La frase:

" Si no existís la novetat continua que és escriure, em moriria simbòlicament tots els dies" - Clarice Lispector

dijous, 22 de novembre del 2018

Carta a La Vanguardia__


Sr. Director

La trampa urbana

17:45 Camino tranquil·lament pel carrer Tarragona i de cop i volta el peu dret s’enfonsa dins el desconegut i caic a terra en planxa. Resto uns segons immòbil assimilant el que ha passat i revisant l’estat del meu cos. Sembla que no m’he trencat res però em sento masegat.

Un amable vianant m’ajuda a aixecar-me i puc veure que un registre dels semàfors o l’enllumenat public, de dimensions considerables, no té la tapa corresponent. Passa gent, això s’ha d’avisar. Truco al 012: M’informen que aquesta conversa sera enregistrada. Marqui el 1 per... ,marqui el 2 per..., i aixì fins el 5. Quant parlo amb l’operador em diu que he de trucar al 010 perque això  és cosa de l’ajuntament.
Com soc obedient truco al 010 i em tornen a dir que la conversa serà enregistrada i que marqui, etc. etc. Finalment puc parlar amb un operador i puc denunciar el fet i el perill que representa pels vianants. Acabada la conversa un ordinador al qual no he sigut presentat pretén fer-me una enquesta sobre el servei. Penjo emprenyat.

Espero una estona, no passa res, he de marxar, finalment amb un amable vianant arrosseguem un contenidor de brossa i el posem mig tapant el forat.

21:30 Torno a passar per l’ indret i no han fet res. Tot segueix igual. Penso amb les avies i avis que podrien haver-se trencat el maluc i arruïnar, un xic més, a la Seguretat Social. Però estic content, ara sé que si un dia tinc un accident greu i puc arribar a tenir forces per trucar al 010 o al 012 un amable contestador gravarà els darrers instants de la meva mort per la posteritat.

Cordialment,

Carles Salvador Sales

Carta publicada a La Vanguardia amb el títol "Soc obedient", el dia 24/11/2018, i en el qual encara no han substituït la tapa desapareguda.             

dilluns, 19 de novembre del 2018

Algú com tú - Xavier Bosch


Algú com tu (Paperback)Xavier Bosch ens planteja una novel·la rosa de trama inversemblant, en la que una dona casada té una relació extra matrimonial, de 4 dies, que marcarà tota la seva vida.

Tot plegat segueix els clixés més habituals, l’afer passa a Paris, el protagonista és un home excepcional que ho té tot, bona planta, cultura, bon conversador, atent, detallista, etc.

Llegint aquesta novel·la he descobert qui vull ser en la propera reencarnació: el Jean Pierre, el protagonista d’aquest conte de fades!

Dit això, situat i acceptant aquest entorn i plantejament, la novel·la passa bé, especialment en el tram final a partir del moment de la separació dels protagonistes.

Resultat d'imatges de xavier boschDe fet aquest relat, Premi Ramon Llull, ha originat una gran controvèrsia al Club de Lectura del Vapor Vell i ens hem quedat sorpresos que una novel·la d’aquestes característiques fos el detonant de tanta polèmica.

Valoració:  @  @ 

Recomanable com a novel·la rosa lleugera.                 

Contraindicada si cerqueu literatura més consistent.

Editorial Planeta:  352 pagines.

diumenge, 21 d’octubre del 2018

Cròniques del Parkinson ( VIII )


Ja ha passat l’estiu i estem entrats a la tardor. La malaltia segueix el seu curs inexorable i els tremolors s’han incrementat lleugerament, a més, a la tarda hi ha dies que tinc un neguit intern difícil de controlar, però seguim,,,

Hem començat el Club de Lectura a l’associació amb la lectura de la novel·la “El lector del tren de les 6:27”, del francès Jean-Paul Didierlaurent. És una novel·la diferent i sorprenent, amb uns personatges tendres que es fan estimar. Hi ha 8 persones inscrites i a la primera sessió erem 6 persones. El proper dia comentarem “El laberinto de las aceitunas” d’Eduardo Mendoza, relat, entre negre i humoristic,explicat pel seu protagonista, un detectiu sorgit del frenopàtic.

S’ha fet la Festa Solidaria contra el Parkinson amb resultats una mica, al meu entendre, decebedors. El local, a l’antiga fabrica Damm, era un xic desmarxat, massa gran, amb les diferents activitats desconnectades entre si, disperses i sense possibilitat de fer propaganda exterior ni posar musica que atregui al personal. És una llàstima perquè la causa s’ho mereixia.

Hi ha bones noticies sobre futurs tractaments. A l’Universitat de Barcelona han experimentat un nou component químic que sembla que atura la malaltia i fins i tot arriba a regenerar part de les cèl·lules malmeses. Ara per ara ho han experimentat amb cucs amb Parkinson (?), a vegades els científics són increïbles, i ara faran proves amb ratolins parkinsonians cedits per la Fundació Michael J. Fox, fundació creada per l’actor de la pel·lícula “Regreso al futuro”, al que van diagnosticar la malaltia als 28 anys i desprès d’un any de profunda crisi alcohòlica va ressorgir i crea aquesta fundació de referència mundial, a la que estic subscrit i m’informa  periòdicament de les seves activitats de recerca i divulgació.

