La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

divendres, 25 de maig del 2018

Els meus contes (III): "El quadre"



Fa 15 anys que no he sortit del soterrani, des de la darrera exposició impressionista itinerant. La mostra va ser molt agradable.

Ara estic aquí, a les fosques, entre un Monet i un Cézanne poc valorats, sotmès a unes condicions de temperatura i humitat uniformes i tan controlades que  la meva existència és insípida.

Perquè, jo em dic, no puc pujar a la sala d’exposicions?. És que sóc pitjor que aquell Toulouse-Lautrec que tots admiren? Jo sóc un Pissarro, amb molt orgull, i no hauria d’estar aquí sempre tancat.

Avui ha vingut un restaurador i ha remenat tots els quadres del soterrani. Sembla que es prepara alguna cosa, potser em pujaran a la sala gran. Ah!! Com m’agradaria estar penjat allà dalt, a la vista de tothom.

El millor és quan venen els grups de visitants amb un guia i escolten les explicacions i veus que a mesura que entenen el sentit de la pintura aquesta els agrada més.

Però també hi ha els indiferents, els que passen ràpidament i tan sòls et dediquen una mirada lleugera plena de desinterès, Perquè venen? Perquè és el que cal fer? Perquè toca?

Bé, no sé si fer-me il·lusions, ara per ara tot està en silenci i no veig clar el meu destí.

De fet jo tinc una història al darrere. Pissarro em va pintar per encàrrec d’un marxant que tenia el quadre mig emparaulat per un fabricant adinerat. Tot semblava lligat però, en el darrer moment, se’n va desdir i el quadre, a mig pintar, va restar molt de temps a un racò de l’estudi del pintor.

Pissarro pintava habitualment paisatges i aquest, que reflexa l’entrada del poble de Voisins, el va acabar el 1872 venent-lo a un comerciant del poble conegut del marxant.

Ah, quina vida! Em van penjar a una sala carregada de sofàs, gerros, cortines, figuretes I tauletes on rebien les visites,  més fosca que una cova. Sense llum, els meus colors s’entristien I perdien la seva frescor, els visitans, indiferents, prenien el te I les pastes que els oferia la senyora de la casa. Ningú em mirava…

Però tot té una fi I al morir el comerciant la seva filla em va vendre, sense cap remordiment, a un representant del museu que casualment estiuejava al poble. Era el meu moment, sortir de la foscor i anar a una galeria d’un museu on tothom em podria admirar i contemplar la riquesa cromàtica d’aquest paisatge.

La realitat però, és que en tots aquests anys únicament he sortit una vegada del soterrani, amb uns quants companys, per anar a una exposició itinerant per Roma, Milà, Brussel·les i Barcelona. Van ser dies gloriosos que ara, en el record, m’ajuden a suportar aquesta espera interminable.

       -------------------------------------------------------------------------                                                      
Aquest conte a guanyat el 3r Premi: Viola de prosa, als Jocs Florals de l’Espai de la Gent Gran de l’Esquerra de l’Eixammple.                                                   

2 comentaris:

  1. Amic quadre, espero veure't aviat en un museu. Mentrestant, saluda de part meva el nostre comú amic Carles.

    ResponElimina
  2. Quan el conservador baixa al soterrani intento que els meus colors estiguin brillants i plens d'alegria cromàtica, però, ara per ara,, no es fixa amb mi i resto a l'espera d'uns temps millors. L'altre dia a TV3 van dir que al MACBA únicament exposen el 20% del seu fons, així que he de tenir paciència. Tanmateix el teu comentari m'ha omplert d'alegria.

    ResponElimina