Els meus poemes

Un instant a la platja.

Els vaig veure travessar el sorral,

apropant-se a la riba, tot cercant la pilota.

El seus cossos esbelts, joves i plens d’energia

destacaven sobre el blau de les onades.

El seus ulls reflectien la blancor de l’escuma.

Un vent suau feia voleiar els seus cabells i

empenyia la pilota platja enllà.

Els nens corrien i cridaven aliens al seu destí.

El seu joc era ple de l’alegria de viure.

Jo, assegut a la vora del moll, els mirava

enyoradís d’una joventut passada,

que no havia de tornar.

Però, que importava?

Era viu i podia contemplar la pltja,

podia resseguir l’embat de les onades

i sentir el seu brugit infinit.

Era l’hora baixa del capvespre i tot traspuava serenor,

Lentament vaig tornar cap a casa,

allà, la dona que estimava, m’esperava.

Aquest poema a guanyat el primer premi de poesia de l'Espai de la Gent Gran de l'Esquerra de l'Eixample.

Amb el Coronavirus no s'ha pogut celebrar...

 

Cròniques del Parkinson - ( X I )

“Un punt d’inflexió”

 A la vida hi han uns moments que marquen un punt d’inflexió, punts o fets que marquen un abans i un desprès, alguns són molt potents com el descobriment del nostre primer amor, el primer viatge en solitari a l’estranger, el nostre casament, el naixement d’un fill, etc...

D’altres són més subtils, més discrets i difícils de copsar, fets que poden passar desapercebuts per nosaltres mateixos.

 Ahir em va passar un d’aquets fets que, tot i ser banal, et fan pensar. Va succeir a La Caixa, a on el meu pretès agent em va oferir un rellotge detector de caigudes, incendis i altres desgràcies que segons ell em podria salvar la vida, una vida pel que és veia evident ,pel meu aspecte, era precís protegir pel mòdic preu d’uns vint i pico eurets al mes.

Aleshores vaig entendre que havia assolit un punt d’inflexió definitiu, que havia entrat, ja plenament, en el grup de la gent gran i que l’anterior punt d’inflexió que va ser el dia que em van deixar seure ,per primer cop, al metro, únicament havia sigut un avís precursor del que vindría després.

De tota manera ara penso que mentre puguem escoltar ofertes semblants amb filosofia no cal patir, com diuen els castellans: “Ladran luego cabalgamos”

O no era així?

 Sigueu feliços.

(Continuarà...)

Defensa cerrada - Petros Márkaris

Márkaris és un escriptor d’origen grec que ha creat el personatge de l’inspector Kostas Jaritus, home senzill que ha de resoldre casos policíacs de manifesta complexitat.

 

Aquesta novel·la s’emmarca de ple en el gènere de la novel·la negra. En aquest cas l’aparició sobtada, desprès d’un terratrèmol, d’ un cadàver en una esllavissada serà el desencadenant d’una investigació que anirà complicant-se progressivament.

L’autor domina la trama i la fa desenvolupar sense dificultat portant-la a un final potser un poc previsible i intercalant, a més, algun conflicte personal del comissari amb la finalitat  d’humanitzar el personatge.

Un detall curiós, per reiteratiu, és les continues referències al trànsit infernal de la ciutat d’Atenes la qual cosa ens fa pensar que l’autor n’està força tip.

No soc gaire amant de la novel·la negra perquè crec que el seu esquema narratiu és tancat, reiteratiu i previsible. De tota manera, de tant en tant, pot ser agradable llegir-ne alguna per desintoxicar-se de la literatura més seriosa.

Valoració:  @  @  @

Recomanat pels amants de la novel·la negra.

Contraindicat si no la podeu suportar.

Tusquets Editores:  416 pagines

Per saber-ne més:   Petros Márkaris

·Cròniques del Parkinson" ( X )

“Des del confinament”

Avui repasso les Cròniques i me n’adono que fa mig any que no en faig cap. Això que vol dir, que he interioritzat tant la malaltia que no tinc necessitat de escriure-ho, o bé que la mandra m’ha impedit fer-ho?

Potser és una mica de tot, de fet crec que la meva malaltia evoluciona lentament com sembla que és un fet habitual si els símptomes són bàsicament tremolors i una certa inestabilitat motora, Això ens dona un ample marge per tenir l’esperança de que les pitjors seqüeles de la malaltia no m’acabin afectant. Altra cosa és la pèrdua gradual de la visió que em fa dificultós llegir amb comoditat, tot i que la tecnologia ens ajuda (lupes electròniques, ebooks i fins i tot aplicacions que et llegeixen) de manera que ara  tinc temps per llegir una obra pendent des de sempre: “Ulisses” de James Joyce. Un consell, si no teniu un cert grau de masoquisme no entreu en aquest parany, és una obra difícil, a estones incomprensible, amb referències literaries amagades únicament entenedores pels experts.

Per contrarestar aquest turment intercalo una novel·la negra excel·lent: “Irene” de Pierre Lemaitre, que recomano vivament.

Com mitigar aquestes disfuncions? (per dir-ho així), de fet ajuda molt la pràctica de l’exercici físic: caminar, estiraments, fisioteràpia, logopèdia, etc, i fer treballar la ment com estudiar anglès, l’eterna assignatura pendent.

I ara què? Amb el confinament pel coronavirus totes les nostres pautes de comportament s’han evaporat i diluït. Les caminades han estat substituïdes per passejades al voltant de la taula del menjador i el passadís. Els estiraments i la fisioteràpia professional s’han transformat en automassatges maldestres i la logopèdia en cantades desafinades al bany. L’estudi es basa en els nombrosos cursos d’anglès recopilats en tots aquests anys amb resultats més aviat mediocres, molts dels quals no funcionen perquè el seu sistema operatiu ja no és compatible amb el meu ordinador.

 Ara, per variar ,he iniciat l’estudi de l’alfabet Braille, de concepció molt senzilla, basat en les variacions de sis únics punts agrupats de tres en tres amb una lògica cartesiana. És un bon exercici tàctil i sensorial.

Aquesta sacsejada inesperada ens trenca tots el nostres esquemes vitals. Serem capaços de canviar alguns dels comportaments socials més nocius? Algunes coses hauríem de gestionar diferent per no caure en les mateixes mancances. Tinc els meus dubtes però aquesta és una oportunitat única per intentar-ho.

La geologia i l’estudi dels fòssils m’ha fet interioritzar que la supervivència de les especies és limitada i es pot produir un col·lapse inesperat. Recordem, per exemple, l’extinció dels  dinosaures, molt coneguda, però també dels mamuts, els trilobits, les torri-te-les, els nummulits i tants d’altres.

Que no sigui la nostra espècie la inductora de la seva pròpia extinció, pensem que si això passés la Terra seguiria girant al voltant  del Sol i navegant indiferent a través d’un espai infinit anomenat Univers.

Mentrestant, alguns amics i coneguts han traspassat en soledat, deixant-nos el cor encongit i trasbalsat i amb la tristesa de la seva mancança.Sortosament molts d'altres han superat la infecció i ens mostren que això es pot superar.

Somio, quant tot això acabi, en passejar per la platja i fer realitat un poema que vaig escriure fa temps:

La Platja

Camino per la platja deserta

i els meus peus deixen empremtes,

a la sorra fina.

Empremtes que les onades

aniran esborrant,

com s’esborra la meva memòria

al pas fugisser del temps.

On queden els records en aquesta horabaixa?

El sol de ponent

pinta el cel de colors daurats,

groguencs i ataronjats,

abans d’arribar la foscor de la nit.

Camino per la platja

i el fil daurat dels meus pensaments

es trenca en mil bocins

per la remor de les onades.

Camino per la platja

i veig els pescadors immòbils,

a la vora de la mar,

pendents del fil,

com qui espera l’impossible.

Camino, i no puc parar

perquè els meus pensaments

m’aclaparen,

i sento, lluny de mi,

una veu que em crida

i segueixo caminant

fins que arriba la nit.

Cuideu-vos,  sigueu feliços.i Bon Sant Jordi

Carpas para la Wehrmacht - Ota Pavel

Curiosa novel·la curta escrita pel fill del protagonista, el periodista esportiu Ota Pavel com a teràpia per superar la malaltia mental que patia.