Aquesta fundació és un model que em fa pensar que a nosaltres ens caldria un organisme similar o semblant a la Fundació Carreras o Pasqual Maragall, per donar a conèixer la malaltia i recollir fons per la investigació. És dur pensar-ho però ens fa falta un famós implicat.

Sigueu feliços.
(Continuarà...)

dimarts, 16 d’octubre del 2018

Gegants de gel - Joan Benesiu



Novel·la de frontera, de límits, que és desenvolupa a Ushuaia, a la Terra del Foc, a l’Argentina més austral.

En aquest lloc remot es reuneixen, en un bar d’una polonesa, un grup de personatges que  cerquen la solitud i estar lo més lluny possible de les seves vides torturades i insòlites.

Així, al voltant d’una taula de bar, cadascun explica la seva vida, la seva història.

Són histories potents, de repressió, tortura i activisme polític (Xile, Mèxic, Argentina), d’amors perduts, etc.

Tot plegat però està farcit de cites cultes i pensaments filosòfics, ben escrits, però que a la llarga llastren una mica el text i li resten frescor.

Valoració:  @  @ o tres a tot estirar.

Recomanable si voleu fugir a l’hemisferi austral.

Contraindicat si no teniu motius per fugir i esteu prou bé a on esteu (valgui la redundància).

Edicions Periscopi: 296 pagines.

divendres, 21 de setembre del 2018

La ciudad de los prodigios - Eduardo Mendoza


 Feia temps que volia llegir aquesta novel·la, molt celebrada i considerada la millor del seu autor.

Aquestes expectatives, potser exagerades, m’han suposat una certa frustració.

La història es basa en l’ascens d’un pinxo astut i desaprensiu a la Barcelona compresa entre les exposicions universals de 1888 i 1929.

L’autor aprofita la novel·la per explicar-nos la situació social de l’època i les dificultats econòmiques i organitzatives per fer l’exposició del 29.

En aquest ambient confús i especulatiu, el nostre heroi, Onofre Bouvila, sobre camí, a qualsevol preu, per escalar socialment i econòmicament, fins a esdevenir un prohom de Barcelona, tot i ser mirat amb cert menyspreu per les classes benestants de tota la vida.

La novel·la és fàcil de llegir i pot esdevenir interessant en molts aspectes, però al meu entendre sembla, en alguns passatges, un fulletó.

La trama canvia d’escenaris sense solució de continuïtat i alguns personatges són inversemblants i poc creïbles.

El final és molt previsible, tot i que pot deixar una petita escletxa per una possible continuació (que no crec probable).

En definitiva una novel·la distreta, poc exigent, de la que m’esperava molt més.
 
Valoració:   @  @  @

Recomanable si nomes voleu passar l’estona i no sou massa exigents.

Contraindicada si us penseu que és una gran novel·la.

Editorial Seix Barral:  544 pagines.

dimarts, 31 de juliol del 2018

Cròniques del Parkinson - (VII)


A “La Vanguardia” fan una entrevista al senyor Artur Amich, és un malalt de Parkinson que li van diagnosticar als 47 anys i ha publicat un llibre basat en els escrits del seu blog ( conviviendoconelparkinson.com) sobre la malaltia: “Parkinson, y ahora qué?”

En aquest text parla dels efectes, de l’evolució, dels tractaments, de les terapies pal·liatives, etc. És un llibre de referència per a mi i culpable, en gran mesura, de l’origen de les meves cròniques.

Aquesta entrevista m’estimula a escriure una carta al Director de “La Vanguardia”, carta que s’ha publicat el 19/VII/2018:

La malaltia de Parkinson

Sr. Director,

Acabo de llegir l'article sobre el Sr. Artur Amich, que pateix la malaltia del Parkinson i explica la seva lluita diària per superar les limitacions físiques que comporta aquesta malaltia (“Cada minut, cada segon”, Tendencies, 16/VII/2018).

 No és l'únic, lamentablemente que pateix aquesta malaltia, de caràcter degeneratiu i que afecta moltes persones, tot i que no és gaire coneguda. Per exemple no té el reso de l'Alzheimer.

Per millorar la qualitat de vida dels pacients i cercar nous medicaments calen recursos i la societat no pot deixar de recolzar aquestes investigacions. Potser, algun dia,ens  poden ajudar a nosaltres.

Vull destacar la labor que realitza l'Associació Catalana per al Parkinson, que ofereix als seus associats serveis de logopèdia, fisioteràpia, psicologia, etc. Aquests serveis són essencials per acceptar la malaltia i pal·liar, en la mesura del possible, els seus efectes devastadors.
                                      ------------------------------------

Ara arriba l’estiu, totes les teràpies entren en un període letàrgic, cal agafar forces per continuar al setembre i seguir el combat.

Un projecte que em fa molta il·lusió és dinamitzar un Club de Lectura pels associats de l’ACAP, una manera de fer contactes i relacionar-nos més enllà de la malaltia. Ja veurem la resposta dels associats.

Sigueu feliços.
(Continuarà...)

Els meus contes (IV): "El dilema del concurso de cuentos"


Aquest és un conte presentat a un concurs nacional de La Caixa i Radio Nacional   que explica, fil per randa, el dilema en que em vaig trobar l'any passat:

El dilema del concurso de cuentos 

Pedro Garrido era un auténtico amante de los libros, le gustaba leer e incluso tenía un blog donde comentaba las lecturas que había hecho y daba su opinión a unos potenciales lectores del ciberespacio.

De tanto leer tenía la vista miope y cansada y no podía dejar de llevar gafas como hubiera querido siempre desde pequeño.

Al jubilarse se apuntó a unas conferencias en la universidad, que hacían para gente mayor junto con alumnos jovenes y aunque a veces se dormía, en general las encontraba bastante interesantes. Fue en una clase de Historia del Arte especialmente aburrida donde se le ocurrió el cuento, la profesora hablaba y hablaba con voz monótona sobre los cuadros y los marcos suntuosos que les daban prestancia. Los alumnos jóvenes y de edades comprendidas entre dieciocho y veinte años tomaban apuntes frenéticamente. Pedro Garrido pensaba: ¿Cómo podían sacar alguna conclusión de aquel discurso monocorde?

El hecho es que le surgió la idea y, por primera vez en su vida, se puso a escribir un cuento original, un cuento personal extraído de su cerebro, una idea propia que tenía un sentido, un inicio, un pequeño desarrollo y un desenlace sorprendente.

Le salió redondo, sencillo, bien estructurado y efectivo, lo tituló “La galería de arte”, trataba de un critico de arte que visitaba una galería y…, pero esta es otra historia. (ver entrada del 21/03/2017).

Pedro Garrido estaba satisfecho de su cuento, pero ya se sabe, si no te lee nadie tu esfuerzo no tiene ni gracia ni recompensa. Casualmente en el Hogar del Jubilado, donde dirigía un Club de Lectura como voluntario, celebraban por Sant Jordi, unos Juegos Florales.

Animado por una compañera presentó el cuento y para su sorpresa ganó el primer premio, viéndolo publicado en un libro conmemorativo, junto con todos los trabajos presentados.

Para Pedro Garrido esto era impensable y el premio le produjo una euforia sorprendente. De repente quería presentarse a todos los concursos de cuentos posibles, pero sólo tenía uno.

Un único cuento para enviar, si, un cuento casi perfecto, pero que le había dejado la mente en blanco, sin nuevas ideas o posibles argumentos.

Y entonces sucedió, había un concurso nacional de cuentos hecho a su medida, solo tenía que enviarlo y esperar.

Enviarlo y esperar, eso era todo. Pero había una inconveniente, siempre hay un inconveniente en la vida, tenía que ser original y no estar publicado. De hecho su cuento había participado en un concurso y estaba publicado.

Pero, ¿quién lo sabría? ¿Quién podía llegar a detectar aquella pequeña publicación local? Sin darle más vueltas envió el cuento y se olvidó del tema.

Pasados ​​unos días Pedro Garrido recibió una llamada:

- Ha sido seleccionado como finalista del concurso de cuentos. El concurso final se hará el miércoles de la próxima semana en Sevilla y, si puede venir, le enviaremos los billetes de avión para su traslado.
Por cierto, el cuento es original y no ha sido publicado, ¿verdad?

Pedro se quedó sin palabras, bien, dijo, lo tengo en mi blog personal, se llama “Apunts de Lectura”.

- Caramba, le contestaron, consultaremos el tema.

Allí comenzó la desazón de Pedro Garrido, le dolía ocultar el hecho de que el cuento habia sido publicado y por otro lado sabía que si hablaba sería descalificado y él quería saber, de todas todas, si su cuento podía ganar el concurso. Quería saber su recorrido en un concurso nacional, en un concurso en el que, por ahora, estaba situado entre los 15 primeros finalistas, ¡a nivel nacional!

Al día siguiente recibió un correo electrónico:

- No hay problema con el blog, pero,  ¿el cuento es original? ¿No se ha publicado?

La pregunta era directa e insoslayable, no podía hacer como si nada, no podía hacer ver que no sabía las bases del concurso, ¿mentiría o no mentiría?

Aplazó la respuesta, dio vueltas a la cuestión, dudó, pregunto a sus familiares más próximos, pero lo sabía, sabía que no podía seguir, que no podía coger el avión e ir al concurso como si nada. Era todo una tontería, una nimiedad, solo era un concurso de cuentos, no tenía importancia, pero era simbólico, era un engaño y eso era suficiente.

Fue al ordenador y escribió un correo:

- El cuento no es original, ganó unos Juegos Florales locales y se publicó.

Se había acabado el sueño del concurso de cuentos, había resuelto el dilema, con pena, con pesar por no saber hasta donde habría llegado, pero, como mínimo, tenía la conciencia tranquila y, pensándolo bien, ahora ya tenia un argumento para un nuevo cuento.


Aquesta vegada però, no he rebut cap trucada...