Estem davant d’una novel·la singular amb personalitat pròpia i prosa
característica.
Carlos Fuentes, escriptor mexicà, cosmopolita, políglota i molt
cultivat, ens relata de vida d’Artemio Cruz explicada en primera persona, des
de la perplexitat d’un atac sobtat que el portarà a la mort.
El protagonista repassa la seva vida, vida feta d’esforç, despietada i
dura, a la recerca de l’èxit i el poder, passant per sobre del que sigui
necessari, sense escrúpols i sense manies.
Però aquesta actitud vital té un preu: la soledat i l’aïllament.
La novel·la està estructurada d’una manera contrapuntística basculant
entre els atacs de dolor intens fins als records del passat, saltejats, no
lineals, records que, a poc a poc, ens mostren la vida i la personalitat del
protagonista.
Hi ha un cert barroquisme en les descripcions, especialment en el tram
final de la novel·la, i les expresions, entenc que mexicanes, són freqüents.
Aixó propicia, en alguns paràgrafs especialment extensos, a fer una
lectura en diagonal, la qual cosa em fa sentir un xic culpable per no respectar
la voluntat de l’autor, però no puc evitar-ho.
És de lamentar el cos de la lletra de les dues edicions que he pogut
trobar a les biblioteques públiques, lletra minúscula que no té en compte la
comoditat ni l’edat del lector, la qual cosa quasi em va obligar a abandonar la
lectura d’aquesta novel·la notable i diferent.
Valoració: @ @ @
Recomanable per lectors curiosos i amants del boom
sud-americà.
Contraindicada si cerqueu una lectura fàcil i planera.
Editorial Mondadori: 240
pag.
A “La muerte d’Artemio Cruz” és fa referència al magnífic “Concerto Grosso
nº 9", de Friedrich Haendel que podeu sentir a continuació:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada