La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

diumenge, 19 de desembre del 2010

Tot se'n va en orris - Chinua Achebe

Chinua Achebe és l’escriptor nigerià més celebrat i “Tot se’n va en orris” és la seva millor obra. Aquesta novel•la forma part d’una trilogia que, lamentablement, no ha sigut traduïda en la seva totalitat.

El relat explica la vida d’una comunitat indígena a través del seu protagonista, Okonkwo, personatge rellevant del clan, que viu seguint les tradicions i els rituals de la tribu.

L’arribada de l’home blanc trencarà tot el sistema de vida de la comunitat, començant per la introducció d’una nova religió i l’establiment d’un nou poder en base a uns tribunals de justícia i la implantació d’un governador anglès, totalment aliens als costums del poblat.

La progressiva pèrdua del valors tradicionals sumirà al nostre protagonista en el desconcert que el portarà, en un rampell de rebel•lia creixent, i en mig d’una força dramàtica en augment, fins el desenllaç final.

Chinua Achebe, un dels màxims exponents de la literatura postcolonial, ha dibuixat un fresc dels efectes de la colonització sobre la societat tribal tradicional.

Valoració ☼ ☼ ☼ ☼

Recomanat per conèixer noves realitats culturals.

Contraindicat pels lectors que no volen remoure la seva consciència.

Edicions 62: Cat. 212 pag.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Concert de Nadal - Coral Contrapunt

La Coral Contrapunt cantarà, el proper dimarts, dia 21, a les 21 hores, el tradicional Concert de Nadal amb un recull de cançons que hem anomenat “Les nostres Nadales”.

El concert es celebrarà a l’Església de Sant Ferran, situada a la Gran Via de les Corts Catalanes, núm. 406, a tocar de la Plaça d’Espanya.

El repertori, que és una recopilació de les millors nadales que hem cantat a traves dels anys, serà el següent:

• El dimoni escuat.

• L’àngel i els pastors.

• Nadal, llum i misteri:

      - La Neu.

      - Nadal.

• Dormiu , bon Jesuset.

• Som al dia de Nadal.

• Matí de Nadal – Mr. Scrooge.

• Quan somrius.

• Festejos de Navidad – Nadala popular peruana.

• El caganer.

El concert esta obert a tothom per gaudir d’una vetllada musical cantada amb tot l’entusiasme del què som capaços.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Historia del Rey Transparente - Rosa Montero

Interessant novel•la històrica protagonitzada per una noia adolescent que es disfressa de guerrer i comença una nova vida a l’Edat Mitjana, en l’època dels trobadors, els càtars i les lluites entre els nobles i cavallers d’aquella societat convulsa.

El relat ens mostra, d’una manera molt agradable, el sistema de vida, l’ambient i els valors morals que imperaven en aquells temps.

L’autora demostra uns profunds coneixements de l’època, tot i que, com ella confessa al final del llibre, no segueix els esdeveniments històrics cronològicament.

La novel•la, que podem definir com de cavalleries, va mes enllà del pur relat d’aventures i ens exposa, amb tota la seva cruesa, el conflicte entre l’església més intransigent i dogmàtica i el nou món trobadoresc i d’incipient llibertat, simbolitzat pel pensament càtar i els Bons Homes, que finalment seran destruïts i aniquilats a sang i foc.

Petites pinzellades fantàstiques donen al relat un lleuger toc màgic i misteriós, que ens ajuda a introduir-nos, més fàcilment, en l’ambient obscur de l’època.

Valoració☼  ☼  ☼  ☼

Recomanat per lectors amants de les novel•les històriques.

Abstenir-se lectors de temàtica molt actual.

Alfaguara: Cast., 532 pag.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Amics dels Clàssics - Editorial Barcino

Editorial BarcinoL'Editorial Barcino, segell editorial de la Fundació Lluís Carulla, ha posat en marxa la plataforma 'Amics dels clàssics', un projecte que pretén revalorar clàssics de la literatura escrita en català, com ara Ausiàs March, Ramon Muntaner, Bernat Metge i Jordi de Sant Jordi, de manera gratuïta.

