Bon Nadal i Bones Festes

El blog "Apunts de Lectura" desitja a tots els seus lectors Bon Nadal i Bones Festes tot esperant, en aquesta època d'incerteses, que puguem arribar a Ítaca..., en companyia de bones lectures.

El jardí dels Finzi-Contini - Giorgio Bassani

Giorgio Bassani es un escriptor italià, d’origen jueu, que situa la major part de la seva obra literària a la ciutat de Ferrara.

La seva obra més famosa: “El jardí dels Finzi-Contini” és una novel·la ubicada a l’època de Mussolini, poc avanç de començar la Segona Guerra Mundial, en un temps en que comença a fer-se palesa, d’una manera evident, la discriminació i començament de la persecució dels jueus italians.

El relat, centrat bàsicament en els jardins d’aquesta família benestant jueva, narra la relació entre dos adolescents, la filla de la família i el protagonista, que ens explica la història en primera persona, d’origen més humil.

Aquesta relació, dilatada en el temps i situada en un context de creixent aïllament social, queda condicionada per la diferència de classe i l’evolució dispar dels sentiments dels protagonistes.

Bassani escriu amb prosa elegant, detallista, fins i tot, puntillista, amb paràgrafs llargs, molt adjectivats, que ens descriuen l’ambient del jardí amb tot el seu esplendor.

La trama de la novel·la és mínima, però tot i així, el meu interès no ha decaigut en cap moment.

Però cal avisar: Al Club de Lectura s’ha produït una divisió d’opinions important, alguns membres, com jo mateix, l’hem trobada excelsa, d’altres literalment pesada i carregosa, considerant que podria dir-se el mateix amb menys pagines.

De tota manera, personalment considero que aquest autor ha estat un descobriment i penso repetir amb algun altre relat dels sis que formen la seva obra cabdal:”La novel·la de Ferrara”.

Vittorio de Sica va portar al cinema aquesta novel·la amb sensibilitat, tendresa, i bàsicament ajustada a l’argument original.

Valoració:  X  X  X  X  +

Recomanable si us agraden les novel·les detallistes ben escrites.

Contraindicada si teniu l’ànim poc poètic i us agraden les novel·les d’acció.

Edicions Proa:  285 pag.

Muerte de una heroína roja - Qiu Xiaolong

Llegeixo un altra novel·la negra per imperatiu del Club de Lectura, però vist el resultat, no em sap greu.

Aquesta novel·la, escrita per Qiu Xiaolong,  està ambientada a la Xina posterior als fets de la plaça de Tian'anment (1989), en plena efervescència pels canvis introduïts per Deng Xiaoping, el gran reformador.

La trama policial és força senzilla però al estar entroncada amb una trama política immersa en les lluites pel poder entre els reformistes i els conservadors, la historia es potència notablement, al mostrar-nos una Xina complexa i en plena transformació tan social com econòmicament.

Estilísticament el relat és molt simple, molt fàcil de llegir i sense floritures formals, tot i que introdueix fragments dispersos de poemes xinesos de l’època clàssica.

El més interessant és la descripció de l’ambient i “modus vivendi” dels xinesos en l’actualitat així com el transfons polític que condiciona la vida de la població.

La lectura d’aquesta novel·la confirma les impressions descobertes amb la lectura de l’obra “Cisnes salvajes”, comentada fa pocs dies en aquest mateix bloc, de l’escriptora Jung Chang, sobre la vida de tres  generacions de dones de la seva família seguint la turbulenta historia del país des de finals del segle XIX fins a l’actualitat.

De fet “Muerte de una heroína roja”sembla una continuació d’aquella obra i, en certa manera i salvant les distàncies, la complementa, mostrant un món per nosaltres exòtic i diferent.

Valoració:  X X X +

Recomanable per a tots els públics i especialment pels amants de les literatures orientals occidentalitzades.

Contraindicada si odiem la cuina xinesa (és un dir...).

Editoria Almuzara (2006)  = 490 pag.

La veu del violí - Andrea Camilleri

De tant en tant cal llegir alguna cosa lleugera i res millor que una novel·la negra.

“La veu del violí”, és una novel·la concisa, previsible i esquemàtica, sense complicacions formals ni complexos esquemes estructurals.

Amb aquesta novel·la Andra Camilleri ens ofereix el quart relat del comissari Montalbano, personatge intuïtiu i amant de la bona cuina, creat per Camilleri en honor del seu amic i company de la bona taula i el bon menjar, Manuel Vazquez Montalban, mort ja fa 9 anys i creador del detectiu i així mateix, bon gourmet, Pepe Carvalho.

El relat gira, com no podia ser d’altra manera, al voltant d’un homicidi que el comissari haurà d’investigar a fons, tot i topar amb l’oposició dels seus superiors.

Camilleri es un escriptor de fàcil i entenedora lectura, que ens presenta el relat subdividit en petits apartats que ens permeten seguir la trama en diferents escenaris, talment com si es tractes d’un guió televisiu, que ens deixa entreveure que l’antiga professió de l’escriptor era la de guionista.