La narració és centra en les vivències del seu pare, un venedor d’aspiradores Electrolux, entre els anys 30 i 40 el segle passat.

El pare de l’Ota era un home extravertit, apassionat de la pesca i capaç de vendre qualsevol cosa a la gent més refractaria.

El relat és entretingut , força divertit i de fàcil lectura j tot i ajudar a l’Ota a superar la seva malaltia no va poder evitar la seva mort soptada, als quaranta-dos anys, deguda a un atac de cor.

Valoració:  @  @  @

Recomanat  per passar una bona estona sense escalfar-se el cap.

Contraindicat  si cerqueu una novel·la complexa.

Sajalin Editor :  125 pagines.

Per saber-ne més :  Ota Pavel                                                                  

La mujer de verde - Arnaldur Indridason

L’escriptor islandès A. Indridason es un autor que es mou en el terreny de la novel·la negra amb obres que ens mostren l’ambient, els paisatges i el clima dels països escandinaus.

Els seus personatges són més aviat freds, solitaris i tancats en si mateixos, freqüentment aclaparats per traumes antics no resols que condicionen les seves vides.

En aquesta obra destaca la incomunicació del comissari que ha de resoldre el cas amb la seva filla adolescent i drogoaddicta. Crec que hi ha un estereotip molt gastat al presentar sempre els investigadors com essers desplaçats, amargats i generalment infeliços. Perquè els inspectors no poden ser gent normal amb vides anodines? Potser  el cas més paradigmàtic d’aquest tipus de personatges senzills seria el comissari Maigret de George Simenon. 

La nostra novel·la gira al voltant de la troballa d’un cadàver antic que amaga un cas de violència de gènere explicat amb una contundència aclaparadora i magistral. El relat és dur i, potser, una mica irregular, però compleix abastament les expectatives d’una novel·la negra estendard.

Crec que queda clar que no soc un gran amant d’aquest tipus de literatura, entre altres coses perquè en el fons és previsible i tòpica, però de tant en tant, en petites dosis, és agradable.

Valoració:  @  @  @

Recomanable pels incondicionals de la novel·la negra.

Contraindicada si no us agraden descripcions dures de violència de gènere.

Editorial RBA:  297 pagines.

Per saber-ne més:  Arnaldur Indridason                                            

Clarissa - Stefan Zweig

Aquesta és la darrera obra que va escriure Stefan Zweig abans de suïcidar-se colpit pels estralls del nazisme durant la Segona Guerra Mundial.

La novel·la recrea la vida d’una dona des de la infantesa fins a la fi de la Primera Guerra Mundial. El relat té la presició estilística habitual d’aquest autor amb pinzellades psicològiques notables.

La trama s’endinsa en les conseqüències de la relació de la protagonista, d’origen austríac i un jove francès, potencial enemic, durant la guerra. La solució d’aquest conflicte, un xic rebuscada, ens deixa lleugerament sorpresos i el desenllas final de la novel·la ens sorpren del tot per la seva contundència i simplicitat.

De tota manera Stefan Zweig és un autor de lectura fàcil, d’aparença sencilla peró de contingut potent i agradable de llegir.

Valoració:  @  @  @

Recomanada a tots els amants d’aquest escriptor i en general a tothom que li agradin les histories ben contades.

Contraindicada si cerqueu un relat trepidant i aventurer.

Editorial Acantilado:  190 pagines.

Per saber-ne més:  Stefan Zweig                           

"Cròniques del Parkinson" - ( IX )

“No em tractis com un malalt, tracta’m com una persona”

Des de que vaig fer públic que tenia Parkinson he detectat, en els amics i coneguts, un tracte diferent ja que, al veurem, el primer que em diuen és: Com estàs? No em diuen: Hola, que tal?

I jo estic com sempre, a vegades lleugerament tremolos, en altres moments potser un xic inestable al caminar, però completament lúcid i observador d’aquest comportament dels altres que no saben exactament com tractar-te.

La gent no s’adona que al dir-me: Com estàs? em fa recordar el que em passa, el que tinc, el que s’ha convertit en el centre de la meva lluita per no perdre l’alegria de viure.

