A la
memòria de l’amic absent quan no tocava, escric aquests pobres mots, que no
estaran a la seva alçada, però que estan escrits des del dolor.
Els teus ulls em miren
des de la tenebra de
la teva absència.
El teu esguard
fugisser
s’esborra en el
temps.
Perquè ens vas deixar
ara que més et necessitàvem?
Quedem orfes de la
teva amistat,
del teu somriure,
de la teva saviesa....
Ja res serà el
mateix,
ens has deixat per
sempre,
però encara no era
l’hora dels adéus.
La teva mort em
recorda les meves morts,
morts mai oblidades, presents en el record.
Que curta és
l’existència a la roda del temps!
Esparreguera,
12 d’abril de 2014
Molt bonic. El seu és el poema de les tres “esses”: senzill, sincer i sentit, amb aquest toc de desesperació i d’incomprensió per com la mort absurda arriba a destemps a persones que marxen deixant tantes coses pendents. Comparteixo totalment el seu sentiment.
ResponEliminaSi no li sap molt greu, li envio properament a l’adreça de correu electrònic un comentari al seu poema, amb l’ampliació de les seves connexions amb el meu propi sentir que, com ja li he dit, és el mateix (tot i que amb quatre anys de desfasament). De passada, continuo explicant-li el que em quedaba de l’últim comentari que li vaig enviar fa uns dies. Em trobarà una mica espesa i pesadota; la capacitat de síntesi no fa per mi, encara menys al mig d’aquesta necessitat d’expressar-me. Tinc l’esperança que em disculparà.
Una abraçada.