Impedimenta

El món dels blocs creix d’una manera exponencial i és difícil triar el grà de la palla.

Hi ha blocs però que de seguida veus que tenen un valor per si mateixos, pel seu contingut o pel tema que tracten.

Un d’aquests blocs és l’elabora’t pel traductor i editor Albert Lázaro - Tinaut que exposa a la llum pública els seus coneixements en llengües eslaves i l’obra dels escriptors d’aquells països, en el que ell anomena, espai de les cultures perifèriques.

El Bloc es diu Impedimenta i en ell trobareu informació referent a les cultures no escrites en les llengües dominants (anglès, francès, alemany, italià i espanyol).

Entreu-hi i remeneu, hi ha molt per descobrir, i molts autors amagats darrera de les seves “etiquetes”.

Tolstoi o Dostoievski ?

Conferència a càrrec de Xènia Dyankonova, traductora i poeta, a Biblioteca Miquel Llongueras.

Interessant conferència que va destacar els aspectes més importants de la prosa, i les diferències, entre els dos autors més celebrats a Rússia.

Tolstoi és comparat a Homer en les seves precises descripcions de l’entorn i els aspectes comuns de la vida quotidiana.

Dostoievski, segons Nabokov, és molt més dramàtic, a la manera de Shakespeare, i extreu la seva inspiració del fons de l’ànima humana amb personatges generalment torturats pels remordiments, els dubtes i l’ambigüitat, és podria dir que desenvolupa l’anatomia del patiment.

El temps es tractat amb naturalitat per Tolstoi que situa els esdeveniments d’una manera lògica i situa l’acció generalment de dia, al contrari que Dostoievski on el temps és caòtic, concentrat, i a on la nit és important per a torturar-se i dubtar.

L’amor és positiu en Tolstoi, la idea final, a pesar del suïcidi d’Anna Kerenina, és que l’amor triomfa i la vida té un sentit. En Dostoievski la passió és malaltissa i generalment abocada al fracàs, la vida, en el fons, no té sentit amb una mena d’atracció per l’absurd.

Ja siguin per un o altre les nostres preferències, son dos autors imprescindibles per entendre l’evolució de la literatura del segle XIX.

Com a cloenda dues recomanacions d’unes obres acabades de traduir al català:

”El cocodril i altres narracions” – Dostoievski Editorial Accent

“El pare Sergi” - Tolstoi - Lleonard Muntaner Editor

La força d'un idioma - Poemes de Carles Salvador i Gimeno (IV)

La força d´un idioma

El Grup de Teatre l'Enfilat ha presentat un espectacle sobre  l'obra de Carles Salvador que inclou la lectura d'uns poemes del mestre. És una petita selecció dels poemaris "Veles i Gavines" i "Vermell en to major"

POEMES

A L'ENCESA - Veles i Gavines (1948)

Dins l´obscura mar hi ha estreles
més baixes que el cel obscur.
Des de lluny no es veuen veles
i el blau de la mar és dur.

Sols hi ha una remor somorta,
de l´onatge que ve i va,
salobre humitat i forta
olor d´algues i quitrá.

I enmig la nit sesnse lluna
quan tota la mar es bruna
i tebi el jaç de l´amor
cada barca amb sa parella
tanca de l´art la parpella…..
i sonriu el pescador.
----------------------------------------------------------

FLORAL - Vermell en to major(1929)
 No vens,imatge, a mi
si no que´m fuges.
Te sento dins de mi
i les dances que fas me commouen.

Vas als meus dits
i és un nou goig el meu tacte;
i als ulls, i un somrís
decora ma faç;
i als peus, i
són alades mes passes.

Llavors t´apartes de mi
-cara imatge- i te veig
volar, au subtil,i possar-te al paper
albí.
I eres, aleshores, el vers,
el poema i el meu esperit.

------------------------------------------------------------------------

“CARLETS” VAIXELL DE JOGUINA - Veles i gavines (1948)

Damunt de la llibreria
tinc un petit bergantí
que, ni de nit, ni de dia
-pobra nau- no fa camí

Aquest vaixell em recorda
l’amplaria de la mar,
el vent que entre corda i corda
xiula horitzons en passar,

el núvol gris fet de glassa
i l´home bru del timó
que fuma i té molta traça
per cantar tota cançó.

Vaixell petit, de joguina,
entre llibres presoner!
Et manca un vol de gavina
i el cántic d´un mariner
per, navegant de bolina,
eixir a alta mar lleuger.

