La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dilluns, 8 de novembre del 2010

Poemes - Josep López Badenas (II)

L'amic Pep López té una fina sensibilitat que es manifesta ens uns poemes delicats i, si és el cas, molt expressius. Aquí teniu una petita mostra del seu art:

DONA D’AIGUA

Aigües quietes, transparents com
un espill, reflecteixen la imatge
d’esguard fred, absent, d’etèria bellesa
i edat sense temps.
La Dona d’aigua.
Impossible atrapar-la,
fugissera i fonedissa, quan els dits
toquen la superfície líquida
fuig -no pas per por- apareixerà
novament, -quan l’abelleixi-
per tant, l’espera és inútil.
Ella tria, quan i a qui ofereix
la seva imatge.

No dóna res. Potser, va fer-ho
alguna volta. Ningú ho sap.
La dona d’aigua escolta atenta,
no explica res, hermètica,
la seva intimitat, el seu món,
sols a ella pertanyen, fa d’espectadora.
Pren el que li sembla deixant la resta.
Talment com fan les fades i deesses
de l’Olimp,

               és... La Dona d’aigua.
---------------------------------------------------------------

EL TEMPS QUE FUIG

Dies curts vençuts per la foscor.
Lluny, queda el so de les revetlles, just un
record a la memòria. Els arbres s’han guarnit
amb tons càlids, grocs, ocres, i vermells, per
retornar a la terra l’escalfor que el sol els arrabassa.
Els mercats ofereixen els saborosos fruits de la
tardor; cantonades i places escampen
l’inconfusible olor de les parades de castanyes.
Temps per recordar als éssers que ens han deixat,
tal vegada, portarem flors en aquell racó on
                                            reposen les despulles.

Un capvespre, -els dies son tant curts!-
Ens corprenen llums i músiques prou
conegudes, plenes de bons desitjos;
després, la cantarella d’uns nens, què,
generosos reparteixen munts de diners i
suposada felicitat. Travessem el solstici,
enrere resta un altre bocí de temps.

 Solquen l’espai estols d’orenetes.
Pels carrers esclaten rialles d’infants, porten
palmes, els grans rams de llorer
i d’olivera. Comprem el darrer llibre,
més endavant el menat d’herbes remeieres.
Delerosos, tastem els novells fruits primerencs.

Nits breus, fugisseres.
Aules desertes, silencioses, buides...
Música de revetlles; la màgia del foc acompanya
el solstici. Un altre tom al rellotge del temps,
d’aquest temps que ens empresona,
sense donar-nos cap opció; cal seguir-lo
fent camí, sense saber
                                 com, quan, ni on finirà.
-----------------------------------------------------------------
ESPART I OLIVERERS

                      Al pare, “el tio José”, fill de Larva (Jaén)

Empolsinats camins menen vers un mar
d’oliverers aclaparats sota un sol implacable.
Agres i pedregosos turons poblats de
matolls d’espart, farigola i ginesteres;
refugi d’escurçons i llangardaixos.

 Sota la freda claror d’una lluna d’acer,
el sagal d’onze anys -no pas més- després
d’una dura jornada seguint el solc de la
rella, la cal•ligrafia que resta dibuixada
damunt la pàgina de l’extensa i àrida
planura -la seva aula-, retorna a la llar
conduint una parella de mules tant
esllomades com ell, seguit de prop
pel seu fidel ca, mestre alçant perdius
o encalçant conills i llebres, que
donen sabor i un color diferent a
les menges.

 El monòton soroll de les peülles i el cant
d’un mussol solitari posen música a
la tonadilla, que conta uns amors prohibits,
resolts amb la lluentor de les navalles. Unes
migas l’esperen al redós del foc. a la
                               paret hi pengen uns rosaris.

                                                                         maig - octubre  2010

1 comentari: