Tot va començar, ara deu fer uns 3 anys, amb una
certa paralització, al caminar, del brac esquerre,que no balancejava i mantenia
rígid enganxat al meu costat.
Això va durar uns mesos durant els quals Teresa, la
meva dona, m’anava dient, quan anàvem a caminar: Mou el braç!
Res però ens feia sospitar el que vindria a
continuació i així al cap d’un temps jo mateix vaig detectar un tremolor entre
els dits índex i polze que s’anaven tocant sense la meva voluntat i, a més, si
volia aturar-los, havia de concentrar-me i pensar constantment que havia de fer-ho.Com és evident no pots
estar-te tot el dia pensant en aturar el tremolor...
Aleshores anàrem al neuròleg que confirmà la meva
sospita des del moment de començar el tremolor, tenia Parkinson,
una malaltia degenerativa cerebral que afecta, bàsicament, el control del
moviment.
Acceptar que tens una malaltia degenerativa que no
té cura, que avança inexorablement i que et portarà a paratges i situacions
desconegudes, no és fàcil. Et consola el pensar que, si més no així ho crec,
les probabilitats de que tinguis Alzheimer i puguis perdre el teu jo, són reduïdes
i ben mirat encara vols pensar que has tingut sort.
A partir d’aquí venen les consultes a Internet per
entendré, per copsar els efectes evolutius de la malaltia, per veure o
endevinar que acabarà succeint a llarg termini. Aleshores comences a conèixer
més símptomes que no havies detectat o reconegut, com la pèrdua d’olfacte des
de feia anys i que tu havies pensat que era degut al fet d’haver sigut un gran
fumador ja feia uns quants anys.
Aleshores entens que aquella rigidesa al caminar és
típica de la malaltia, que un cert embarbussament al parlar també és conseqüència
del mateix, així com una certa lentitud en els moviments.
I ara, amb el cap ple d’informació, inicies el següent
pas que és cercar un centre de reconegut prestigi per fer el seguiment de la
malaltia, de la seva evolució imparable, inexorable.
I és així que acabo a l’Hospital Clínic de
Barcelona, a on hi ha una unitat de diagnòstic i tractament dels trastorns del
moviment que confirmen el primer diagnòstic, tot assegurar-me que estic en una
primera fase de la malaltia.
Ara, ja passat un cert temps, el tremolor del braç
esquerra ha disminuït lleugerament però ha començat el del braç dret, la
rigidesa al caminar és irregular i pot fluctuar durant el dia.
Bé, ara sé que la malaltia és deguda a un dèficit
de dopamina, un neurotransmissor que permet a les neurones cerebrals
comunicar-se entre si. Per alguna raó desconeguda, el meu cos ha deixat o
alterat el seu ritme de síntesis d’aquesta substància i això dificulta el meu
moviment i la meva agilitat.
Passa el temps i els símptomes s’incrementen amb un
cert tremolor de la mandíbula. Tot plegat ens porta a començar amb una
medicació pal·liativa d’efectes incerts i poc clars.
La descoberta de l’Associació Catalana per al Parkinson
em permet conèixer altres malalts i poder assistir a conferències i diversos
tractaments com logopèdia, psicòloga, gimnàs adaptat, etc. Tot i que ara penso
que encara no ho necessito ben segur que em seran necessaris en un futur
indeterminat però, probablement, no molt llunya.
Perquè escric tot això? No ho se pas, tinc
necessitat de escriureu i ja està. Calen mes raons? Potser és la meva teràpia.
(Continuarà...)