Per acabar d'arribar al gran públic s'ha creat el web 'amicsdelsclassics.cat', on els usuaris podran inscriure's de manera gratuïta i rebre descomptes i tota mena de novetats sobre els autors i els títols de l'editorial. A més, s'ha obert un compte a Facebook per interactuar amb els lectors.

Perquè els lectors més escèptics s'atreveixin amb 'Veles e Vents' i 'Tirant lo Blanc', els primers "amics" dels clàssics rebran unes modernes samarretes amb les grafies d'Ausiàs March, Ramon Llull i Curial e Güelfa.

Periòdicament l’editorial organitzarà presentacions i lectures de les seves novetats.

En aquesta línea, el proper dijous,dia 9 de desembre, es farà la presentació de la plataforma i del nou volum ”Llibre de Fortuna i Prudència” de Bernat Metge”, de la col•lecció Els Nostres Clàssics, a la seu de L’ Institut d’Estudis Catalans situada al carrer del Carme, 47, de Barcelona, a les 19 h., amb intervenció de Salvador Giner, president de l’Institut, en Carles Duarte, director de la Fundació Lluis Carulla, Joan Santanach, coordinador de l’Editorial Barcino, i Lluís Cabre, curador del “Llibre de Fortuna i Prudència”.

Tancarà l’acte el poeta Jaume C. Pons Alorda farà una lectura del llibre de Bernat Metge.

dimarts, 30 de novembre del 2010

ARA ja és aquí.

La cultura catalana està de festa, tenim un nou diari en circulació i això no passa cada dia. El rotatiu genera bones vibracions, és modern, té una redacció molt jove i uns col•laboradors de luxe. Esperem que es pugui consolidar amb rapidesa.

El panorama de la premsa catalana seria més complert si un conegut diari barceloní, editat en llengua castellana, es decidís a fer una edició en el nostre idioma. La normalització lingüística ho agrairia i, de ben segur, incrementaria els seus lectors, i en conservaria alguns dels que, com jo mateix, ens estem plantejant el canvi de rotatiu.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Alrededor de tu cuello - Chimamanda Ngozi Adichie


Estem davant d’un llibre de dotze relats curts que és com una alenada d’aire fresc i vigoritzant, que ens reconcilia amb la bona literatura i, que no és poc, ens obre una finestra al que anomenaria literatura de les cultures colonitzades.

L’obra és d’una jove autora nigeriana que ha estudiat escriptura creativa als Estats Units i ha creat un univers propi que oscil•la entre els problemes dels immigrants nigerians a Amèrica i els relats situats a la mateixa Nigèria, país complex i amb nombrosos problemes ètnics, corrupteles diverses i, darrerament, grans dificultats ambientals degut a la presència de petroli en el seu subsòl.
La precisió de la prosa de Chimamanda li permet descriure l’ambient i els conflictes amb aparent senzillesa, i deixant que els personatges acceptin o es revel•lint contra el seu destí sense dramatitzar.

Vaig viatjar per Nigèria pocs anys desprès de la guerra de Biafra, quan el poble igbo es va rebel•lar contra el poder central de Lagos, ciutat on es respira un ambient extremadament agressiu, ja que els espoliava els jaciments de petroli del Delta del Níger. El poble igbo va perdre la guerra i actualment les extraccions de petroli continuen a bon ritme comandades per les empreses Shell i BP, el delta esta totalment contaminat, les terres perdudes i els pescadors no poden treballar.

Tot això m’ha vingut a la memòria al llegir aquest llibre, que no fa una denuncia explicita de res però deixa entendre més del que sembla.

Un altre referent per entendre una mica el continent africà és l’obra “Ebano” de Ryszard Kapúscínski, excel•lent recopilació de les cròniques d’aquest afamat periodista recentment desaparegut. Les seves descripcions de l’ambient que es respira en una ciutat africana són insuperables, molt visuals i de lectura obligada.

