Un instant a la platja.
Els vaig veure travessar el sorral,
apropant-se a la riba, tot cercant la pilota.
El seus cossos esbelts, joves i plens d’energia
destacaven sobre el blau de les onades.
El seus ulls reflectien la blancor de l’escuma.
Un vent suau feia voleiar els seus cabells i
empenyia la pilota platja enllà.
Els nens corrien i cridaven aliens al seu destí.
El seu joc era ple de l’alegria de viure.
Jo, assegut a la vora del moll, els mirava
enyoradís d’una joventut passada,
que no havia de tornar.
Però, que importava?
Era viu i podia contemplar la pltja,
podia resseguir l’embat de les onades
i sentir el seu brugit infinit.
Era l’hora baixa del capvespre i tot traspuava
serenor,
Lentament vaig tornar cap a casa,
allà, la dona que estimava, m’esperava.
Aquest poema a guanyat el primer premi de poesia de l'Espai de la Gent Gran de l'Esquerra de l'Eixample.
Amb el Coronavirus no s'ha pogut celebrar...
Som vius encara i podem veure i sentir les onades a la platja. Tot traspua serenor i a casa ens esperen. Ja no som joves, però podem gaudir dels petits plaers de la vida. Molts records i una abraçada ben forta, Carles!
ResponElimina