Aquesta dificultat per tractar a l’amic, al conegut, o fins i tot, al familiar, amb naturalitat, es fa palesa abastament a les residències de gent gran, on es pot observar que el tracte als nostres avis és completament infantiloide, com si en el seu deteriorament, s’haguesin convertit en criatures.

La premonició de que això li podia passar a portat a una bona amiga a silenciar la seva malaltia, tot i que és força evident, per tal d’escapolir-se a la llàstima pública, que tot i ser ben intencionada, ens situa en un pla diferent.

Entenc que no és fàcil, però hauríem de fer tots un esforç per intentar que les relacions amb els malalts, d’aquesta o altres malalties, siguin el més naturals possible i lluny dels estereotips habituals.

Sigueu feliços
                                                                 (Continuarà...)   

Cosmos - Carl Sagan

Carl Sagan va ser un astrofísic que va excel·lir fent de dibulgador científic i explicant l’Univers al gran públic a traves d’una sèrie de 13 documentals innovadors i d’excel·lent factura.

Aquesta obra, pensada per emetre per la televisió, va ser molt aplaudida i visionada arreu del món. L’essència d’aquell treball és la base d’aquest llibre que ens explica la formació de l’Univers des de el Big Bang fins els nostres dies.

Per aquestes pagines naveguem a traves del Cosmos visionant estrelles, galàxies , nebuloses, supernoves i forats negres, en un espai quasi infinit i inabastable.

Deixeu volar la imaginació i endinseu-vos en aquest Univers exterior en el qual el planeta probablement habitable mes proper, de l’estrella Alfa Centauri, està a 4 milions d’anys llum !!!

I en el rerefons de tota l’obra és plantejen les grans preguntes: Hi ha vida més enllà del nostre Sistema Solar? I en cas afirmatiu: Serà una forma de vida similar a la nostra, basada en el carboni i els aminoàcids, o serà una cosa totalment diferent?

La conclusió, ara per ara, és que no tenim altre món que aquest i faríem bé de cuidar-lo perquè el seu equilibri és fràgil i fàcilment podem estar abocats a la nostra extinció (recordeu l’extinció dels dinosaures?) doncs això.

Valoració:  @  @  @  @

 

Recomanat si teniu un esperit obert que vol mirar més enllà dels nostres límits.

Contraindicat si no voleu escalfar-vos les neurones excesivament.

  

Per saber-ne més:   Carl Sagan    
                         

"El callejón de los milagros" - Naguib Mahfuz

Aquesta és una novel·la coral centrada en les vides dels habitants d’un carreró de El Caire. Un modest carreró en el que el café, la barberia, el basar, un bloc de pisos i els seus inquilins forment un microcosmos de gent atrapada per les seves contradiccions ambicions i menudeses.

“El callejón de los milagros” és l’obra més coneguda del primer i únic Premi Nobel de Literatura  arab, l’any 1988, l’egipci Naguib Mahfuz, escriptor prolífic i força desconegut entre nosaltres.

L’obra esta redactada d’una manera lineal amb escriptura molt senzilla i transparent, destacant, en cada capitol , les vivencies d’un personatge.

En certa manera aquesta novel·la, escrita als anys quaranta, emb recorda “El edifició Yacubian” de l’escriptor  Alaa al-Aswuani, tot i que aquesta, de publicació molt recent, té una trama més actual en la que ja apareix l’islamisme radical.

Valoració:  @  @  @  @

Recomanada per a tothom ja que és de lectura fàcil i agradable.

Contraindicada en cas de que no us agradin les histories senzilles de cultures diferents a la nostra i les redaccions planeres.

Editorial Booket:  320 pagines

Per saber-ne més:   Naguib Mahfuz

                                       

Matar a Pablo Escobar - Mark Bowden

Aquest és un relat de no ficció sobre la vida, fets i especialment, la cacera del narcotraficant colombià Pablo Escobar, que en el seu moment va ser considerat un dels 10 homes més rics del món per la revista Forbes.

El relat és força agil i, en el fons, sorprenent perquè ens mostra una societat en la que la vida humana no té cap valor, on tot té un preu i la corrupció que genera el narcotrafic és immensa.

