Novel·la coral ambientada a la postguerra espanyola en
la que queda exposada, de manera crua i sense concessions, la misèria moral i
econòmica de l’època.
Novel·la fragmentaria amb multitud de personatges,
quasi tots perdedors, que saltironeja d’un a l’altre, sense solució de continuïtat,
reflectint unes vivències minúscules, moltes vegades sòrdides i francament
depriments.
La primera part és enlluernadora, desprès penses si
tota l’obra serà similar i, quan constates que si, l’ànim et decau
lleugerament.
En els darrers capítols però les histories prenen una
certa continuïtat i l’obra arranca el vol altra vegada.
Destaca la humanitat de l’autor envers les prostitutes
i algun dels seus clients.
Considerant l’època en la que va ser escrita (1945 – 1950)
la novel·la devia causar impacte per la seva franquesa i temàtica.
Camilo Jose Cela demostra, desprès de “La familia de
Pascual Duarte”, el seu domini de la llengua castellana amb tot un reguitzell
de frases fetes i modismes que la meva generació encara ha conegut però que
probablement desconeixen els nostres fills.
Tot i que l’autor era un provocador amb tendències al histrionisme que el feia antipàtic, cal reconèixer la seva capacitat creativa a
la recerca sempre d’uns camins expressius originals, recerca que el va portar
fins aconseguir el Premi Nobel de Literatura l’any 1989.
Puntuació: @ @
@ @De lectura imprescindible si voleu conèixer un dels mestres de la literatura castellana.
Contraindicat si teniu avorrides les novel·les antropològiques ambientades a la postguerra civil espanyola.
Editorial
Planeta:
330 pag.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada