La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dimecres, 22 d’abril de 2020

·Cròniques del Parkinson" ( X )


“Des del confinament”

Nuestra soledad en las obras de Edward Hopper – VEIN MagazineAvui repasso les Cròniques i me n’adono que fa mig any que no en faig cap. Això que vol dir, que he interioritzat tant la malaltia que no tinc necessitat de escriure-ho, o bé que la mandra m’ha impedit fer-ho?

Potser és una mica de tot, de fet crec que la meva malaltia evoluciona lentament com sembla que és un fet habitual si els símptomes són bàsicament tremolors i una certa inestabilitat motora, Això ens dona un ample marge per tenir l’esperança de que les pitjors seqüeles de la malaltia no m’acabin afectant. Altra cosa és la pèrdua gradual de la visió que em fa dificultós llegir amb comoditat, tot i que la tecnologia ens ajuda (lupes electròniques, ebooks i fins i tot aplicacions que et llegeixen) de manera que ara  tinc temps per llegir una obra pendent des de sempre: “Ulisses” de James Joyce. Un consell, si no teniu un cert grau de masoquisme no entreu en aquest parany, és una obra difícil, a estones incomprensible, amb referències literaries amagades únicament entenedores pels experts.

Per contrarestar aquest turment intercalo una novel·la negra excel·lent: “Irene” de Pierre Lemaitre, que recomano vivament.

Com mitigar aquestes disfuncions? (per dir-ho així), de fet ajuda molt la pràctica de l’exercici físic: caminar, estiraments, fisioteràpia, logopèdia, etc, i fer treballar la ment com estudiar anglès, l’eterna assignatura pendent.

I ara què? Amb el confinament pel coronavirus totes les nostres pautes de comportament s’han evaporat i diluït. Les caminades han estat substituïdes per passejades al voltant de la taula del menjador i el passadís. Els estiraments i la fisioteràpia professional s’han transformat en automassatges maldestres i la logopèdia en cantades desafinades al bany. L’estudi es basa en els nombrosos cursos d’anglès recopilats en tots aquests anys amb resultats més aviat mediocres, molts dels quals no funcionen perquè el seu sistema operatiu ja no és compatible amb el meu ordinador.

 Ara, per variar ,he iniciat l’estudi de l’alfabet Braille, de concepció molt senzilla, basat en les variacions de sis únics punts agrupats de tres en tres amb una lògica cartesiana. És un bon exercici tàctil i sensorial.

Aquesta sacsejada inesperada ens trenca tots el nostres esquemes vitals. Serem capaços de canviar alguns dels comportaments socials més nocius? Algunes coses hauríem de gestionar diferent per no caure en les mateixes mancances. Tinc els meus dubtes però aquesta és una oportunitat única per intentar-ho.

La geologia i l’estudi dels fòssils m’ha fet interioritzar que la supervivència de les especies és limitada i es pot produir un col·lapse inesperat. Recordem, per exemple, l’extinció dels  dinosaures, molt coneguda, però també dels mamuts, els trilobits, les torri-te-les, els nummulits i tants d’altres.

Que no sigui la nostra espècie la inductora de la seva pròpia extinció, pensem que si això passés la Terra seguiria girant al voltant  del Sol i navegant indiferent a través d’un espai infinit anomenat Univers.

Mentrestant, alguns amics i coneguts han traspassat en soledat, deixant-nos el cor encongit i trasbalsat i amb la tristesa de la seva mancança.Sortosament molts d'altres han superat la infecció i ens mostren que això es pot superar.

Somio, quant tot això acabi, en passejar per la platja i fer realitat un poema que vaig escriure fa temps:

La Platja

Camino per la platja deserta
i els meus peus deixen empremtes,
a la sorra fina.

Empremtes que les onades
aniran esborrant,
com s’esborra la meva memòria
al pas fugisser del temps.

On queden els records en aquesta horabaixa?

El sol de ponent
pinta el cel de colors daurats,
groguencs i ataronjats,
abans d’arribar la foscor de la nit.

Camino per la platja
i el fil daurat dels meus pensaments
es trenca en mil bocins
per la remor de les onades.

Camino per la platja
i veig els pescadors immòbils,
a la vora de la mar,
pendents del fil,
com qui espera l’impossible.

Camino, i no puc parar
perquè els meus pensaments
m’aclaparen,
i sento, lluny de mi,
una veu que em crida
i segueixo caminant
fins que arriba la nit.


Cuideu-vos,  sigueu feliços.i Bon Sant Jordi

dilluns, 6 d’abril de 2020

Carpas para la Wehrmacht - Ota Pavel



Curiosa novel·la curta escrita pel fill del protagonista, el periodista esportiu Ota Pavel com a teràpia per superar la malaltia mental que patia.

La narració és centra en les vivències del seu pare, un venedor d’aspiradores Electrolux, entre els anys 30 i 40 el segle passat.

El pare de l’Ota era un home extravertit, apassionat de la pesca i capaç de vendre qualsevol cosa a la gent més refractaria.

El relat és entretingut , força divertit i de fàcil lectura j tot i ajudar a l’Ota a superar la seva malaltia no va poder evitar la seva mort soptada, als quaranta-dos anys, deguda a un atac de cor.

Valoració:  @  @  @

Recomanat  per passar una bona estona sense escalfar-se el cap.

Contraindicat  si cerqueu una novel·la complexa.

Sajalin Editor :  125 pagines.

Per saber-ne mésOta Pavel