Damunt de la llibreria
tinc un petit bergantí;
quan el mire cada dia
veig que ell, si pogués, faria
per la mar un llarg camí.
--------------------------------------------------------------------------

CANÇO DE LA LLUERNA - Vermell en to major (1929)

Faig amb goig el meu camí
un deler sempre em governa:
 conservar aquest llumí
de la meva vida interna
per el qual tots m´han de dir
          lluerna.
Soc petit com un bocí
despenjat d´estrella eterna;
 transporte damunt de mi
la claror de ma llanterna
i -oh quin goig- me sento dir
          lluerna.
Mai no sé si el meu destí
menará´l pluja i galerna,
si seré com pelegrí
que no trobe cap taverna…..
Més qué hi fa? Que´m puguen dir
           lluerna.
Si m´enlairo amunt d´un bri
per fruir la vida externa
mai no manca un sér mesquí
que´m fa burla sempiterna.
No´m faig cas, si´m poden dir
           lluerna.
Per aixó faig el meu camí
 i un deler sols em governa:
conservar aquest llumí
de la meva vida inerna
perque tots me puguen dir
          lluerna!
-----------------------------------------------------------------------

CANÇO DE LLUNETA - Vermell en to major (1929)

A la lluneta estic
esperant l´amor.
Per on vindrà?-
pregunta el cor.
                        Les joves canten
                        la canço.
                        Elles son blanques;
                        les pendra la morenor
                        mentres esperen i canten
                        l´amor.
Per on vindrà?-
pregunta el cor.
A la lluna estic
esperant l´ amor.
                         Vindrà en un raig de la lluna
                        cantant com un rossinyol
                        si no l´espanta el volar
                        del musol.
A la lluneta estic
esperant l´amor.
Per on vindrà?
pregunta el cor.
                        Vindrà en el raig d´una estrella
                         sonant el dring del seu cor
                         si no l´espanta el xiular
                         del musol.
Per on vindrà?
pregunta el cor.
A la lluneta estic
esperant l´amor.                        
                         Baixarà del cel com ocell
                          embolcallat de claror.
                          No l éspantarà el mirar
                                                   ni el xiular
                                                   ni el volar
                         del musol.
Vindrà buscant la capseta
del teu cor.
Farà una dolça musica…..
                          Si alça el vol
                           quines llàgrimes als ulls
                           i quina enyor!
--------------------------------------------------------------------
Poemes de la Guerra Gran - Vermell en to major ( 1929)
HIMNE DE PAU

 Ha eixit el sol.
Per primera vegada
ha eixit el sol damunt la terra.


Abans tot era dolor
i l’ombra espesa del dies
planava la vida.


Som a l´alba
i es retiren els fusells
- estels fonedissos a la prima llum dial-.

Som a l´alba i a la pau dels camps.
Els avions deturen el vol.
S´enarboren les banderes;
i els mocadors, blancs;

i els cors.
I l´alegria s´eleva com el sol
vers un migdia ple
en el qual ressona el nostre esperit tangible.
en els llavis de cada cosa.
I la mar canta amb la veu manyaga.
I l´horta riu al bes del conreu.
I la muntanya, amb sa veu ancestral,
himenetja l´hora lluenta de la Pau.
I els infants van a escola cada dia
amb una rosa als llavis,
que és el bon signe de la terra triomfadora.


Ha eixit el sol per primera vegada.
Abans tot era dolor
i ara la joia embolcalla el treball
i la fe en el pervindre.
------------------------------------------------------------------------------------
LA FONT D´ENSEGURES   - (Fira de Mostres de la muntanya, inèdit)

A la cova de la Font d´Ensegures va la gent
uns a guarir-se de mal,
altres a fer estiueg.

En la falda del Montcatil
i a l´ombra d´uns oms molts vells,

en els que el ven posa música
de molt variades veus,
raja una font crital.lina
i fresca com la que més.
L´airet amb què es vesteix
porta perfum de roser,de pinassa i de resina,
d´espígol i timonet.

El ces cada dia el pinten
de blau uns blaus angelets.
El sol, com és de muntanya,
ni dins l´agost és ardent.

Des de la Font d´ Ensegures
el paisatge que se veu
és de serres i muntanyes,
és de barrancs i masets,
és de bancals i garrigues,
és d´ocres, grisos i verds.
Hi ha muntanyes treballades
i entre paret i paret
els bancals en escaleta
tenen blats d´encantament
o el braços verds de les vinyes
o el volum dels ametlers.


Per la plaça de la Fontl
´estiuejant fa passeig;la damisel.la polida,
l´estudiant batxiller,
el capella de les monges,
l´industrial, el burgés,

el llaurador de la Plana,
l´ama grassa, l´home sec,
la senyora encodillada
que lluu l´or de seu adreç……
 Les espardenyes de veta
I altres classes de calcer
assegen i beuen l´aigua
i respiren l´aire net.
....  ....   ...   ...   ...   ...   
Per la plaça de la Font
l´estiuejant fa passeig
puix l´aigua tan fresca i fina,
com el cristall transparent,
al malalt dóna salut

i apetit a que la beu.

Mil sols esplèndids - Kaled Hosseini

Desprès de l’èxit internacional de “El caçador d’estels” aquesta novel•la narra la relació entre dues dones afganeses des de l’entrada de les tropes soviètiques a l’Afganistan, fins a l’arribada de les tropes nord-americanes a Kabul.

La vida de les dones afganeses se’ns mostra amb tota la seva duresa, en un ambient islàmic tancat i integrista.

És revelador el procés progressiu de degradació de la dona que culmina amb l’arribada al poder dels talibans amb el seu codi moral (?), que no permet ballar, mirar la televisió, escoltar música, treballar, etc., que han de fer les vídues?, morir-se de gana directament?.

La novel•la és molt interessant, tot i que no arriba a assolir, en el meu entendre, la màgia de la novel•la anterior.

El llibre és més esfereïdor si pensem que, altra vegada, sembla que els talibans, a poc a poc, estan guanyant la partida.

Que serà d’aquest país i de les seves dones?

Puntuació:   ☼  ☼  ☼  

Adient per als preocupats pels esdeveniments i les condicions socials del món.

Contraindicat per als que no suporten els ambients islàmics.

Editorial Amsterdam: Cat., 366 pag.

84, Charing Cross Road - Helen Hanff

La correspondència entre una escriptora nord-americana i el seu llibreter londinenc, durant 20 anys, per adquirir llibres rars i, per a mi, quasi tots desconeguts.

Aquesta relació epistolar, al principi formal, es va fent paulatinament més planera i cordial. Com la correspondència te lloc durant i desprès de la Segona Guerra Mundial, hi ha un intercanvi de paquets de menjar, des de Nord-americà cap a Anglaterra, on hi havia racionament, que ajuda a fer la relació més estreta, tot i que no deixa, en el fons de tenir un aire molt britànic.

El recull demostra un amor intens pels llibres, a pesar de que l’autora no vol saber res de les novel•les, i es fa llegir amb simpatia, cosa que tinc que agrair a l’excel•lent bloc “Bugs eat books” ( feia més de 3 anys que el tenia aparcat a la llibreria...)

De tota manera cal dir que, més enllà de la meitat, es fa una mica reiteratiu i previsible en el seu plantejament formal.

Per cert, tot i la llarga relació epistolar, l’autora no va anar a Anglaterra i no va conèixer mai el seu corresponsal.

El llibre va passar al cinema amb Anthony Hopkins i Anne Bancroft de protagonistes. La recordo vagament com molt emotiva i plena de sensibilitat.

Puntuació:  ☼  ☼

Recomanable per les ànimes sensibles i amants dels llibres.

Contraindicat pels que no suporten les histories excessivament previsibles i lineals.

Editorial Anagrama: cast., 126 pag.

Mi tío Napoleón - Iraj Pezeshkzad

Novel•la políticament incorrecta que ironitza sobre la classe alta iraniana a través dels embolics d’una família dominada per un personatge que es creu seguidor de Napoleó i enemic acèrrim, fins a la patologia, dels anglesos.

De lectura lleugera, escrita en forma de farsa o sainet, amb un humor càustic, irreverent, i potser una mica innocent, que em recorda, salvant les distàncies, “La conjura de los necios”.

Les literatures “no occidentals” ens donen sorpreses com aquesta i donen un aire fresc a la lectura.

Aquesta obra, publicada l'any 1973, ha estat prohibida a l’Iran des de la Revolució Islàmica de l’any 1979, evidentment els ayatolàs no tenen sentit de l’humor.

Les veritats absolutes no accepten la discrepància ni la heterodòxia.

Puntuació:  ☼ ☼ ☼ 

Adient per a lectors sense ànim de trascendència.

Contraindicat pels ayatolàs, mul·làs, imans i, en general, persones de moral ferrea i intransigent.

Ático de los libros: 716 pag. cast.

Istanbul, Ciutat i records - Omar Pamuk (II)

 

          Memòries personals de l’autor, que confessa que mai s’ha pogut separar d’aquesta ciutat, on viu des de fa cinquanta-vuit anys, barrejades amb la constatació de la seva decadència com a centre de l’imperi otomà, esdevinguda a la caiguda del sultanat.

          Records de la seva infantesa i de la seva família que esdevenen pura malenconia, com diu la primera cita del llibre: ”La bellesa del paisatge radica en la seva malenconia”. Ahmet Rasim.

          Una altra cita destacada del propi autor: “La vida no pot ser dolenta quan , almenys, es pot anar al Bosfor a passejar”, i un altra més: “L’esperança és un estat infantil, la resistència de la imaginació”, aquesta més enigmàtica.

          La referència a la malenconia que li produeix la ciutat, a ell personalment i als seus habitants, és constant i, potser, una mica repetitiva, però l’habilitat de l’escriptor, que per alguna raó és Premi Nobel de Literatura, es excel•lent i, les descripcions dels seus sentiments, son literatura en estat pur.

          En definitiva un llibre de records, que no de memòries en sentit estricte, d’un gran nivell estilístic, tot i que, en el meu entendre, un xic reiteratiu.

          Puntuació:  ☼  ☼  ☼  ☼

          Recomanable per ànimes sensibles i lectors sense presses.

          Contraindicat pels que volen acció i molts diàlegs.

          Edicions Bromera: 431 pag. en català