Valoració ☼ ☼ ☼ ☼

Recomanat per a lectors amants de noves experiencíes temàtiques.

Contraindicacions: No he detectat contraindicacions apreciables.

Editorial Mondadori: Cast.. 224 pag.

                                 (Llibre llegit gràcies a la recomanació del blog Bugs eat books)

dimarts, 23 de novembre del 2010

Un bon acudit és millor que mil paraules.

He rebut per e-mail un acudit que reflexa amb pocs mots la trista situació de la nostra llengua, no cal fer més comentaris...

            

dimecres, 17 de novembre del 2010

Poemes - Marilyn Monroe

L’amic Josep López m’ha enviat aquests poemes de la Marilyn Monroe que ell personalment ha traduït del castellà.

Els poemes traspuen la soledat i la tristesa de la cèlebre actriu, mite eròtic de tots els temps, que acaba suïcidant-se l'any 1962 als 36 anys.

¡¡¡¡¡ SOLA !!!!!

¡¡¡¡¡ sola !!!!!
Estic sola.                                                                                            
Tan se val el que passi, sempre estic sola.
Sols cal témer la por.
En qui crec? Què és la veritat?
Crec en mi, fins i tot, en els meus sentiments més
                                                     tendres i subtils.
Perquè, a la fi tot és subtil.
Que mai es vessi la meva essència més preuada
És la força vital!
No vesseu mai la vostra preuada essència.
He volgut descobrir tots els meus sentiments.
Sense importar-me
què pogués passar.
Però.
Els meus sentiments mai aconseguiren expressar-se
                                                             amb paraules.
------------------------------------------------------------------

COM M’AGRADARIA RESTAR MORTA

! Com m’agradaria restar morta                                                              
i del tot inexistent.
Ja lluny d’aquí.
Però com partir? Sempre hi ha ponts.
El pont de Brooklyn, aquest, però, me l’estimo.                          
Albirat des d’aquell pont
tot és formós,
i l’aire és tan pur
quan hom el travessa.
Sempre sembla encalmat
tot i que els cotxes
circulin com a bojos. Per tant,
caldrà que sigui un altre pont,
tots els ponts tenen quelcom,
no recordo cap pont lleig.

Contrasten aquests poemes amb el relat “Una adorable criatura” que Truman Capote fa de l’actriu a “Música para camaleones”, excel·lent llibre de relats breus, on l'autor s'expressa amb la seva prosa senzilla i clara com un rierol de muntanya, segons paraules del mateix escriptor.
Capote ens mostra una Marilyn fresca, dubitativa, addicta ala tranquil•litzants, imprevisible i encantadora, què, a més, somiava en interpretar el paper d’Ofelia en els grans teatres. Qui havia de dir que tot aquest glamour acabes tant tràgicament!














Marilyn Monroe amb Truman Capote a Nova York
(1955)

diumenge, 14 de novembre del 2010

Carlos Resano Vasilchik - Obra pictòrica

Vaig conèixer en Carlos Resano fa uns 15 anys. Rehabilitava un edifici proper a l’Avinguda de la Diagonal. Em va sorprendre el seu cognom i , acabat d’arribar d’Argentina, el seu incipient català, que insistia a parlar-me, malgrat que jo, en una pretesa i equivocada cortesia, l’evitava.
Avui el seu domini del nostre idioma fa palès la seva intel•ligència i el seu tarannà obert.
Durant anys hem col•laborat en diverses obres, deixant-me treballar a gust, seguint el meu criteri i sense imposar-me res.
Ara, casualment, he descobert la seva faceta pictòrica. La pintura d’en Resano és potent, de traç gruixut i cromatisme accentuat, d’una plasticitat primigènia que, aquesta petita mostra, no expressa en  tot el seu potencial.

