Graffiti-homenatge al mestre, poeta i gramàtic Carles Salvador a l'Institut Ferrer i Guàrdia de Benimaclet (València)

"Defensant la cultura de cada poble és com es pot defensar la cultura universal"

Carles Salvador i Gimeno (1893 - 1955)

La Terra és mou

La recent activitat del volcà islandès juntament amb els terratrèmols d’Haití, Xilè, China, etc. per anomenar únicament els més importants, ens mostren, un altra vegada, que la Terra no és estàtica i que la dinàmica terrestre està en plena activitat.

La nostra limitada visió temporal de les coses ens fa pensar que el relleu, el paisatge, tot el que veiem, és immutable, és quasi etern, però en realitat tot canvià, si és vol molt lentament, però canvia i evoluciona, modificant-se cada dia, a cada moment.

Els desastres naturals puntuals son la manifestació d’una descàrrega de tensions, de forces que s’han anat acumulant molt lentament i durant molt de temps.

Nosaltres, en la nostra inconsciència, volem controlar-ho tot, preveureu tot, i això, com a la vida mateixa, no ens és possible.

L’home davant de les forces de la natura és molt poca cosa i aquest tipus de desastres ens han d’ajudar a ser conscients de les nostres limitacions.

Les crisis, tant naturals, com econòmiques, ens posen a tots en el seu lloc, tot i que, com sempre ha passat, a uns més que als altres.

Potser una espurna - Josep López Badenas

   Les meves restes –jo, ja no
   trigaré gaire en convertir-me en restes-
   no em mireu així!
   convertiu-les en cendres i
   escampeu-les al vent,
   potser una espurna anirà
   a parar als ulls
   d’alguna de les dones
   que m’han estimat
   Ella, plorarà,
   vessaran llàgrimes dels seus ulls.
   Mai sabrà perquè, ni per qui...

                           Abril, 2010
                           Homenatge a José María Pérez Álvarez
                           Del llibre, "La soledad de las vocales".

Cuentos de soldados y civiles - Ambrose Bierce

Nat en un poblet de colons d’Ohio el 1842. Desaparegut de manera misteriosa a Mèxic en plena revolució mexicana, l’any 1914, possiblement després d’unir-se a les forces revolucionàries de Pancho Villa. Una de les versions més congruents de la seva mort amb la seva figura explica: Bierce, capturat per tropes mexicanes contrarevolucionàries, esclatà a riure davant del seu propi escamot d’afusellament que posaria fi a la seva vida.

Oficial nordista, combatent a primera línia en la Guerra Civil Americana, 1861 - 1865

Viu a Sant Francisco –California- entre els anys 1866 al 1899, una ciutat en plena evolució en la que coincideixen pioners i buscadors d’or. El llibre "Cuentos de soldados y civiles", està escrit a partir de l’experiència personal viscuda durant dos anys en el conflicte que va enfrontar el nord i el sud.

Des de 1866, treballa com a periodista i escriptor a California, a les terres conegudes com el llunyà oest, la qual cosa el convertí en testimoni i actor dels grans successos que conformaven la nova nació americana.

L’autor, va descrivint batalles, escaramusses, execucions, guàrdies nocturnes, en el repertori dels contes “de soldados”, pel que fa a la part “de civiles”, parla de campaments de buscadors d’or, desafiaments, crims, enfrontaments, ja sigui amb feres, o bé, amb el món fantasmagòric que en tot moment assetja als qui gosen enfrontar-se als extensos i desolats boscos i deserts d’aquelles desconegudes i inhòspites terres ens les que, de manera imparable, comença l’expansió i colonització del Far-West americà. També cal destacar un gran sentit de l’humor que impregna algunes històries –sovint, humor negre- tan negre, que algunes vegades resulta difícil de percebre, però, què, es fa del tot necessari per donar cohesió interna a la narració. Bierce, és el gran successor de Poe i mestre de Lovercraft. Els seus relats fantàstics es troben en les històries d’aquest volum. Tampoc es pot obviar el seu vessant humorístic, ple d’enginy i mordacitat, en la línia dels anomenats tall tales, històries esbojarrades dels grans humoristes del Far-West.

El conjunt de contes conformen un extraordinari i variat conjunt narratiu de gran valor testimonial de la història nord-americana, a la vegada és una gran obra mestra de la literatura contemporània.

De la bibliografia de l’autor cal esmentar el "Diccionari del diable", un recull de més de dues mil sarcàstiques “definicions” de paraules. Una obra imprescindible per a tots aquells que vulguin immunitzar-se contra l’hipocresia, els tòpics, i les anomenades i dites definicions políticament correctes.