La caiguda de Pablo Escobar comença quan té aspiracions polítiques i els Estats Units reclament al govern colombià que talli els enviaments de cocaïna al mercat nortamericà.

A partir d’aleshores el seguiment, recerca i desmantellament del càrtel de Medellín seran implacables amb una guerra soterrada que farà milers de morts i on la tecnologia electrònica de localització telefònica tindrà un paper essencial.

Però mort Pablo Escobar i desmantellat el cartel de Medellín creieu que s’ha acabat el problema? Res d’això, el cartel de Cali, directe competidor del de Medellín, seguirà enviant droga al nord i si aquest és destruït seran els mexicans del cartel de Sinaloa o d’altres els que continuaran en aquest tràfic que destrueix tantes vides dels nostres joves.

Aquest tema també va ser tractat per Gabriel Garcia Marquez a l’obra “Noticia de un secuestro” on relata els pitjors anys i fets d’aquesta època convulsa de Colombia.

Valoració:   @  @  @

 Recomanable com a relat periodístic d’una realitat dels nostres díes.

Contraindicat si cerqueu una novel·la estàndard.

Per saber-ne més:  MarkBowden

 Editorial RBA : 304 pagines.                                      

"Alex" - Pierre Lemaitre

“Alex” és una novel·la negra de l’escriptor francès Pierre Lemaitre que forma part d’una trilogia sobre l’inspector Camille, home intuïtiu i sagaç acomplexat per la seva curta estatura.

La novel·la és molt potent, a vegades fins i tot dura, però té una intensitat insòlita i uns girs inesperats que fan que el teu interès per la trama no decaigui en cap moment.

A  la meitat del relat creus que ja tot està dit i penses que farà l’escriptor amb les 150 o 200 pagines que et queden per llegir, però no cal patir, Pierre Lemaitre ens té un munt de sorpreses guardades que ens faran entretinguda la lectura restant.

Pierre Lemaitre es va fer famós al guanyar el Premi Goncourt, l’any 2013, amb la novel·la èpica “Ens veurem allà dalt” ambientada a la primera guerra mundial de la qual he rebut molt bones referències i està al meu sarró de les lectures pendents.

En definitiva, recomano llegir-lo i, si sou amants de la novel·la negra, ja esteu corrents a cercar-lo a la biblioteca més propera.

Valoració:  @  @  @  @  @

Recomanable en tots els aspectes.

Contraindicada si sou un xic aprensius.

Editorial Bromera:  496 pagines

Per saber-ne més:  Pierre Lemaitre

Els contes del meu sarró (V) - "El somni"

El somni

Ahir vaig somiar amb la Montserrat F. Tenia 16 anys i des de el primer dia que la conegué em vaig enamorar d’ella en un primerenc i tendre amor adolescent. Coincidíem a un agrupament escolta on hi havia una secció de noies i  organitzàvem,  alguns diumenges, unes petites festes casolanes a la part del darrera d’una perruqueria de la mare d’un company.

Tot era innocent, ens capbussàvem en un món desconegut, però encisador, a les palpentes.

Recordo que era la revetlla de Sant Joan, era una nit màgica, potser la primera nit en la que fèiem un ball tots sòls, sense la supervisió dels monitors. Al tocadiscs posàvem cançons d’Adamo, tendres i meloses, ensucrades, d’en Serrat, d’Adriano Celentano, dels Beatles, dels Gringos...i ballàvem maldestres, procurant no sobrepassar-nos en l’abraçada.

Jo estava encegat i li vaig dir que l’estimava, que volia sortir amb ella, que desitjava conèixer-la millor, que...,però no vaig reeixir, no volia ni parlar-ne, no sentia el mateix que jo. Que hi podia fer? Era jove e inexpert, no sabia seduir una dona com fan els galans de les pel·lícules. La tristor s’apoderà del meu cor, la festa s’havia acabat, res ja no tenia sentit i m’havia d’enretirar, marxar ben lluny d’ella i intentar sobreposar-me.

I així va ser, res no és per sempre i el remoli de l’existència ens atrapa i empeny endavant, vaig deixar els escoltes i mai més he tornat a trobar-la, fins avui, en un somni carregat de nostàlgia per un temps passat que no pot tornar.

