La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dissabte, 25 de gener del 2014

La muerte de Artemio Cruz - Carlos Fuentes


 Estem davant d’una novel·la singular amb personalitat pròpia i prosa característica.

Carlos Fuentes, escriptor mexicà, cosmopolita, políglota i molt cultivat, ens relata de vida d’Artemio Cruz explicada en primera persona, des de la perplexitat d’un atac sobtat que el portarà a la mort.

El protagonista repassa la seva vida, vida feta d’esforç, despietada i dura, a la recerca de l’èxit i el poder, passant per sobre del que sigui necessari, sense escrúpols i sense manies.

Però aquesta actitud vital té un preu: la soledat i l’aïllament.

La novel·la està estructurada d’una manera contrapuntística basculant entre els atacs de dolor intens fins als records del passat, saltejats, no lineals, records que, a poc a poc, ens mostren la vida i la personalitat del protagonista.

Hi ha un cert barroquisme en les descripcions, especialment en el tram final de la novel·la, i les expresions, entenc que mexicanes, són freqüents.

Aixó propicia, en alguns paràgrafs especialment extensos, a fer una lectura en diagonal, la qual cosa em fa sentir un xic culpable per no respectar la voluntat de l’autor, però no puc evitar-ho.

És de lamentar el cos de la lletra de les dues edicions que he pogut trobar a les biblioteques públiques, lletra minúscula que no té en compte la comoditat ni l’edat del lector, la qual cosa quasi em va obligar a abandonar la lectura d’aquesta novel·la notable i diferent.

Valoració:   @  @  @

Recomanable per lectors curiosos i amants del boom sud-americà.

Contraindicada si cerqueu una lectura fàcil i planera.

Editorial Mondadori:  240 pag.

A “La muerte d’Artemio Cruz” és fa referència al magnífic “Concerto Grosso nº 9", de Friedrich Haendel que podeu sentir a continuació:


                                                          

dissabte, 18 de gener del 2014

Pissarro, el primer impresionista


Pissarro al CaixaForum

Visito l’exposició del mestre d’impressionistes al Caixa Fòrum. Com sempre a darrera hora i a pocs dies de la seva clausura. Quedo impressionat dels seus paisatges i de la seva tècnica.

És una exposició magnifica, amb 65 obres del pintor que contempla tota la seva trajectòria pictòrica, des de els paisatges rurals dels inicis fins a les obres urbanes de l’etapa final.

Em fixo amb la procedència del quadres: Lovaina, Madrid, Mèxic, Philadelphia, Montreal, museus francesos, belgues, alemanys, col·leccions particulars, etc. i se’m fa pales la dificultat de reunir aquesta retrospectiva, cercar als propietaris, convèncer-los de la conveniència de fer el préstec, assegurar les pintures, el transport, la instal·lació, retornar-los a la fi de l’exposició, verificar que no estan malmesos, etc.

Ara sóc conscient de que aquesta exposició, i d’altres semblants, és un fet irrepetible, mai més aquests magnífics quadres estaran tots reunits rememorant l’esperit del seu creador. Potser alguns s’aniran retrobant, en algun altre museu de prestigi internacional, però la majoria retornaran als seu lloc d’origen i els tornaran a penjar, els més famosos, a les galeries; d’altres però, menys afortunats, tornaran als magatzems soterranis on restaran oblidats, ni ha encara altres que seran penjats als salons de propietaris acabalats que faran ostentació de la seva riquesa i refinament ostentós.

Per sort hem pogut gaudir uns dies d’aquestes pintures i recrear-nos uns instants en la seva contemplació, relaxar-nos amb els tons suaus, amb la paleta policromada i rica en sensacions pictòriques i les pinzellades tènues, subtils i precises d’aquests paisatges.


Encara hi sou a temps, fins el 26 de gener, al Caixa Fòrum.   
                                                                

divendres, 17 de gener del 2014

Intemperie - Jesús Carrasco

Jesús Carrasco ha sorprès els cercles editorials i literaris amb aquesta novel·la breu, ambientada en un món rural, aspre i hostil. 

El relat narra les peripècies d’un nen que s’escapa de casa fugint d’uns fets que planen per tota la novel·la, però que no es concretaran fins al final del text.

És una novel·la d’iniciació i descobriment de les pròpies forces i possibilitats, escrit amb un llenguatge riquíssim que demostra un profund coneixement per part de l’autor de l’àmbit rural, un autor que, com a publicista, ens imaginem profundament urbà. L’autor domina, en tot moment el “tempo” i fa avançar el relat, molt lineal, amb perícia d’autor bregat, del qual no diries que és aquesta la seva primera obra.

La novel·la ha tingut un gran èxit internacional, fins i tot un crític la situat a mig camí entre Manuel Delibes i Cormac McCarthy.

És d’agrair, jo que tinc tendència a llegir autors molt consagrats, trobar petites joies d’autors contemporanis que em permeten pensar que la bona literatura no ha mort i que hi ha joves generacions que l’impulsen endavant amb força.
 
Valoració:   @  @  @  @

Molt recomanable si ens agrada la bona literatura.

Contraindicada si no us va agradar  “Los santos inocentes” o similars.

Seix Barral: 221 pag.

dijous, 16 de gener del 2014

A la Margarida, en el record.

Vaig a visitar en antic amic de la Facultat, feia anys que no ens veiem, fa d’editor i sempre ha estat una persona brillant, culta i enginyosa. La vida ens ha separat però un fil invisible m’ha unit a ell a traves del temps.

Perquè el vaig a veure? No ho sé pas, serà per l’edat, que em fa retornar al passat? Desprès de la sorpresa inicial em diu: La Margarida és morta, va morir fa mig any.

Em quedo sense paraules, sempre em passa el mateix, com reaccionar davant de l’inevitable?

Recordo a la Margarida, la recordo jove, plena de vitalitat, amb el seu somriure ample i rialler, les seves dents blanques com la neu, la seva cabellera llarga, els seus comentaris farcits d’una fina ironia...

Ja no la tornaré a veure, el meu amic no la tindrà al seu costat en aquesta hora tardana en que tot ja esta pràcticament fet i nomes ens queden els records.

Penso en el poema de la Glòria Judal quan recorda a un esser estimat desaparegut:

On ets?

  On ets, que el silenci es fa pregon
  si la teva veu no el detura?
  Que m'ho conti el vent, si per ventura,
  ets encara on et cerquen els meus ulls.
  En el silenci hi dormen somnis negres
  i estrelles sense llum. Trenca'ls amb un conjur!
  Fes-me somriure! Digue'm tot allò que ens faci viure.
  Sigues prest, fidel a la crida!
  Quin degotar més lent, el pas dels dies...

Lamento no haver-los cercat  abans. Perquè escric aixó? Tampoc ho sé, però tinc la necessitat de fer-ho. 

Adéu Margarida, els que et barem conèixer no t’oblidem.