Finalment la
Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha decidit aclarir un
dubte que no ens deixava dormir i tenia extremadament preocupats.
La polèmica feia dies que corria per la xarxa: Bloc o
blog?, alguns preferien el terme bloc, tot i que podia confondre’s amb una pedra o un roc de grans dimensions o amb una llibreta
de fulls cosits, d’altres, mes viatjats i cosmopolites, preferien el terme blog,
derivat, no hi havia cap dubte, del terme anglosaxó “blogger”.
Ara tot s’ha aclarit, el terme “blog” s’ha imposat
definitivament, probablement degut a la pressió dels mitjans de comunicació i l'IEC ha acceptat i beneit el terme, i jo he descobert que no soc un blocaire
(paraula caiguda en desgracia) sinó un “bloguer”.
Novel·la recomanada pel setmanari “Culturas” de La Vanguardia i per la Sra. Pilar Perez, bona amiga i millor lectora, d’un autor totalment desconegut, de poca obra i amb aquesta, per ara, única traducció que he pogut trobar a l’abast.
Sense saber exactament perquè “Stoner” es pot definir com la novel·la perfecta sobre un personatge gris, professor universitari de literatura medieval, de vida fosca, poc rellevant, i afectada per conflictes personals i acadèmics que ell afronta amb serenitat i un punt d’estoïcisme inexorable i impotent.
El relat, escrit amb una senzillesa aclaparadora, et va atrapant, et fa vibrar amb el personatge, t’indignes amb la seva apatia vital i admires la seva honestedat, transparent i absoluta.
És un personatge que t’entra dins del cor i, a la fi de la lectura, sents que ja forma part del teu imaginari i penses com és possible que una obra d’aquesta qualitat hagi passat desapercebuda fins ara, i voldries que alguna editorial publiqui la resta de l’obra d’aquest autor.
Temes:
·El resum de tota una vida. ·La continuïtat sense fissures.
·La pròpia valoració i el sentit del deure sense escarafalls.
Valoració: X X X X
Recomanable per a tots els lectors sensibles.
Contraindicada si cerqueu un relat de gent triomfadora i fatxenda.
Editorial: Edicions 62: 333 pag.
L’autor:
John Williams (1922 - 1994) professor de literatura, escriptor, editor i poeta nord-americà.
Estem davant d’un monument literari del segle XX , d’una obra equiparable a “Guerra i pau” de L.Tolstoi.
La novel·la esta ambientada durant l’època de la Segona Guerra Mundial, en el setge i alliberament de Stalingrad, però és molt més que això, a més ens parla del Holocaust, de la repressió política dels sistema soviètic en temps de Stalin, del Gulak, la col·lectivització, del Gran Terror de 1937...
És una novel·la coral, polièdrica, amb tants protagonistes que els editors, amb bon criteri, han inclòs un llistat de personatges principals.
És una novel·la dura, colpidora, però en cap cas tremendista, que no cau mai en el recurs fàcil de les descripcions sagnants. A les primeres pagines, un tren, carregat amb presoners jueus s’acosta a un camp d’extermini i comença un relat estremidor, que no truculent, dels horrors dels camps, dels horrors de la guerra, de la fam i del patiment, però al mateix temps de la resistència de la vida que sobresurt d’aquest horror amb força.
La novel·la descriu sense solució de continuïtat diverses situacions simultànies, als camps, al setge de Stalingrad, la repressió política als dissidents o possibles dissidents.
Hi ha passatges a la novel·la de potent força emotiva i poètica, com la darrera carta d’un mare al seu fill des de un gueto ucraïnès.
D’altres tenen força simbòlica, com el contable que va sumant els cadàvers dels jueus morts que va desenterrant per no oblidar-los, per retindre’ls a la memòria.
O la visita d’un capitost de les SS a les obres de construcció d’un camp d’extermini, allà veurem que no solsament hi treballen els membres de les SS sinó, a més, arquitectes, enginyers, químics, lampistes, constructors, etc, “tots eren culpables...”
I a més del terror feixista, hi ha el terror bolxevic, el terror de Stalin, el Gran Terror de 1937, amb la col·lectivització, els trasllats de pobles i ètnies senceres, el Gulak a Siberià, etc, etc.
