El banquer anarquista - Fernando Pessoa

Fernando Pessoa és el més cèlebre escriptor en llengua portuguesa del segle passat i part de la fama li bé dels seus escrits sobre els seus pensaments reflectits entre d’altres, al “Llibre del desassossec”, pot ser la seva obra més coneguda.

“El banquer anarquista” és un divertiment de l’autor que reflexa la seva capacitat pel sofisme i la polèmica al fer d’aquest oximorom (figura poètica que consisteix a unir dos temes contradictoris o contraris) un conte llarg inclassificable: Com pot ser un banquer anarquista?

Aquesta és la qüestió! I Pessoa és capaç de resoldre (encara que no convèncer) aquesta contradicció.

L’obra, a més, inclou l’assaig ”Elogi de la indisciplina” que reflexa, un cop més, la tendència a la insubmissió de l’autor portuguès.

Valoració:   X  X

Recomanat pels amants dels assaigs o contes amb polèmica inclosa.

Contraindicat pels amants de la novel·la estricta.

Edicions 62 – La Magrana:  77 pag.

Zapatos italianos - Henning Mankell

Henning Mankell desprès de fer emmalaltir d’Alzeimer el comissari Wallander i tancar la famosa sèrie de novel·la negra, ha seguit escrivint amb la seva mestria habitual.

No recordo qui va dir “Jo soc jo i la meva circumstància”, (això ho dèiem en els cercles universitaris estudiantils per justificar-nos d’alguna cosa i quedar bé), però jo afegiria a la circumstància “ i el meu paisatge”.

Sempre he cregut que algun polític mesetari intransigent, ordenancista i poc amant del pacte, esta influït pel paisatge planer, extens, sense matisos, fred i de clima extrem del centre del nostre país germà.

Perquè dic tot això?, perquè les obres de Mankell estan influïdes pel seu paisatge nòrdic, fred, boirós, amb pluges i nevades habituals i persistents.

“Zapatos italianos”, títol certament estrany, és una novel·la diferent, de pocs personatges, que gira al voltant de la vida d’un metge colpit per un error mèdic, que s’enfronta, desprès de viure molts anys en solitud a una illa deserta i isolada, amb el seu passat.

Novel·la inicialment freda, va a poc a poc assolint una calidesa humana poc habitual a mesura que el protagonista accepta el seu passat i l’accepta.

Nota: He llegit aquesta novel·la amb un e-book piratejat i he pagat el meu pecat perquè no esta complert !, en consecuencia no he pogut llegir el final  i haure de cercar l'original.

De tota manera poc dir-vos la meva opinió:

Valoració:  X X X X

Recomanable per les persones que els agraden les novel·les amb sentiments però sense fer-ne ostentació.

Contraindicat pels que esperen la novel·la habitual d’en Mankell.

Editorial Tusquets:  372 pagines (si esta complert !).

                    

Llibertat - Jonathan Franzen

Franzen és el millor representant de la nova novel·lística nord-americana i la seva darrera obra, “Llibertat”, ha representat l’esclat mundial d’aquest autor.

“Llibertat” és una novel·la familiar, a on els Berglund, el Walter, la Patty i la seva parella de fills (noi i noia, no podia ser d’altra manera) són analitzats minuciosament amb una dissecció profunda dels seus pensaments i sentiments més íntims.

L’estructura de l’obra alterna successivament els personatges i els dona veu pròpia, d’un capítol a un altre.

La novel·la és extensa, algú m’ha suggerit que estaria millor més reduïda, ja que es dilata en el temps en un període de 25 a 30 anys, seguint l’evolució anímica i vivencial dels protagonistes. El seu començament és enlluernador, amb frases memorables sorprenents que et fan pensar que aquest autor té molta corda i recursos estilístics diferents de l’habitual.

Però el relat transcendeix les vivències dels personatges perquè l’autor situa l’obra en el temps actual, en la nostra època, en el context ambiental de la guerra d’Irak, en la preocupació pel canvi climàtic i la conservació de les especies amenaçades.

Jonathan Franzen és un ornitòleg aficionat molt expert, i els ocells tenen un protagonisme important en el seu llibre. De fet l’autor aprofita els viatges per promocionar la seva novel·la per fer observacions d’ocells, com en el seu darrer viatge a Espanya, durant el qual es va desplaçar fins als Monegros per observar un ocell en perill d’extinció.

En resum, “Llibertat”, és una novel·la llarga, minuciosa, fàcil de llegir perquè els personatges són planers, gent com nosaltres, que dubten, vacil·len i segueixen endavant com poden i, a més, és una novel·la ancorada en el nostre temps, en un ambient fàcilment identificable.