La reinterpretació que fa de la pintura més clàssica i els seus olis de traç mínim però contundent auguren, si l'autor es deixa anar per una temàtica més personal, un pintor de talent que pot arribar molt lluny.


dimecres, 10 de novembre del 2010

Homenots: Gaudí - Josep Pla

Aquests dies, en que la Sagrada Família ha estat notícia, recomano llegir, del llibre “Homenots”, la semblança sobre Gaudí que Josep Pla escriu amb el seu preuat mestratge.

En una cinquantena de pagines, l’escriptor ens mostra els grans trets de la personalitat de l’arquitecte genial què, de sempre, ha estat per sobre de modes i escoles.

En Pla es meravella de què, el grup que era l’impulsor de les obres, li encarregues a Gaudí la construcció del Temple; per dir-ho amb les seves paraules: Com fou possible que aquest petit món de la beateria més reaccionària passés de la mediocritat reconeguda i proclamada de l’arquitecte Villar (iniciador de l’obra) al lliurament de la direcció arquitectònica al senyor Gaudí?

El relat descriu el començament de les obres, la seva lentitud, les penúries econòmiques i els atacs, talment com ara, dels elements més progressistes de l’època.

Amb pocs mots en Pla ens exposa les nombroses dificultats que va vèncer l’arquitecte i la seva obsessió per continuar, fos com fos, el seu somni.


dilluns, 8 de novembre del 2010

Poemes - Josep López Badenas (II)

L'amic Pep López té una fina sensibilitat que es manifesta ens uns poemes delicats i, si és el cas, molt expressius. Aquí teniu una petita mostra del seu art:

DONA D’AIGUA

Aigües quietes, transparents com
un espill, reflecteixen la imatge
d’esguard fred, absent, d’etèria bellesa
i edat sense temps.
La Dona d’aigua.
Impossible atrapar-la,
fugissera i fonedissa, quan els dits
toquen la superfície líquida
fuig -no pas per por- apareixerà
novament, -quan l’abelleixi-
per tant, l’espera és inútil.
Ella tria, quan i a qui ofereix
la seva imatge.

No dóna res. Potser, va fer-ho
alguna volta. Ningú ho sap.
La dona d’aigua escolta atenta,
no explica res, hermètica,
la seva intimitat, el seu món,
sols a ella pertanyen, fa d’espectadora.
Pren el que li sembla deixant la resta.
Talment com fan les fades i deesses
de l’Olimp,

               és... La Dona d’aigua.
---------------------------------------------------------------

EL TEMPS QUE FUIG

Dies curts vençuts per la foscor.
Lluny, queda el so de les revetlles, just un
record a la memòria. Els arbres s’han guarnit
amb tons càlids, grocs, ocres, i vermells, per
retornar a la terra l’escalfor que el sol els arrabassa.
Els mercats ofereixen els saborosos fruits de la
tardor; cantonades i places escampen
l’inconfusible olor de les parades de castanyes.
Temps per recordar als éssers que ens han deixat,
tal vegada, portarem flors en aquell racó on
                                            reposen les despulles.

Un capvespre, -els dies son tant curts!-
Ens corprenen llums i músiques prou
conegudes, plenes de bons desitjos;
després, la cantarella d’uns nens, què,
generosos reparteixen munts de diners i
suposada felicitat. Travessem el solstici,
enrere resta un altre bocí de temps.

 Solquen l’espai estols d’orenetes.
Pels carrers esclaten rialles d’infants, porten
palmes, els grans rams de llorer
i d’olivera. Comprem el darrer llibre,
més endavant el menat d’herbes remeieres.
Delerosos, tastem els novells fruits primerencs.

Nits breus, fugisseres.
Aules desertes, silencioses, buides...
Música de revetlles; la màgia del foc acompanya
el solstici. Un altre tom al rellotge del temps,
d’aquest temps que ens empresona,
sense donar-nos cap opció; cal seguir-lo
fent camí, sense saber
                                 com, quan, ni on finirà.
-----------------------------------------------------------------
ESPART I OLIVERERS

                      Al pare, “el tio José”, fill de Larva (Jaén)

Empolsinats camins menen vers un mar
d’oliverers aclaparats sota un sol implacable.
Agres i pedregosos turons poblats de
matolls d’espart, farigola i ginesteres;
refugi d’escurçons i llangardaixos.