I com a fons el terror i l’opressió de l’Estat, omnipresent, anihilador de voluntats,a la recerca del servilisme polític, la delació, la denuncia i, si cal, la desaparició física (en deien, condemnat a 10 anys a un camp sense dret a correspondència...).
Pocs llibres ens mostren abastament com aquest, els horrors i la deshumanització que van caracteritzar els règims de Hitler i Stalin pels seus pobles i per la Humanitat en general.
Confiem que fets semblants no es tornin a reproduir. Haurem après alguna cosa aquesta vegada?
Cites:
"L'home no renuncia a la llibertat per propia voluntat."
"Al meu entendre, la vida pot ser definuda com la llibertat. La vida és llibertat. La llibertat és el principi fonamental de la vida que és el límit...Entre la llibertati l'esclavitud, entre la matèria inanimada i la vida."
...No hi ha felicitat més gran que la de ser capaç d'arrossegar l'estómac, fora del campament, cec, una de les cames amputada, i morir en llibertat, encara qu sigui només a deu metres del filferro de pues maliït."(Tot flueix, capítol 9).
Temes principals:
ØEl setge de Stalingrad.
ØL’Holocaust.
ØL’opressió política de l’Estat.
ØEls dubtes enfront la delació i la pròpia supervivència.
Valoració: X X X X X ↑ ↑ ↑
Recomanable i de lectura imprescindible per captar el que veritablement va ser una de les pitjors èpoques històriques de la Humanitat.
Contraindicat si cerquem històries curtes de poc calat.
Galàxia Gutenberg: 1.093 pag.
L’autor:
Vassili Grosman(1905 – 1964), escriptor i periodista soviètic, d’origen jueu, que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial es converteix amb corresponsal de guerra i és testimoni presencial de les batalles de Moscou, Stalingrad, Kurk i Berlin i participa en l’alliberament del camp de Treblinka.
Desprès de la guerra , l’autor entra en conflicte amb l’Estat Soviètic, allunyant-se dels postulats bolxevics per la política de Stalin envers els jueus, i les seves obres són censurades. El manuscrit de “Vida i destí” va ser destruït i les cintes de la màquina d’escriure requisades. Miraculosament una copia va ser fotografiada pel científic Andrei Sakhàrov i publicada a Suïssa el 1980, l’autor mai va veure editada la seva obra mestra...
Bibliografia
"Stalingrado" (1943).
"El libro negro" (amb col·laboració de Ilià Erenburg).
"Per una causa justa" (1954) - Galaxia Gutenberg (2011).
"Vida i destí" (1960) - Galaxia Gutenberg (2007).
"Tot flueix" (1970) - Galaxia Gutenberg (2008).
"Años de guerra" ( 1942) - Galaxia Gutenberg (2009)
"Un escritor en guerra. Vassili Grossman en el Ejercito Rojo (1941 - 1945)" Recopilació. Crítica (2006).
Adjunto un video de "L'hora del lector" dedicat a aquesta novel·la:
El blog "Apunts de Lectura" desitja a tots els seus lectors Bon Nadal i Bones Festes tot esperant, en aquesta època d'incerteses, que puguem arribar a Ítaca..., en companyia de bones lectures.
Giorgio Bassani es
un escriptor italià, d’origen jueu, que situa la major part de la seva obra
literària a la ciutat de Ferrara.
La seva obra més
famosa: “El jardí dels Finzi-Contini” és una novel·la ubicada a l’època de
Mussolini, poc avanç de començar la Segona
Guerra Mundial, en un temps en que comença a fer-se palesa,
d’una manera evident, la discriminació i començament de la persecució dels
jueus italians.
El relat, centrat bàsicament
en els jardins d’aquesta família benestant jueva, narra la relació entre dos
adolescents, la filla de la família i el protagonista, que ens explica la
història en primera persona, d’origen més humil.
Aquesta relació,
dilatada en el temps i situada en un context de creixent aïllament social,
queda condicionada per la diferència de classe i l’evolució dispar dels
sentiments dels protagonistes.
Bassani escriu amb
prosa elegant, detallista, fins i tot, puntillista, amb paràgrafs llargs, molt
adjectivats, que ens descriuen l’ambient del jardí amb tot el seu esplendor.
La trama de la
novel·la és mínima, però tot i així, el meu interès no ha decaigut en cap
moment.
Però cal avisar: Al
Club de Lectura s’ha produït una divisió d’opinions important, alguns membres,
com jo mateix, l’hem trobada excelsa, d’altres literalment pesada i carregosa,
considerant que podria dir-se el mateix amb menys pagines.
De tota manera,
personalment considero que aquest autor ha estat un descobriment i penso
repetir amb algun altre relat dels sis que formen la seva obra cabdal:”La
novel·la de Ferrara”.
Vittorio de Sica va
portar al cinema aquesta novel·la amb sensibilitat, tendresa, i bàsicament
ajustada a l’argument original.
Valoració: X X
X X +
Recomanable si us agraden les novel·les detallistes ben escrites.
Contraindicada si teniu l’ànim poc poètic i us agraden les novel·les d’acció. Edicions Proa: 285 pag.
Llegeixo un altra
novel·la negra per imperatiu del Club de Lectura, però vist el resultat, no em sap greu.
Aquesta novel·la, escrita per Qiu Xiaolong, està ambientada a la Xina
posterior als fets de la plaça de Tian'anment (1989), en plena efervescència pels canvis
introduïts per Deng Xiaoping, el gran reformador.
La trama policial
és força senzilla però al estar entroncada amb una trama política immersa en
les lluites pel poder entre els reformistes i els conservadors, la historia es
potència notablement, al mostrar-nos una Xina complexa i en plena transformació tan social com econòmicament.
Estilísticament el
relat és molt simple, molt fàcil de llegir i sense floritures formals, tot i
que introdueix fragments dispersos de poemes xinesos de l’època clàssica.
El més interessant
és la descripció de l’ambient i “modus vivendi” dels xinesos en l’actualitat
així com el transfons polític que condiciona la vida de la població.
La lectura
d’aquesta novel·la confirma les impressions descobertes amb la lectura de
l’obra “Cisnes salvajes”, comentada fa pocs dies en aquest mateix bloc, de
l’escriptora Jung Chang, sobre la vida de tres
generacions de dones de la seva família seguint la turbulenta historia
del país des de finals del segle XIX fins a l’actualitat.
De fet “Muerte de
una heroína roja”sembla una continuació d’aquella obra i, en certa manera i
salvant les distàncies, la complementa, mostrant un món per nosaltres exòtic i
diferent.
Valoració: X X X +
Recomanable per a tots els públics i especialment pels amants de les literatures
orientals occidentalitzades.
Contraindicada si odiem la cuina xinesa (és un dir...).
De tant en tant cal
llegir alguna cosa lleugera i res millor que una novel·la negra.
“La
veu del violí”, és una novel·la concisa, previsible i
esquemàtica, sense complicacions formals ni complexos esquemes estructurals.
Amb aquesta novel·la Andra Camilleri ens ofereix el
quart relat del comissari Montalbano, personatge intuïtiu i amant de la bona
cuina, creat per Camilleri en honor del seu amic i company de la bona taula i
el bon menjar, Manuel Vazquez Montalban, mort ja fa 9 anys i creador del
detectiu i així mateix, bon gourmet, Pepe Carvalho.
El relat gira, com
no podia ser d’altra manera, al voltant d’un homicidi que el comissari haurà
d’investigar a fons, tot i topar amb l’oposició dels seus superiors.
Camilleri es un
escriptor de fàcil i entenedora lectura, que ens presenta el relat subdividit
en petits apartats que ens permeten seguir la trama en diferents escenaris,
talment com si es tractes d’un guió televisiu, que ens deixa entreveure que l’antiga
professió de l’escriptor era la de guionista.
En general el mòbil
d’un assassinat oscil·la entre la passió i l’ambició, generalment econòmica,
del seu executor.
En el nostre cas
per saber quin és el veritable mòbil de l’homicidi d’aquesta novel·la us caldrà
llegir-la...
Valoració: X X X
Recomanable pels amants de la novel·la negra.
Contraindicada si preferim novel·les obertes, lluny del tema criminal.
Finalment la
Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha decidit aclarir un
dubte que no ens deixava dormir i tenia extremadament preocupats. 