Valoració:  X X X X

Recomanable pels amants de les novel·les ben construïdes i originals.

Contraindicat si preferim les novel·les breus i concises.

Editorial Columna:  812 pag.      

Carta al pare - Franz Kafka

Qui no ha llegit Franz Kafka alguna vegada? Tothom ha llegit “La metamorfosi” i hem sentit a parlar de “El procés”, però les claus de la seva obra són en general, desconegudes.

Una aproximació a l’obra d’aquest escriptor centreeuropeu ens la dona la lectura de “Carta al pare”, llarguíssima carta al seu pare, tot i que no va ser enviada mai al destinatari, on explica els greuges que la seva personalitat li han causat.

El senyor Kafka era una persona expansiva i de forta personalitat, i això aclaparava al jove Kafka que era més aviat tímid i un xic apocat.

Aquest relat, ple de referències, anècdotes familiars i retrets, sembla una mica exagerat, segons dades del que sabem ara de la família Kafka, però potser la fèrtil imaginació de l’autor magnifica uns fets que per nosaltres no seriem més que la molèstia de tenir un pare massa dominat.

La carta, de tota manera, reflexa a la perfecció la complexa, tortuosa i vacil·lant personalitat del seu autor i, a més, ens mostra, en tot moment, que Kafka domina, inclús en la seva correspondència personal, el ritme i el sentit de l’escriptura.

Valoració:  X  X  X  X 

Recomanat  pels que volen saber-ne més dels seus autors.

Contraindicat  si teniu causes pendents amb el vostre pare.

Editorial  Debolsillo:  117 pag.

                                                                                  

Barcelona cau - Valentí Puig

Un altra novel·la ambientada a l’època de la Guerra Civil Espanyola, en aquest cas, en els darrers tres dies de la caiguda en mans de les tropes franquistes, de la ciutat de Barcelona.

És un relat breu, editat amb lletra apta per a persones amb dificultats visuals, la qual cosa permet una lectura molt rapida que ens facilita el camí cap a altres lectures més interessants

Novel·la previsible i força tòpica, que se situa entre els personatges foscos del submón dels delators i la quinta columna d’un ambient en descomposició a l’espera del canvi de regim, sense un fil conductor sòlid i convincent.

Potser exagero i sóc massa dur, però és el que penso, tot i que he d’advertir que generalment no suporto els relats sobre la nostra guerra civil, relats que trobo reiteratius i molt previsibles, i que salvant obres puntuals com “Los girasoles ciegos” de Alberto Méndez, magistral, i “Pa negre”, del finat Emili Teixidor, en general no desperten el meu interès. 

Valoració:   X  X  

Recomanable: Pels amants dels relats ambientats a la Guerra Civil.

Abstenir-se en cas contrari.

Editorial Proa: 170 pag.

En la mort d'Emili Teixidor

Darrerament la dalla escapsa massa escriptors.

Avui ens ha deixat Emili Teixidor.

No més he llegit de la seva obra “Pa negre”, em va agradar, tot i que les misèries de la nostra postguerra no es el meu tema predilecte.

Emili Teixidor tenia aspecte d’esser un bon home, lleugerament irònic i sorneguer quan calia, les seves recomanacions de llibres s’havien d’escoltar i, si podies, seguir, era un gran defensor i divulgador de la lectura, aquest hàbit cada dia més escàs.

Les lletres catalanes estan de dol...

Nura - Guiem Soldevila

El diumenge, casualment, vaig anar  a un concert a l’església de Collbató. Hi havia una actuació d’un cantautor, per a mi desconegut, en Guiem Soldevila, menorquí de naixença i d’esperit.

Em vaig quedar clavat al banc de l’església davant  la potència, la musicalitat, la força de les cançons d’en Guiem, que ens oferí el seu últim treball discogràfic: “Nura”, musicant un llarg poema de Ponç Pons, un poema potent, ple de suggeriments i enyors per una Menorca paradisíaca perduda en el temps.

En Guiem Soldevila és un music jove, amb molt de talent, al qual desitgem una llarga i reeixida  carrera. Recomano seguir-lo i escoltar-lo, pocs cantautors actuals tenen el seu sentit del ritme i la capacitat de fer d’un poema difícil una cançó inoblidable. 

El concert forma part del cicle organitzat per l’Associació d’Amics de L’Orgue de Collbató, entitat que promou tot un seguit d’actuacions, moltes de franc, ara que no hi res gratuït !, de molta volada i que es d’agrair en un poble tan petit com aquest.