Ara, si he de fer cas del somni, és una dona madura, de cabells grisos i silueta més aviat plena, carregada de fills que volten als seus peus amb edats indefinides. Serà realment com l’he somiat? Com puc tenir la certesa?

Sento una tibantor a la cama, tinc una contracció i em desperto tot seguit, el meu cap està ple d’imatges que em fan tornar al passat, encara fosqueja, però al carrer comença a sentir-se la remor d’un nou dia.

Intento reordenar els pensaments, qui era aquella dona que em mirava? Finalment ho tinc clar, era la Montserrat F. que em mira, cinquanta anys més tard d’aquella revetlla de Sant Joan, tot dient-me, sense paraules, que encara era aquí entre nosaltres, que la nostra vida ha estat plena, amb dificultats però també amb èxits i benaurances.

I ara que escric aquests mots, penso que potser no era ella, que tot és fruit de la meva imaginació desbocada i delirant imaginació  encesa per la ingesta del Sinemet Plus, medicament que prenc per combatre el Parkinson i que em provoca somnis evocadors que a traves de la nit m’han fet retornar a l’adolescència,als anys en que tot encara era possible i tot estava per fer.                                

Creu de Sant Jordi a la Fundació Carles Salvador

Creu de Sant Jordi 2019

La Generalitat de Catalunya ha concedit la Creu de Sant Jordi a la Fundació Carles Salvador en reconeixement de la seva tasca de preservació i divulgació del llegat del mestre, gramàtic i poeta Carles Salvador, figura cabdal de les lletres valencianes i de la innovació pedagògica del segle XX.

"1984" - George Orwell

Acabo de llegir aquest clàssic modern que va ser premonitori del que està passant i pot arribar a ultrapassar en el més hiperbòlic dels nostres somnis.

George Orwell ens mostra un món controlat pel Partit i el Gran Germà, en una societat on no hi ha pensament individual i a on la discrepància ens porta a la desaparició.

Orwell va escriure aquesta utopia negativa (distòpia) desprès de la seva experiència a la Guerra Civil Espanyola i en plena Segona Guerra Mundial contra el nazisme. Aquestes experiències totalitàries marquen l’esperit de la trama a on els protagonistes intenten infructuosament decidir el seu destí.

La novel·la impressiona i fa pensar si, en l’època del Big Data i el control dels mitjans informàtics per grans grups que escapen a la nostra supervisió, no són una antesala del que pot arribar a succeir a les nostres societats democràtiques.

En qualsevol cas es tracta d’una gran novel·la, escrita amb claredat narrativa i progressiva angoixa existencial. Si no l’heu llegit no us la podeu perdre.

Valoració:  @  @  @  @

Recomanable per a tothom i especialment pels joves.

Contraindicada si no voleu conèixer un possible futur no desitjable.

Per saber-ne més:   George Orwell                             

Delicioso suicidio en grupo - Arto Paasilinna

Curiosa novel·la que explora la tendència dels finlandesos al suïcidi, incentivada per la soledat, la foscor, el clima, l’alcoholisme, etc.

Arran de la trobada casual de dos suïcides en el mateix escenari es forma un grup que pretén organitzar un suïcidi col·lectiu.

El viatge en autocar, cap al seu destí final, li serveix a l’autor per descriure les vicissituds i angoixes vitals de cada aspirant a la mort prematura.

La novel·la tracta el tema amb delicadesa i un fi toc d’humor que facilita la lectura, però aquest tractament no evita que en el fons el relat sigui una crítica ferotge a la nostra manera de viure actual, que ens deixa a mercè de la soledat i el desassossec.

La novel·la és molt llegible, de prosa senzilla i directa, tot i que, a la fi, és una mica repetitiva.

L’autor, totalment desconegut per nosaltres, és molt famós a Finlàndia, amb una extensa obra publicada.

Valoració:  @  @  @

Recomanable en general (ha tingut molt bona acollida al Club de Lectura de la Biblioteca Vapor Vell).

Contraindicada si teniu tendències depressives.

Circulo de Lectores:  255 pagines.

Per saber-ne més:  Arto Paasilinna.