En general el mòbil d’un assassinat oscil·la entre la passió i l’ambició, generalment econòmica, del seu executor.

  

En el nostre cas per saber quin és el veritable mòbil de l’homicidi d’aquesta novel·la us caldrà llegir-la...

Valoració:   X  X  X

Recomanable pels amants de la novel·la negra.

Contraindicada si preferim novel·les obertes, lluny del tema criminal.

Edicions 62: 215 pag.

Paralelo 42 - John Dos Passos

John Dos Passos és un escriptor nord-americà coetani de Hemingway i William Faulkner, que a diferència d’ells no va rebre el Premi Nobel, però que, se’ns dubte, se’l mereixia.

La novel·la “Paralelo 42” (1930) és el primer volum de la trilogia “U. S. A.” que es completa amb “1921” (1932) i “El Gran Dinero” (1936), llibres que es poden llegir separadament, però que en conjunt formen un gran quadre de l’Amèrica de l’època de la Gran Depressió.

“Paralelo 42” és un relat polièdric, farcit de personatges heterogenis, de totes les classes socials, que intenten obrir-se camí en una societat desigual i competitiva.

Dos Passos escriu d’una manera concisa i sense floritures, jo diria que gaire bé periodística, situant els seus personatges en el seu context amb poques frases.

Però, a més, la novel·la inclou intercalades noticies de l’època, purament insinuades (com l’afusellament de Ferrer i Guardia), el que anomena l’Ull de la Càmera, que ens mostra pensaments heterogenis de l’autor?, dels personatges?, i biografies d’homes il·lustres del seu temps, Tomas Edison, Carnegie, etc.

Tot plegat forma un mosaic fascinant, heterogeni, amb diferents protagonistes que poden confluir o no, i que poden desaparèixer sense deixar rastre. 

Podríem dir que la novel·la és força experimental, seguint els passos de “Manhattan Transfer”, del mateix autor, però sense la complexitat o, més ben dit, l’hermetisme de “El soroll i la fúria” de W. Faulkner.

Crec que aquesta novel·la forma part del que anomeno “grup de les imprescindibles” i estic frisos per trobar i llegir els altres volums de la trilogia “U. S. A. “.

Valoració:  X  X  X  X  X

Recomanat als que els agrada llegir i no els espanta res.

Contraindicat si opineu que els experiments, com deia l’inefable Alfonso Guerra, s’han de fer amb gasosa.

Editorial Edhasa: 501 pag.

Pedra de tartera - Maria Barbal

Probablement la majoria de lectors d’aquest blog, si és que te lectors, hauran llegit “Pedra de tartera", aquesta és una novel·la extremadament senzilla, lluminosa i tendra, que ens relata la vida de la protagonista, en primera persona, des de la perspectiva d’una dona d’un ambient rural de muntanya.

Tota una vida explicada en 100 pagines, sense deixar-se res important, el canvi de família, el marit, els fills, la guerra civil, etc., sense dramatismes excessius però sense escatimar sentiments.

“Pedra de tartera” és un exemple d’eficàcia literària i de simplicitat narrativa, emotiva, però sense estridències, que ens recorda un temps preterit, ja superat, però que molts lectors d’una certa edat, recordem haver viscut durant la nostra infantesa, quan anàvem, a l’estiu, a veure els parents del poble.

Maria Barbal a aconseguit explicar-nos, en poques pagines, tot un món que ens recorda el que érem i ens apropa al que som ara mateix.

Valoració:  X  X  X  X  +

Recomanable a tothom sense excepcions.

Contraindicacions, no en conec, ara per ara. 

Editorial Columna:  106 pag.

HHhH – Laurent Binet

Laurent Binet  és catedràtic  d’institut en el camp de les lletres i, des de el 2010, Premi Goncourt a la primera novel·la d’un autor amb “HHhH”.

Estrany nom per una novel·la, novel·la?, no sabria pas classificar aquest text i hauré de cercar una etiqueta nova.

El títol te un sentit en alemany:  “Himmlers  Him  heiβt  Heydrich” - El cervell de Himmler és diu Heydrich.

La novel·la, si és pot dir així, relata l’atemptat que va patir Heydrich, mà dreta de Himmler i ideòleg de l’anomenada “Solució Final” pels jueus de tot Europa i jefe de la Gestapo, a Praga, a on exercia de cap del Protectorat, eufemisme que amaga el seu mal nom d’aleshores: “El botxí de Praga”.

Però el relat no es centra únicament en el fet històric, a més incideix en la manera en que un escriptor explica un fet real. L’autor medita sobre com redactar el text: Ha d’incloure diàlegs entre els personatges?. Ha d’inventar-se situacions encara que siguin versemblants?

Totes aquestes disquisicions confereixen al relat una originalitat pròpia i descarreguen de tensió un fet i un ambient històric que va portar a l’holocaust a sis milions de persones.

Mai arribarem a comprendre com l’home pot ser tant malvat envers als seus conciutadans.

Valoració:   X  X  X  X

Recomanat als que els agrada la història contemporània.

Contraindicat  pels feixistes convençuts.

Edicions 1984:  329 pag.