 Sota la freda claror d’una lluna d’acer,
el sagal d’onze anys -no pas més- després
d’una dura jornada seguint el solc de la
rella, la cal•ligrafia que resta dibuixada
damunt la pàgina de l’extensa i àrida
planura -la seva aula-, retorna a la llar
conduint una parella de mules tant
esllomades com ell, seguit de prop
pel seu fidel ca, mestre alçant perdius
o encalçant conills i llebres, que
donen sabor i un color diferent a
les menges.

 El monòton soroll de les peülles i el cant
d’un mussol solitari posen música a
la tonadilla, que conta uns amors prohibits,
resolts amb la lluentor de les navalles. Unes
migas l’esperen al redós del foc. a la
                               paret hi pengen uns rosaris.

                                                                         maig - octubre  2010

dilluns, 1 de novembre del 2010

Crim i càstig - Fiòdor Dostoievski

Un atac de lumbàlgia m’ha permès llegir, quasi d’una tirada,“Crim i càstig”, obra mestra de la literatura universal, que tenia pendent des de la meva llunyana joventut.

Que dir d’aquesta novel•la excepcional coneguda arreu i considerada la novel•la psicològica per excel•lència ?

El crim que comet el jove estudiant Raskòlnikov té justificació moral o teòrica ? El homes superiors estan lliures de culpabilitat ? La lluita interna de l’autor de l’assassinat per resoldre aquests dilemes és mostrat per Dostoievski d’una manera magistral i insuperable.

El pes de la culpabilitat es fa cada cop més feixuc i precipita inexorablement a un desenllaç previsible ja expressat en el mateix títol de l’obra.

Potser la pròpia vida de l’autor, condemnat a mort i indultat en el darrer moment davant de l’escamot d’execució, així com la seva vida de jugador empedreït, sempre carregat de deutes, expliquen la seva tendència a explorar els abismes de l’ànima humana que es reflexa en totes les seves obres.

La versió catalana editada per Proa l’any 1929 i reeditada fins a l’actualitat, està traduïda per Andreu Nin, l’històric dirigent del POUM que va viure a Rússia diversos anys. Josep Pla a “Homenots” fa un magnífic relat de la seva coneixença a Moscou i ens mostra, en poques pagines, els trets de la forta personalitat del dirigent polític que posteriorment seria assassinat durant la guerra civil espanyola.

Segons Pla, aquesta traducció és una de les millors que s’han fet en el seu temps, tot i que inclou expressions que estan en desús en l’actualitat.

Trobem a faltar, en aquesta edició i en general en edicions d’obres cabdals, un pròleg introductori que ens ajudi a comprendre el context de l’autor i de l’època a les persones que, com jo mateix, no som més que simples lectors.

Valoració ☼ ☼ ☼ ☼ ☼

Recomanat per lectors amants de les novel•les profundes i amb contingut.

 Abstenir-se lectors de best-sellers.

 Editorial Proa: Cat. 602 pag.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Impedimenta

El món dels blocs creix d’una manera exponencial i és difícil triar el grà de la palla.

Hi ha blocs però que de seguida veus que tenen un valor per si mateixos, pel seu contingut o pel tema que tracten.

Un d’aquests blocs és l’elabora’t pel traductor i editor Albert Lázaro - Tinaut que exposa a la llum pública els seus coneixements en llengües eslaves i l’obra dels escriptors d’aquells països, en el que ell anomena, espai de les cultures perifèriques.

El Bloc es diu Impedimenta i en ell trobareu informació referent a les cultures no escrites en les llengües dominants (anglès, francès, alemany, italià i espanyol).

Entreu-hi i remeneu, hi ha molt per descobrir, i molts autors amagats darrera de les seves “etiquetes”.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Tolstoi o Dostoievski ?

Conferència a càrrec de Xènia Dyankonova, traductora i poeta, a Biblioteca Miquel Llongueras.

Interessant conferència que va destacar els aspectes més importants de la prosa, i les diferències, entre els dos autors més celebrats a Rússia.
Tolstoi és comparat a Homer en les seves precises descripcions de l’entorn i els aspectes comuns de la vida quotidiana.
Dostoievski, segons Nabokov, és molt més dramàtic, a la manera de Shakespeare, i extreu la seva inspiració del fons de l’ànima humana amb personatges generalment torturats pels remordiments, els dubtes i l’ambigüitat, és podria dir que desenvolupa l’anatomia del patiment.
El temps es tractat amb naturalitat per Tolstoi que situa els esdeveniments d’una manera lògica i situa l’acció generalment de dia, al contrari que Dostoievski on el temps és caòtic, concentrat, i a on la nit és important per a torturar-se i dubtar.
L’amor és positiu en Tolstoi, la idea final, a pesar del suïcidi d’Anna Kerenina, és que l’amor triomfa i la vida té un sentit. En Dostoievski la passió és malaltissa i generalment abocada al fracàs, la vida, en el fons, no té sentit amb una mena d’atracció per l’absurd.
Ja siguin per un o altre les nostres preferències, son dos autors imprescindibles per entendre l’evolució de la literatura del segle XIX.

Com a cloenda dues recomanacions d’unes obres acabades de traduir al català:

”El cocodril i altres narracions” – Dostoievski Editorial Accent

“El pare Sergi” - Tolstoi - Lleonard Muntaner Editor

divendres, 8 d’octubre del 2010

La força d'un idioma - Poemes de Carles Salvador i Gimeno (IV)

La força d´un idioma

El Grup de Teatre l'Enfilat ha presentat un espectacle sobre  l'obra de Carles Salvador que inclou la lectura d'uns poemes del mestre. És una petita selecció dels poemaris "Veles i Gavines" i "Vermell en to major"

POEMES

A L'ENCESA - Veles i Gavines (1948)

Dins l´obscura mar hi ha estreles
més baixes que el cel obscur.
Des de lluny no es veuen veles
i el blau de la mar és dur.

Sols hi ha una remor somorta,
de l´onatge que ve i va,
salobre humitat i forta
olor d´algues i quitrá.

I enmig la nit sesnse lluna
quan tota la mar es bruna
i tebi el jaç de l´amor
cada barca amb sa parella
tanca de l´art la parpella…..
i sonriu el pescador.
----------------------------------------------------------

FLORAL - Vermell en to major(1929)
 No vens,imatge, a mi
si no que´m fuges.
Te sento dins de mi
i les dances que fas me commouen.

Vas als meus dits
i és un nou goig el meu tacte;
i als ulls, i un somrís
decora ma faç;
i als peus, i
són alades mes passes.

Llavors t´apartes de mi
-cara imatge- i te veig
volar, au subtil,i possar-te al paper
albí.
I eres, aleshores, el vers,
el poema i el meu esperit.

------------------------------------------------------------------------

“CARLETS” VAIXELL DE JOGUINA - Veles i gavines (1948)

Damunt de la llibreria
tinc un petit bergantí
que, ni de nit, ni de dia
-pobra nau- no fa camí

Aquest vaixell em recorda
l’amplaria de la mar,
el vent que entre corda i corda
xiula horitzons en passar,

el núvol gris fet de glassa
i l´home bru del timó
que fuma i té molta traça
per cantar tota cançó.

Vaixell petit, de joguina,
entre llibres presoner!
Et manca un vol de gavina
i el cántic d´un mariner
per, navegant de bolina,
eixir a alta mar lleuger.