                           
           Recomanació a càrrec de Josep López Badenas

Romance del Duero - Gerardo Diego

Fa un parell de mesos vaig anar, per motius professionals, a Logroño.

La feina era entre Logroño i el port de Piqueras, en direcció a Soria. Cal visitar aquesta zona, per a mi desconeguda, que travessa la Sierra de Cameros amb les seves cingleres terroses, els espadats i els poblets, com Nieva de Cameros, situats al cim de les vessants.

Seguint fins a Soria, et trobes un magnífic paisatge castellà i una petita ciutat, reclosa en si mateixa, d’aire tranquil i melangiós. A la sortida, en direcció Saragossa, travesses, per un pont antic, el riu Duero. A ma esquerra hi ha el monestir de Sant Juan de Duero, de l’ordre dels templaris, amb un claustre únic per la seva originalitat.

El riu Duero discorre tranquil aigües avall. Ara he trobat expressats els sentiments del poeta Gerardo Diego davant d’aquesta placidesa fluvial

  Romance del Duero
 
  Río Duero, río Duero,

  nadie a compañarte baja,

  nadie se detiene a oír

  tu eterna estrofa de agua.

  Indiferente o cobarde

  la ciudad vuelve la espalda.

  No quiere ver en tu espejo

  su muralla desdentada.

  Tú, viejo Duero, sonríes

  entre tus barbas de plata,

  moliendo con tus romances

  las cosechas mal logradas.

  Y entre los santos de piedra

  y los álamos de magia

  pasas llevando en tus ondas

  palabras de amor, palabras.

  Quién pudiera como tú,

  a la vez quieto y en marcha,

  cantar siempre el mismo verso

  pero con distinta agua.

  Río Duero, río Duero,

  nadie a estar contigo baja,

  ya nadie quiere atender

  tu eterna estrofa olvidada,

  sino los enamorados
  que preguntan por sus almas

  y siembran en tus espumas

  palabras de amor, palabras.

 

De l'obra "Soria sucedida"

Seguint la carretera veus, al cap de poc, El Montcayo, cim emblemàtic de l'Aragó,

nevat i omnipresent sobre les terres baixes de la Depressió de l'Ebre. Cal agafar l'autopista. Tot queda enrere i la realitat s'imposa, però el record sempre hi serà present.

El Cafè de la Granota - Jesús Montcada

Amb “El Cafè de la Granota” Jesús Montcada reprèn les narracions centrades en la vida de Mequinensa que va iniciar amb “Històries de la mà esquerra” i que tindrà la seva màxima expressió amb “Camí de Sirga” la magistral novel•la coral que ens endinsa en els fets i els personatges de la vila desapareguda.

El llibre consta de 14 relats de temàtica molt variada que reflexa el caràcter de la gent del Baix Ebre, en un temps que no pot tornar i del qual només en queda la memòria.

En el Centenari de Màrius Torres - Glòria Judal

Enguany es celebra el centenari del naixement de Màrius Torres, poeta que assolí en la seva breu vida una intensa maduresa. La seva veu lírica ha esdevingut una de les més pregones de la literatura catalana contemporània. Va veure la llum a la ciutat de Lleida l’any 1910 i va morir al sanatori de Puig d’Olena, Sant Quirze de Safaja, el 1942. Tenia, per tant, 32 anys.

Màrius Torres pertanyia a una família d’ important trajectòria intel•lectual. Humbert Torres, pare del poeta, fou metge i polític reconegut. La mare de Màrius, Maria Pereña, filla d’advocat, polític i catedràtic de literatura fou una dona molt culta i sensible que educà els seus tres fills, Màrius, Víctor i Núria, en l’amor a la música i a les diverses manifestacions de l’art i la bellesa.

Màrius, de ben jove, es formà d’una banda en el republicanisme catalanista i de l’altra en una concepció espiritualista de l’existència que tan havia de pesar en la seva obra. Va créixer en un entorn familiar protector, ric en afectivitat, pulcre i educat.

Acabat el batxillerat, en el 1926, es traslladà a Barcelona per estudiar medicina. Era un estudiant brillant, treia les màximes qualificacions. Màrius era de caràcter reservat i solitari, però de grans amistats i fidelitats.

Acabada la carrera i doctorat a Madrid, entre diverses perspectives que li proposa el seu pare, tria quedar-se a Lleida i exercir de metge durant tres anys, alhora que es dedica a les seves activitats artístiques preferides.

