ser agradable llegir-ne alguna per desintoxicar-se de la literatura més seriosa.

Valoració:  @  @  @

Recomanat pels amants de la novel·la negra.

Contraindicat si no la podeu suportar.

Tusquets Editores:  416 pagines

Per saber-ne més:   Petros Márkaris

dimecres, 22 d’abril de 2020

·Cròniques del Parkinson" ( X )


“Des del confinament”

Nuestra soledad en las obras de Edward Hopper – VEIN MagazineAvui repasso les Cròniques i me n’adono que fa mig any que no en faig cap. Això que vol dir, que he interioritzat tant la malaltia que no tinc necessitat de escriure-ho, o bé que la mandra m’ha impedit fer-ho?

Potser és una mica de tot, de fet crec que la meva malaltia evoluciona lentament com sembla que és un fet habitual si els símptomes són bàsicament tremolors i una certa inestabilitat motora, Això ens dona un ample marge per tenir l’esperança de que les pitjors seqüeles de la malaltia no m’acabin afectant. Altra cosa és la pèrdua gradual de la visió que em fa dificultós llegir amb comoditat, tot i que la tecnologia ens ajuda (lupes electròniques, ebooks i fins i tot aplicacions que et llegeixen) de manera que ara  tinc temps per llegir una obra pendent des de sempre: “Ulisses” de James Joyce. Un consell, si no teniu un cert grau de masoquisme no entreu en aquest parany, és una obra difícil, a estones incomprensible, amb referències literaries amagades únicament entenedores pels experts.

Per contrarestar aquest turment intercalo una novel·la negra excel·lent: “Irene” de Pierre Lemaitre, que recomano vivament.

Com mitigar aquestes disfuncions? (per dir-ho així), de fet ajuda molt la pràctica de l’exercici físic: caminar, estiraments, fisioteràpia, logopèdia, etc, i fer treballar la ment com estudiar anglès, l’eterna assignatura pendent.

I ara què? Amb el confinament pel coronavirus totes les nostres pautes de comportament s’han evaporat i diluït. Les caminades han estat substituïdes per passejades al voltant de la taula del menjador i el passadís. Els estiraments i la fisioteràpia professional s’han transformat en automassatges maldestres i la logopèdia en cantades desafinades al bany. L’estudi es basa en els nombrosos cursos d’anglès recopilats en tots aquests anys amb resultats més aviat mediocres, molts dels quals no funcionen perquè el seu sistema operatiu ja no és compatible amb el meu ordinador.

 Ara, per variar ,he iniciat l’estudi de l’alfabet Braille, de concepció molt senzilla, basat en les variacions de sis únics punts agrupats de tres en tres amb una lògica cartesiana. És un bon exercici tàctil i sensorial.

Aquesta sacsejada inesperada ens trenca tots el nostres esquemes vitals. Serem capaços de canviar alguns dels comportaments socials més nocius? Algunes coses hauríem de gestionar diferent per no caure en les mateixes mancances. Tinc els meus dubtes però aquesta és una oportunitat única per intentar-ho.

La geologia i l’estudi dels fòssils m’ha fet interioritzar que la supervivència de les especies és limitada i es pot produir un col·lapse inesperat. Recordem, per exemple, l’extinció dels  dinosaures, molt coneguda, però també dels mamuts, els trilobits, les torri-te-les, els nummulits i tants d’altres.

Que no sigui la nostra espècie la inductora de la seva pròpia extinció, pensem que si això passés la Terra seguiria girant al voltant  del Sol i navegant indiferent a través d’un espai infinit anomenat Univers.

Mentrestant, alguns amics i coneguts han traspassat en soledat, deixant-nos el cor encongit i trasbalsat i amb la tristesa de la seva mancança.Sortosament molts d'altres han superat la infecció i ens mostren que això es pot superar.

Somio, quant tot això acabi, en passejar per la platja i fer realitat un poema que vaig escriure fa temps:

La Platja

Camino per la platja deserta
i els meus peus deixen empremtes,
a la sorra fina.

Empremtes que les onades
aniran esborrant,
com s’esborra la meva memòria
al pas fugisser del temps.

On queden els records en aquesta horabaixa?

El sol de ponent
pinta el cel de colors daurats,
groguencs i ataronjats,
abans d’arribar la foscor de la nit.

Camino per la platja
i el fil daurat dels meus pensaments
es trenca en mil bocins
per la remor de les onades.

Camino per la platja
i veig els pescadors immòbils,
a la vora de la mar,
pendents del fil,
com qui espera l’impossible.

Camino, i no puc parar
perquè els meus pensaments
m’aclaparen,
i sento, lluny de mi,
una veu que em crida
i segueixo caminant
fins que arriba la nit.


Cuideu-vos,  sigueu feliços.i Bon Sant Jordi

dilluns, 6 d’abril de 2020

Carpas para la Wehrmacht - Ota Pavel



Curiosa novel·la curta escrita pel fill del protagonista, el periodista esportiu Ota Pavel com a teràpia per superar la malaltia mental que patia.

La narració és centra en les vivències del seu pare, un venedor d’aspiradores Electrolux, entre els anys 30 i 40 el segle passat.

El pare de l’Ota era un home extravertit, apassionat de la pesca i capaç de vendre qualsevol cosa a la gent més refractaria.

El relat és entretingut , força divertit i de fàcil lectura j tot i ajudar a l’Ota a superar la seva malaltia no va poder evitar la seva mort soptada, als quaranta-dos anys, deguda a un atac de cor.

Valoració:  @  @  @

Recomanat  per passar una bona estona sense escalfar-se el cap.

Contraindicat  si cerqueu una novel·la complexa.

Sajalin Editor :  125 pagines.

Per saber-ne mésOta Pavel                                                                  

dimarts, 4 de febrer de 2020

La mujer de verde - Arnaldur Indridason



L’escriptor islandès A. Indridason es un autor que es mou en el terreny de la novel·la negra amb obres que ens mostren l’ambient, els paisatges i el clima dels països escandinaus.

Els seus personatges són més aviat freds, solitaris i tancats en si mateixos, freqüentment aclaparats per traumes antics no resols que condicionen les seves vides.

En aquesta obra destaca la incomunicació del comissari que ha de resoldre el cas amb la seva filla adolescent i drogoaddicta. Crec que hi ha un estereotip molt gastat al presentar sempre els investigadors com essers desplaçats, amargats i generalment infeliços. Perquè els inspectors no poden ser gent normal amb vides anodines? Potser  el cas més paradigmàtic d’aquest tipus de personatges senzills seria el comissari Maigret de George Simenon. 

La nostra novel·la gira al voltant de la troballa d’un cadàver antic que amaga un cas de violència de gènere explicat amb una contundència aclaparadora i magistral. El relat és dur i, potser, una mica irregular, però compleix abastament les expectatives d’una novel·la negra estendard.

Crec que queda clar que no soc un gran amant d’aquest tipus de literatura, entre altres coses perquè en el fons és previsible i tòpica, però de tant en tant, en petites dosis, és agradable.

Valoració:  @  @  @

Recomanable pels incondicionals de la novel·la negra.

Contraindicada si no us agraden descripcions dures de violència de gènere.

Editorial RBA:  297 pagines.

Per saber-ne més:  Arnaldur Indridason