Sueños en el umbral - Fatima Mernissi

Emotiva i tendra novel•la, biogràfica?, sobre la vida d’una nena petita a un harem del Marroc dels anys 50. Un dels últims harems domèstics del Marroc encara ocupat pels francesos i els espanyols.

L’autora, que ara és professora a l’ Universitat de Rabat, ens presenta l’harem cop una família ampliada, plena de ties, cosins, nebots, avis, avies, etc., i diferència l’harem del camp, molt més obert, del de la ciutat, tancat en si mateix.

Amb subtilesa reivindica l’alliberament de la dona als països àrabs i ens dona noticia d’activistes feministes de diverses èpoques.

En definitiva és un llibre molt agradable i recomanable per comprendre, una mica més, el pensament islàmic que cada dia és més present en el nostre entorn.

Homenatge als mestres Carles Salvador i Ventura Pascual

El passat 8 de maig la plataforma Benimaclet Viu, que agrupa les entitats cíviques d’aquest barri de València, va organitzar un homenatge als mestres Carles Salvador i Ventura Pascual que foren impulsors del valencià a l’escola, en els temps difícils de la postguerra.

L’acte comença amb una visita a la tomba de Carles Salvador i la lectura del poema que va escriure amb motiu dels seus 60 anys:

   Oda als seixanta anys (1953)

   La velletat, valencians, mal prova

   i avui comence a ser un home vell;

   els anys que faig enguany - oh, data nova! –

   em donen títol vell, per mi novell.

   Seixanta anys faig i amb alegria els porte

   com un pomell de flors i fruites d’or;

   quan cada any, si cal, els reconforte

   m’omplin de mel i goig el tou del cor.

   Mon viure és ple de somnis i de roses

   que han exornat eterns, purs ideals

   i he treballat de ferm sens grosses noses

   tot recolzant-me als braços amicals.

   L’Amor ha estat per mi experiència

   grata i dolçor que m’ha donat dos fills;

   ara els meus néts, directa descendència,

   fruits de ma carn, els mire com a espills.

   He dedicat les hores més intenses

   a l’infantil i clar ensenyament

   i he procurat als xics amples defenses

   per una vida sana i independent.

   He pogut fer el tast de l’ambrosia

   quan escrivint la llengua maternal

   m’ha devallat el cel la Poesia

   que ha transvasat mon cor amb goig vital.

   Car no és secret que tinc per ma València

   una alta amor tant ferma com els rocs;

   que el cap acte en digna reverència

    vers la Senyera feta amb roigs i grocs.

   I així caldrà morir i moriria

   sense dolors al cor i sense planys

   si és que he acomplit mon deure cada dia

   fins aquest jorn d’encís dels seixanta anys.

Seguidament anàrem al CEIP Carles Salvador, del barri de Benimaclet, a descobrir una placa commemorativa, i a l’Assemblea de Veïns, on és llegiren uns poemes del mestre i els xiquets ballaren i feren jocs a la plaça on va viure.

En resum, una festa popular que dignifica el barri i demostra que, a València, malgrat els darrers esdeveniments, no esta tot perdut i hi ha gent valenta que lluita per la llengua.

Graffiti-homenatge al mestre, poeta i gramàtic Carles Salvador a l'Institut Ferrer i Guàrdia de Benimaclet (València)

"Defensant la cultura de cada poble és com es pot defensar la cultura universal"

Carles Salvador i Gimeno (1893 - 1955)

La Terra és mou

La recent activitat del volcà islandès juntament amb els terratrèmols d’Haití, Xilè, China, etc. per anomenar únicament els més importants, ens mostren, un altra vegada, que la Terra no és estàtica i que la dinàmica terrestre està en plena activitat.

La nostra limitada visió temporal de les coses ens fa pensar que el relleu, el paisatge, tot el que veiem, és immutable, és quasi etern, però en realitat tot canvià, si és vol molt lentament, però canvia i evoluciona, modificant-se cada dia, a cada moment.

Els desastres naturals puntuals son la manifestació d’una descàrrega de tensions, de forces que s’han anat acumulant molt lentament i durant molt de temps.

Nosaltres, en la nostra inconsciència, volem controlar-ho tot, preveureu tot, i això, com a la vida mateixa, no ens és possible.

L’home davant de les forces de la natura és molt poca cosa i aquest tipus de desastres ens han d’ajudar a ser conscients de les nostres limitacions.

Les crisis, tant naturals, com econòmiques, ens posen a tots en el seu lloc, tot i que, com sempre ha passat, a uns més que als altres.

Potser una espurna - Josep López Badenas

   Les meves restes –jo, ja no
   trigaré gaire en convertir-me en restes-
   no em mireu així!
   convertiu-les en cendres i
   escampeu-les al vent,
   potser una espurna anirà
   a parar als ulls
   d’alguna de les dones
   que m’han estimat
   Ella, plorarà,
   vessaran llàgrimes dels seus ulls.
   Mai sabrà perquè, ni per qui...