Cap a la primavera de 1935 cau malalt de grip i en patirà durant unes setmanes. El desembre d’aquell any se li declarava una tuberculosi. Amb aquests fets es produeix un canvi definitiu en la vida de Màrius Torres. Ingressa al sanatori de Puig d’Olena (Sant Quirze de Safaja) d’ on, a excepció d’unes breus anades a Barcelona, no en sortirà durant els set anys que transcorreran fins a la seva mort. El setembre del 1936 el seu germà Víctor marxa al front. En el diari que escriu, i que va adreçat al germà, “Desolació” és el mot síntesi present al costat de reflexions sobre la condició humana, la tristor, el neguit, l’angoixa... Aquest any, doncs, marca la inflexió definitiva de la temàtica de la seva poesia: el dolor, el misteri de Déu, de l’ Univers, la malaltia, la guerra, la mort.

Esperances de millora i decepcions sobre la seva salut, anaven succeint- se.

Durant l’estiu d’aquell any coneix Mercè Figueres, pacient, també, del sanatori, amb qui compartiria una íntima amistat i que esdevindria motiu d’inspiració, com queda palès en la major part de les Cançons de Mahalta, a ella dedicades. A part d’aquesta relació, i de fora de l’establiment, Esperança Figueres, germana de Merçè, Joan Sales, i Josep Saló, que més tard seria metge del sanatori, el visitaven sovint. Amb Joan Sales mantindrà una relació epistolar fins al final, de manera que l’editor i escriptor es convertirà en l’assessor literari del poeta i pòstumament en el seu editor.

L’any 1936 fou l’única vegada que Màrius Torres manifestà públicament les seves conviccions polítiques. Va col•laborar, amb el pseudònim Gregori Sastre a L’Ideal de Lleida, setmanari d’Esquerra Republicana.

Malgrat les limitacions en què vivia, 1937 fou un any feliç i ple d’amor. No així l’any següent amb que, esfondrat el front d’Aragó, queia Lleida en poder dels feixistes. Casa seva va ser saquejada; els seus pares van haver de fugir primer a Barcelona i després a França, establint-se a Montpeller, on també hi trobaren Carles Riba. Màrius Torres, fou una de les moltes persones a qui s’aplicà la Ley de Responsabilidades Políticas per la seva col•laboració en el setmanari republicà L’Ideal.

Des de l’any 1939 fins a 1942, el poeta escriurà contes i poemes. Entre els alts i baixos de la seva malaltia no deixarà de compondre música per a poemes de poetes que admirava; també estudiarà harmonia, així com llatí i italià per a llegir millor els clàssics.

Màrius Torres va morir el 29 de desembre de l942.

Cinc anys després de la seva mort, Joan Sales publicarà l’obra a Coyoacán, Mèxic, a la col•lecció Quaderns d’Exili; les despeses seran cobertes per Francesc Cambó.

Pocs poetes han sorprès tant en un període de temps tan breu, com Màrius Torres. Concebuda com a absoluta experiència vital i cultural on la poesia i la música són la clau per interpretar el món, la seva obra és un llarg soliloqui entre la gran pugna entre la misèria del cos, la grandesa de l’ànima i l’inefable esperit de l’univers.

Tot un regal per l’esperit del lector que sigui capaç de copsar-la; plena de bellesa simbòlica, de profunda reflexió, de maduresa intel•lectual, de domini lingüístic, sens dubte, captiva i eleva.

Serà tot un goig, aprofitant aquest centenari, posar veu als poemes, difondre la personalitat del poeta, correspondre, i convocar -si està dins les nostres possibilitats-, als actes que se’ns ofereixin.

I, en veu baixa, o bé oint-nos el so de les paraules, llegim:

La mort passava en un matí d’abril. Tan alta

sobre un món desvetllat amb tots els noms florits,

que els núvols s’esfullaven, arran la seva galta,

i els cims nevava la carícia dels seus dits.

Però un fresc perfum de llorer s’elevava

com una veu del món a l’impecable pas.

-Altiva segadora, que per beure’n la saba

segues el camp més fèrtil amb una falç de glaç,

¿de què et val afollar les espigues sens nombre

si et cau una llavor en cada brot que culls?

Quan has passat, el món rebrosta a la teva ombra,

i orenetes vivents s’escapen dels teus ulls!

Orgullosa, no saps que sota el teu caprici

la veu dels moribunds és molt més que un sanglot?

Una vida s’encén a cada sacrifici.

Potser ni tu mateixa no pots morir del tot.

Text elaborat a partir de la publicació “Marius Torres, l’última rosa”de Felip Gallart. Edicions Pagès.