Una bona lectora m’havia recomanat amb entusiasme aquesta novel·la de l'escriptor francès Michel Tournier, el
vaig encarregar a la biblioteca, només tenien un exemplar.
Quan caigué a les meves mans ja vaig quedar sorprès, a la portada hi
havia un Land Rover i unes roderes. De que anava el llibre?
La novel·la relata les peripècies d’un jove saharaui que emigra des de
el seu oasis, situat al centre del Sàhara, fins arribar a Paris.
El començament del relat és molt potent i reflexa el Sàhara que vaig conèixer
en un viatge que, als anys 70, em va portar des de Barcelona fins el Camerun,
però progressivament la novel·la perd la seva frescor i intensitat, endinsant-se,
tot i que tangencialment, en el camp de l’anomenat “realisme màgic”, magnifica expressió
que en el fons és un oximoron, perquè, al meu entendre, poques coses realistes són màgiques...
Aquesta deriva cap a petites histories inconnexes i inversemblants fa
que el relat, en el seu conjunt, no mostri la realitat de la immigració del
poble algerià a França, que queda explicada d’una manera poc creïble i massa
lleugera.
Valoració: @ @
Recomanable si ens agraden les novel·les amables i un xic
màgiques.
Contraindicada si volem endinsar-nos en la crua realitat de
la immigració.
De sobte i sense avisar s’ha mort el professor Pere-Enric Barreda Edo
deixant-nos orfes de la seva amistat, coneixements i capacitat de treball.
Filòleg de formació i professor a l’Universitat de Barcelona de
Filologia Llatina era un expert en textos llatins tardans i medievals a més de
cronista de Benassal, el seu poble de l’Alt Maestrat (Castelló) i expert en el
poeta i gramàtic valencià Carles Salvador i Gimeno, peça clau de la normativa faviana al País Valencia.
Aquest coneixement ingent de la vida i l’obra salvadoriana el va portar
a ser impulsor, patró i puntal indiscutible de la Fundació Carles Salvador a la
qual dedicava moltes hores del seu temps lliure, corregint textos, preparant
publicacions, fent, a l’estiu, el recorregut poètic, etc., sempre disposat a fer
el que fos necessari per tirar endavant una fundació sempre limitada de
recursos.
Darrerament havia preparat el poemari inèdit de Carles Salvador “Veles
i gavines”, poemari que s’hauria de publicar quan trobéssim el finançament necessari.
La Fundació Carles Salvador el trobarà a faltar, era jove i tenia molt
recorregut per endavant, però malauradament ens mancarà el seu mestratge i la
seva generositat ens els moments en que ens era més necessari. Descansi en pau.
A la mitologia
grega Nèmesi és filla de Nix (la
Nit) i és desitjada per Zeus en contra de la seva voluntat.
Com a símbol
representa la “Venjança divina” en el sentit de delimitar l’excés de felicitat
en els mortals, ja que el que es tracta és de no trastocar l’ordre universal,
l’equilibri del món.
Aquestes notes
extretes de l’excel·lent ”Diccionari de Mitologia Grega i Romana”, de PierreGrimal, donen sentit a aquesta novel·la de Philip Roth.
El relat es centra
en els estralls ètics i morals que una epidèmia de pòlio causa en el
protagonista, preparador físic d’un esplai i, posteriorment, d’un campament
juvenil.
El sentit de
responsabilitat exacerbat, l’ètica del compromís davant de l’adversitat i els
escrúpols morals són l’eix principal d’una historia colpidora.
Philip Roth té una
prosa poderosa, minuciosa i detallista, sense caure en l’excés. Potser se li
pot retreure que és un poc freda i distant, però segurament és l’estil
necessari per explicar una historia tremendament dura sense caure en la
sensibleria.
Sembla ser que les
darreres novel·les d’aquest autor, com ara “Elegía”, “Indignació” i “La
humuliació”, tracten, cada vegada amb més profunditat, els dilemes morals que
ens podem trobar cada dia, dilemes que moltes vegades no depenen de nosaltres mateixos
però als quals hem de donar resposta.
Valoració: @ @
@ @ Recomanable si podem o
volem afrontar novel·les amb contingut ètic i moral.
Contraindicada si únicament
desitgem un divertiment passatger.
Estem davant d’una novel·la singular amb personalitat pròpia i prosa
característica.
Carlos Fuentes, escriptor mexicà, cosmopolita, políglota i molt
cultivat, ens relata de vida d’Artemio Cruz explicada en primera persona, des
de la perplexitat d’un atac sobtat que el portarà a la mort.
El protagonista repassa la seva vida, vida feta d’esforç, despietada i
dura, a la recerca de l’èxit i el poder, passant per sobre del que sigui
necessari, sense escrúpols i sense manies.
Però aquesta actitud vital té un preu: la soledat i l’aïllament.
La novel·la està estructurada d’una manera contrapuntística basculant
entre els atacs de dolor intens fins als records del passat, saltejats, no
lineals, records que, a poc a poc, ens mostren la vida i la personalitat del
protagonista.
Hi ha un cert barroquisme en les descripcions, especialment en el tram
final de la novel·la, i les expresions, entenc que mexicanes, són freqüents.
Aixó propicia, en alguns paràgrafs especialment extensos, a fer una
lectura en diagonal, la qual cosa em fa sentir un xic culpable per no respectar
la voluntat de l’autor, però no puc evitar-ho.
És de lamentar el cos de la lletra de les dues edicions que he pogut
trobar a les biblioteques públiques, lletra minúscula que no té en compte la
comoditat ni l’edat del lector, la qual cosa quasi em va obligar a abandonar la
lectura d’aquesta novel·la notable i diferent.
Valoració:@ @ @
Recomanable per lectors curiosos i amants del boom
sud-americà.
Contraindicada si cerqueu una lectura fàcil i planera.
Editorial Mondadori: 240
pag.
A “La muerte d’Artemio Cruz” és fa referència al magnífic “Concerto Grosso
nº 9", de Friedrich Haendel que podeu sentir a continuació:
Visito l’exposició
del mestre d’impressionistes al Caixa Fòrum. Com sempre a darrera hora i a pocs
dies de la seva clausura. Quedo impressionat dels seus paisatges i de la seva
tècnica.
És una exposició
magnifica, amb 65 obres del pintor que contempla tota la seva trajectòria pictòrica,
des de els paisatges rurals dels inicis fins a les obres urbanes de l’etapa
final.
Em fixo amb la
procedència del quadres: Lovaina, Madrid, Mèxic, Philadelphia, Montreal, museus
francesos, belgues, alemanys, col·leccions particulars, etc. i se’m fa pales la
dificultat de reunir aquesta retrospectiva, cercar als propietaris, convèncer-los
de la conveniència de fer el préstec, assegurar les pintures, el transport, la instal·lació,
retornar-los a la fi de l’exposició, verificar que no estan malmesos, etc.
Ara sóc conscient
de que aquesta exposició, i d’altres semblants, és un fet irrepetible, mai més
aquests magnífics quadres estaran tots reunits rememorant l’esperit del seu
creador. Potser alguns s’aniran retrobant, en algun altre museu de prestigi
internacional, però la majoria retornaran als seu lloc d’origen i els tornaran
a penjar, els més famosos, a les galeries; d’altres però, menys afortunats,
tornaran als magatzems soterranis on restaran oblidats, ni ha encara altres que
seran penjats als salons de propietaris acabalats que faran ostentació de la
seva riquesa i refinament ostentós.
Per sort hem pogut
gaudir uns dies d’aquestes pintures i recrear-nos uns instants en la seva
contemplació, relaxar-nos amb els tons suaus, amb la paleta policromada i rica
en sensacions pictòriques i les pinzellades tènues, subtils i precises d’aquests
paisatges.
Encara hi sou a
temps, fins el 26 de gener, al Caixa Fòrum.