                           Abril, 2010
                           Homenatge a José María Pérez Álvarez
                           Del llibre, "La soledad de las vocales".

Cuentos de soldados y civiles - Ambrose Bierce

Nat en un poblet de colons d’Ohio el 1842. Desaparegut de manera misteriosa a Mèxic en plena revolució mexicana, l’any 1914, possiblement després d’unir-se a les forces revolucionàries de Pancho Villa. Una de les versions més congruents de la seva mort amb la seva figura explica: Bierce, capturat per tropes mexicanes contrarevolucionàries, esclatà a riure davant del seu propi escamot d’afusellament que posaria fi a la seva vida.

Oficial nordista, combatent a primera línia en la Guerra Civil Americana, 1861 - 1865

Viu a Sant Francisco –California- entre els anys 1866 al 1899, una ciutat en plena evolució en la que coincideixen pioners i buscadors d’or. El llibre "Cuentos de soldados y civiles", està escrit a partir de l’experiència personal viscuda durant dos anys en el conflicte que va enfrontar el nord i el sud.

Des de 1866, treballa com a periodista i escriptor a California, a les terres conegudes com el llunyà oest, la qual cosa el convertí en testimoni i actor dels grans successos que conformaven la nova nació americana.

L’autor, va descrivint batalles, escaramusses, execucions, guàrdies nocturnes, en el repertori dels contes “de soldados”, pel que fa a la part “de civiles”, parla de campaments de buscadors d’or, desafiaments, crims, enfrontaments, ja sigui amb feres, o bé, amb el món fantasmagòric que en tot moment assetja als qui gosen enfrontar-se als extensos i desolats boscos i deserts d’aquelles desconegudes i inhòspites terres ens les que, de manera imparable, comença l’expansió i colonització del Far-West americà. També cal destacar un gran sentit de l’humor que impregna algunes històries –sovint, humor negre- tan negre, que algunes vegades resulta difícil de percebre, però, què, es fa del tot necessari per donar cohesió interna a la narració. Bierce, és el gran successor de Poe i mestre de Lovercraft. Els seus relats fantàstics es troben en les històries d’aquest volum. Tampoc es pot obviar el seu vessant humorístic, ple d’enginy i mordacitat, en la línia dels anomenats tall tales, històries esbojarrades dels grans humoristes del Far-West.

El conjunt de contes conformen un extraordinari i variat conjunt narratiu de gran valor testimonial de la història nord-americana, a la vegada és una gran obra mestra de la literatura contemporània.

De la bibliografia de l’autor cal esmentar el "Diccionari del diable", un recull de més de dues mil sarcàstiques “definicions” de paraules. Una obra imprescindible per a tots aquells que vulguin immunitzar-se contra l’hipocresia, els tòpics, i les anomenades i dites definicions políticament correctes.

                           
           Recomanació a càrrec de Josep López Badenas

Romance del Duero - Gerardo Diego

Fa un parell de mesos vaig anar, per motius professionals, a Logroño.

La feina era entre Logroño i el port de Piqueras, en direcció a Soria. Cal visitar aquesta zona, per a mi desconeguda, que travessa la Sierra de Cameros amb les seves cingleres terroses, els espadats i els poblets, com Nieva de Cameros, situats al cim de les vessants.

Seguint fins a Soria, et trobes un magnífic paisatge castellà i una petita ciutat, reclosa en si mateixa, d’aire tranquil i melangiós. A la sortida, en direcció Saragossa, travesses, per un pont antic, el riu Duero. A ma esquerra hi ha el monestir de Sant Juan de Duero, de l’ordre dels templaris, amb un claustre únic per la seva originalitat.

El riu Duero discorre tranquil aigües avall. Ara he trobat expressats els sentiments del poeta Gerardo Diego davant d’aquesta placidesa fluvial

  Romance del Duero
 
  Río Duero, río Duero,

  nadie a compañarte baja,

  nadie se detiene a oír

  tu eterna estrofa de agua.

  Indiferente o cobarde

  la ciudad vuelve la espalda.

  No quiere ver en tu espejo

  su muralla desdentada.

  Tú, viejo Duero, sonríes

  entre tus barbas de plata,

  moliendo con tus romances

  las cosechas mal logradas.

  Y entre los santos de piedra

  y los álamos de magia

  pasas llevando en tus ondas

  palabras de amor, palabras.

  Quién pudiera como tú,

  a la vez quieto y en marcha,

  cantar siempre el mismo verso

  pero con distinta agua.

  Río Duero, río Duero,

  nadie a estar contigo baja,

  ya nadie quiere atender

  tu eterna estrofa olvidada,

  sino los enamorados
  que preguntan por sus almas

  y siembran en tus espumas

  palabras de amor, palabras.

 

De l'obra "Soria sucedida"

Seguint la carretera veus, al cap de poc, El Montcayo, cim emblemàtic de l'Aragó,

nevat i omnipresent sobre les terres baixes de la Depressió de l'Ebre. Cal agafar l'autopista. Tot queda enrere i la realitat s'imposa, però el record sempre hi serà present.