Cròniques del Parkinson - ( VI )

El bisbe de la teoria de l’alliberament, Pere Casaldàliga, establert a Brasil, ha fet 90 anys. Comenten a Catalunya Radio que pateix la malaltia del Parkinson, amb problemes de mobilitat i una veu molt prima, destaquen però que té el cap molt clar . Aquesta noticia em fa recordar que l’antic alcalde, rector i afiliat al PSUC, de Santa Coloma, Lluís Hernàndez, ja desaparegut, també va patir la malaltia.

Començo a fer logopèdia, es tracta de reforçar la veu de manera que les cordes vocals no perdin elasticitat. Els exercicis són senzills, molt repetitius, fent escales i intercalant els sons, regulant la respiració. Un dels exercicis consisteix en bufar aire dintre d’una ampolleta d’aigua mitjançant un tub de plàstic de 30 cm. de llarg i 0,8 cm. de diàmetre. És el que se’n diu tècnica lax vox i la podeu trobar a YouTube. Si a més de bufar feu diversos sons i practiqueu cada dia una estona, podreu cantar aviat el Rigoletto.

Tota aquesta practica m’ha permès fer una conferència a la Biblioteca Vapor Vell sobre el tema “Àfrica, terra de conflictes”, i parlar durant quasi dues hores sense els problemes de veu que em preocupaven. Això per a mi ha sigut un desafiament i la bona acollida ha estat reconfortant, de manera que ja estic pensant com millorar-la.

La practica de la fisioteràpia també dona els seus fruits i la Teresa em diu que mai havia caminat tant dret com ara, jo que sempre anava amb el cap tirat endavant. Ja ho diuen els castellans: A la vejez viruelas.

He començat a prendre levodopa, el medicament estrella d’aquesta malaltia, medicament que no l’atura, però si que combat els seus efectes. La finalitat és per reduir els tremolors, bàsicament de les mans. Els resultats són relatius, però en qualsevol cas hi ha una millora evident, tot i que no absoluta. Potser a la llarga s’haurà d’augmentar la dosi, cal, de tota manera, anar amb compte amb els efectes secundaris ja que pot produir comportaments additius, com el joc, les compres compulsives, etc. Només faltaria aquesta!

És curiós, escric aquestes cròniques i em sento totalment alliberat, com si tot això no m’afectes, mentre escric escolto l’adàgio d’Albinoni, la musica em transporta, tanco els ulls i la meva ment viatja a indrets desconeguts on no hi ha dolor ni patiment, on tot és calma i tendresa.

Sigueu feliços.

(Continuarà...)