Damunt de la llibreria
tinc un petit bergantí;
quan el mire cada dia
veig que ell, si pogués, faria
per la mar un llarg camí.
--------------------------------------------------------------------------

CANÇO DE LA LLUERNA - Vermell en to major (1929)

Faig amb goig el meu camí
un deler sempre em governa:
 conservar aquest llumí
de la meva vida interna
per el qual tots m´han de dir
          lluerna.
Soc petit com un bocí
despenjat d´estrella eterna;
 transporte damunt de mi
la claror de ma llanterna
i -oh quin goig- me sento dir
          lluerna.
Mai no sé si el meu destí
menará´l pluja i galerna,
si seré com pelegrí
que no trobe cap taverna…..
Més qué hi fa? Que´m puguen dir
           lluerna.
Si m´enlairo amunt d´un bri
per fruir la vida externa
mai no manca un sér mesquí
que´m fa burla sempiterna.
No´m faig cas, si´m poden dir
           lluerna.
Per aixó faig el meu camí
 i un deler sols em governa:
conservar aquest llumí
de la meva vida inerna
perque tots me puguen dir
          lluerna!
-----------------------------------------------------------------------

CANÇO DE LLUNETA - Vermell en to major (1929)

A la lluneta estic
esperant l´amor.
Per on vindrà?-
pregunta el cor.
                        Les joves canten
                        la canço.
                        Elles son blanques;
                        les pendra la morenor
                        mentres esperen i canten
                        l´amor.
Per on vindrà?-
pregunta el cor.
A la lluna estic
esperant l´ amor.
                         Vindrà en un raig de la lluna
                        cantant com un rossinyol
                        si no l´espanta el volar
                        del musol.
A la lluneta estic
esperant l´amor.
Per on vindrà?
pregunta el cor.
                        Vindrà en el raig d´una estrella
                         sonant el dring del seu cor
                         si no l´espanta el xiular
                         del musol.
Per on vindrà?
pregunta el cor.
A la lluneta estic
esperant l´amor.                        
                         Baixarà del cel com ocell
                          embolcallat de claror.
                          No l éspantarà el mirar
                                                   ni el xiular
                                                   ni el volar
                         del musol.
Vindrà buscant la capseta
del teu cor.
Farà una dolça musica…..
                          Si alça el vol
                           quines llàgrimes als ulls
                           i quina enyor!
--------------------------------------------------------------------
Poemes de la Guerra Gran - Vermell en to major ( 1929)
HIMNE DE PAU

 Ha eixit el sol.
Per primera vegada
ha eixit el sol damunt la terra.


Abans tot era dolor
i l’ombra espesa del dies
planava la vida.


Som a l´alba
i es retiren els fusells
- estels fonedissos a la prima llum dial-.

Som a l´alba i a la pau dels camps.
Els avions deturen el vol.
S´enarboren les banderes;
i els mocadors, blancs;

i els cors.
I l´alegria s´eleva com el sol
vers un migdia ple
en el qual ressona el nostre esperit tangible.
en els llavis de cada cosa.
I la mar canta amb la veu manyaga.
I l´horta riu al bes del conreu.
I la muntanya, amb sa veu ancestral,
himenetja l´hora lluenta de la Pau.
I els infants van a escola cada dia
amb una rosa als llavis,
que és el bon signe de la terra triomfadora.


Ha eixit el sol per primera vegada.
Abans tot era dolor
i ara la joia embolcalla el treball
i la fe en el pervindre.
------------------------------------------------------------------------------------
LA FONT D´ENSEGURES   - (Fira de Mostres de la muntanya, inèdit)

A la cova de la Font d´Ensegures va la gent
uns a guarir-se de mal,
altres a fer estiueg.

En la falda del Montcatil
i a l´ombra d´uns oms molts vells,

en els que el ven posa música
de molt variades veus,
raja una font crital.lina
i fresca com la que més.
L´airet amb què es vesteix
porta perfum de roser,de pinassa i de resina,
d´espígol i timonet.

El ces cada dia el pinten
de blau uns blaus angelets.
El sol, com és de muntanya,
ni dins l´agost és ardent.

Des de la Font d´ Ensegures
el paisatge que se veu
és de serres i muntanyes,
és de barrancs i masets,
és de bancals i garrigues,
és d´ocres, grisos i verds.
Hi ha muntanyes treballades
i entre paret i paret
els bancals en escaleta
tenen blats d´encantament
o el braços verds de les vinyes
o el volum dels ametlers.


Per la plaça de la Fontl
´estiuejant fa passeig;la damisel.la polida,
l´estudiant batxiller,
el capella de les monges,
l´industrial, el burgés,

el llaurador de la Plana,
l´ama grassa, l´home sec,
la senyora encodillada
que lluu l´or de seu adreç……
 Les espardenyes de veta
I altres classes de calcer
assegen i beuen l´aigua
i respiren l´aire net.
....  ....   ...   ...   ...   ...   
Per la plaça de la Font
l´estiuejant fa passeig
puix l´aigua tan fresca i fina,
com el cristall transparent,
al malalt dóna salut
i apetit a que la beu.

dijous, 30 de setembre del 2010

Mil sols esplèndids - Kaled Hosseini

Mil sols esplèndidsDesprès de l’èxit internacional de “El caçador d’estels” aquesta novel•la narra la relació entre dues dones afganeses des de l’entrada de les tropes soviètiques a l’Afganistan, fins a l’arribada de les tropes nord-americanes a Kabul.

La vida de les dones afganeses se’ns mostra amb tota la seva duresa, en un ambient islàmic tancat i integrista.

És revelador el procés progressiu de degradació de la dona que culmina amb l’arribada al poder dels talibans amb el seu codi moral (?), que no permet ballar, mirar la televisió, escoltar música, treballar, etc., que han de fer les vídues?, morir-se de gana directament?.

La novel•la és molt interessant, tot i que no arriba a assolir, en el meu entendre, la màgia de la novel•la anterior.

El llibre és més esfereïdor si pensem que, altra vegada, sembla que els talibans, a poc a poc, estan guanyant la partida.

Que serà d’aquest país i de les seves dones?

Puntuació  ☼  ☼  ☼  

Adient per als preocupats pels esdeveniments i les condicions socials del món.

Contraindicat per als que no suporten els ambients islàmics.

Editorial Amsterdam: Cat., 366 pag.

dimarts, 28 de setembre del 2010

84, Charing Cross Road - Helen Hanff

La correspondència entre una escriptora nord-americana i el seu llibreter londinenc, durant 20 anys, per adquirir llibres rars i, per a mi, quasi tots desconeguts.

Aquesta relació epistolar, al principi formal, es va fent paulatinament més planera i cordial. Com la correspondència te lloc durant i desprès de la Segona Guerra Mundial, hi ha un intercanvi de paquets de menjar, des de Nord-americà cap a Anglaterra, on hi havia racionament, que ajuda a fer la relació més estreta, tot i que no deixa, en el fons de tenir un aire molt britànic.

El recull demostra un amor intens pels llibres, a pesar de que l’autora no vol saber res de les novel•les, i es fa llegir amb simpatia, cosa que tinc que agrair a l’excel•lent bloc “Bugs eat books” ( feia més de 3 anys que el tenia aparcat a la llibreria...)

De tota manera cal dir que, més enllà de la meitat, es fa una mica reiteratiu i previsible en el seu plantejament formal.

Per cert, tot i la llarga relació epistolar, l’autora no va anar a Anglaterra i no va conèixer mai el seu corresponsal.

El llibre va passar al cinema amb Anthony Hopkins i Anne Bancroft de protagonistes. La recordo vagament com molt emotiva i plena de sensibilitat.

Puntuació ☼ 

Recomanable per les ànimes sensibles i amants dels llibres.

Contraindicat pels que no suporten les histories excessivament previsibles i lineals.

Editorial Anagrama: cast., 126 pag.